La xocolata del lloro de la coalició

Pel que sembla la xocolata del lloro de la coalició és EUiA, si més no des del punt de vista de certes decisions d’ICV.

L’inici de la nova etapa política a Catalunya encalça a la direcció d’ICV amb el pas canviat. El nou lideratge parlamentari ecosocialista decideix manllevar la representació parlamentària d’EUiA a les Corts espanyoles; ho fa al foragitar el senador Joan Josep Nuet (EUiA), per posar les despulles del tripartit que potser pot encarnar l’exconseller d’Interior, Joan Saura (ICV).

La directiva ecosocialista catalana ha fet comptes i ha predit, tota sola, que la coalitzada EUiA aguantaria aquest tràngol. La fraternitat ecosocialista empre l’ètica jesuítica de que “la fi justifica els mitjans”. Pel fet de tenir majoria municipalista i parlamentària, ICV conclou que pot fer i desfer el que li convingui amb la coalició ICV-EUiA, fent fins i tot paper mullat dels acords.

Certs estreteges matussers i miops, infereixen que tant EUiA, com el PCC i el POR, seguirien impertèrrits al pas del temps. Fa nou anys vàrem fer possible la coalició d’EUiA amb ICV, amb unes condicions de desigualtat i asimetria draconianes que no podien ser eternes. Hem suportat des de fa quatre anys errors polítics tan galdosos com el de la repressió de la conselleria d’Interior, o el dedicar-se a un limitat parlamentarisme hegemonitzat pels socialistes, en comptes d’enfortir la base social del moviment, i de centrar-se en promoure alternativa política.

El fiasco que ha estroncat set anys de govern de les esquerres tripartites, ha estat fonamentalment per la crisi econòmica que ho tomba tot, però tampoc es pot eludir la responsabilitat de la incapacitat de les esquerres a l’hora d’aprofitar el Parlament i el govern, per mobilitzar i enfortir a la població treballadora per enfrontar la crisi. Això ha estat una tasca dels sindicats en contra del govern del PSOE i del PSC.

És prou clar que no trencarem la coalició ni pel greuge del senador. El suport social treballador i la base electoral ja sofreix prou les conseqüències de la crisi i la victòria electoral de la dreta. Són temps de mobilització unitària en comptes de disgregació i ruptures.

Encara que això de la ruptura planeja provocat per escapçar la representació parlamentària a les Corts, i amb les desavinenteses de concurrència amb IU.

Per EUiA es tracta de renovar a fons en l’orientació política i en les formes democràtiques per encarar la nova situació política, sense cap espai de treva al govern de Mas de CiU. Ens cal bastir la coalició amb esperit i fórmules democràtiques igualitàries, més participatives i assembleàries, que les burocràtiques administratives de la imposició unilateral d’una part vers l’altra i sobre el conjunt de la coalició.

El miratge d’un espai ecoverd espanyol, separat i a la grenya amb el procés de refundació d’IU és un destret. O el somni és la disgregació de l’esquerra transformadora i alternativa per absorbir IU? Aprofitar o promoure ruptures maldestres a l’estat implicaria inevitablement la ruptura de la coalició a Catalunya. Això deixaria molt malferida a la pròpia ICV.

Si la coalició vol vida més enllà de les eleccions municipals, ha de començar a esmenar les unilateralitats dels greuges a les parts, ha de fer una crítica afinada del balanç del govern de les esquerres, i immersió humil entre els moviments i entitats socials, juvenils i democràtiques, posant les representacions municipals i parlamentàries com un amplificador de les denúncies, necessitats i propostes.