La Barcelona “millor botiga del món” del PSC passa a “la ciutat dels macro esdeveniments”. Un doll de milions d’euros municipals destinats a farcir els comptes de resultats dels empresaris d’hostaleria i de tot el negoci entorn el turisme, el gran luxe i l’immobiliari. Després del Papa, el Tour. Mentre la manca de pressupost degrada serveis públics com l’ensenyament, l’especulació en els lloguers i el sol condemnen el veïnat més modest i el jovent a marxar els seus barris.
La ciutat escenari esdevé la fórmula magistral de l’Ajuntament, la Diputació i la Generalitat socialista per fer-se de bo amb la burgesia barcelonina i el gran capital català, espanyol i internacional.
Es preveu un pressupost de vint milions d’euros per l’inici del Tour de France ciclista al barri de la Sagrada Família i a Montjuic.
A tot l’estat hi ha previst endegar 500 nous projectes hotelers en quatre anys. No fa molts dies els sectors hoteler i el de la restauració s’enfonsaven, els empresaris exigien subvencions substancioses (a imatge dels bancs). Paguen sous de misèria, imposen unes condicions laborals d’esclavatge i ocupen les terrasses públiques a preus irrisoris, però el capital no en te mai prou. Te capacitat de destruir el territori, extorsionar i especular, fins que esclati la següent crisi.
Hi ha diners, molts, per promoure la marca Barcelona i per omplir a vessar les butxaques de qui ja les te plenes.
Els governs del PSC beneficien a la dreta econòmica i reaccionària, a costa de menystenir i deteriorar a la majoria popular treballadora. És la política nefasta del reformisme oficial, que només aplica algunes reformes quan hi ha pressió i mobilització intenses, mentre apuntala el règim monàrquic.
On queda l’avenç cap el 6% del PIB per l’ensenyament públic i en català? Com és que el PSC, amb els vots d’ERC i Comuns, rebutja les esmenes parlamentàries als pressupostos sorgides de la vaga educativa, des de les assemblees de centre, la USTEC, CGT, Intersindical i COS?
El panorama resulta esperpèntic. Per un cantó la ciutats dels miracles i dels escenaris, las dels governs i les representacions parlamentàries, i, de l’altre, la ciutat dels barris, del seu veïnat, la de la gent treballadora, i de la precària, de la pobre i dels sense sostre, de les criatures amb l’ensenyament degradat i la del jovent que no pot assumir un sostre i fer la seva pròpia vida.
Només mobilitzacions com les de l’ensenyament i l’habitatge, com les de la recuperació del nivell de sous i condicions laborals del metall o el transport, com la remor davant el desgavell ferroviari, i tantes altres per petites, parcials i esporàdiques que puguin semblar, són les que permeten posar les coses al seu lloc. Frenar la barbàrie econòmica del benefici privat i l’especulació que ataca bens i vides. Revertir les polítiques perjudicials per a les classes treballadores. Avançar en millores reals i en una alternativa política que capgiri d’una vegada el règim heretat i imposat per la transició de la dictadura franquista a la monarquia.
Serà en mobilitzacions d’aquest tipus que es podrà forjar l’alternativa política republicana, una perspectiva que no pot sorgir de les forces polítiques que depenen de l’estat i dels senyors dels diners, però molt difícilment de qui no veuen llum més enllà del social reformisme, incapaços de constituir-se en referents polítics compromesos amb les mobilitzacions socials vitals.
Un milió tres-cents mil peticions de regularització
La ILP per la regularització va ser una necessitat i un èxit dels sectors de població immigrada sense dret al treball i a la ciutadania, amb la col·laboració i suport de moltes entitats i organitzacions polítiques. També cal dir que la patronal de la gran distribució i de certes grans empreses han fet la doble política de fomentar el racisme i l’homofòbia, donant suport a les normatives reaccionàries contra la immigració de la UE i als milers de morts a la Mediterrània que provoca, alhora que exigien mà treballadora econòmica legalitzada.
Finalment el govern del PSOE va aprovar aquesta reforma per la legalització pel que fa a poder treballar legalment, tot i que no a la possibilitat d’accedir a la ciutadania. Tot i així centenars d’entitats i ateneus i organismes s’han posat intensament a ajudar a tramitar les regularitzacions. Si la ILP era per a mig milió de persones, ha acabat suposant un milió tres-centes mil de sol·licituds. Un èxit que cal consolidar fent-les efectives. I que donarà una gran força a qui queda pendent de poder-se regularitzar. Ha emergit una força de col·laboració popular inaudita que augura bones enteses.
De la Carta de L’Aurora.
2 de juliol de 2026
