18/1/16

Una cohabitació a la catalana?


En pocs mesos els canvis són la tònica en els Municipis, el Parlament i també el govern.
La coalició CiU va esberlar-se just l’estiu passat. El govern restà de CDC, tot seguint amb el suport extern d’ERC. Novetats en els grups parlamentaris el 27 S (autonòmiques) i 20 D (estatals) a la tardor. L’últim episodi ha esdevingut un escenari imprevist a l’entrada de l’hivern.
La retirada d’Artur Mas ha agafat de contrapeu els grans poders econòmics i polítics, amb el rerefons de les exigències de la CUP i les concessions per una estabilitat precària parlamentària.
El desenllaç actual és un govern de la coalició Junts pel Sí (JxS), entre CDC, que conserva la presidència, i ERC a la vicepresidència, amb la dependència del suport dels dos vots cupaires.
Una cohabitació a la catalana?
Ha estat un cap de setmana de vertigen. Mas queda apartat, malgrat ho presentin en el relat com de voluntat pròpia. L’Anna Gabriel segueix lluitadora i verb afilat amb l’estupefacció convergent.
El nou govern és un híbrid dreta-esquerra amb la coalició JxS, altrament alguns mitjans el titllin de centre esquerra.
La idea twitera en que el nou president és “Puigde-Mas”, expressa que Puigdemont és més del mateix, tanmateix no resisteix un mínim anàlisi del contingut de la composició governamental, ni de la crisi de lideratge que ha travessat de ple la perspectiva de refundació de CDC.
Carles Puigdemont seria segons aquesta imatge  una titella de Mas el fracassat. És aleshores el mateix JxS que CDC?
Fins i tot, qui és hostatge de qui? La CUP del govern de JxS o l’estabilitat pretesa de Puigdemont-Junqueras són hostatges de la CUP i els seus dos pions d’or?
Si fem una llambregada a les diferents posicions sobre el nou govern, veurem que la de CCOO, prefereix centrar-se en exigir unes prioritats entorn el treball digne i la lluita contra
l’atur, la pobresa i les desigualtats. Exigències socials que alerten de que no hi ha lloc per cap treva social. Convé afegir a la lluita contra el frau, que cal passar de la tolerància, connivència i normalitat de la corrupció a una acció governamental decidida contra aquesta xacra.
Junt a les exigències socials esmentades, és hora de desenvolupar les exigències democràtiques.
L’obertura d’un procés constituent ha de ser quelcom pràctic que la població i Entitats, com el sindicalisme, han d’omplir se color social popular treballador.
El desenvolupament de la sobirania concreta ha de fomentar l’exercici de la lliure decisió, doncs li correspon a la ciutadania de Catalunya decidir quines relacions vol o no vol amb l’estat del Regne d’Espanya.
El procés constituent, si vol tenir força social suficient rupturista, ha d’assumir que cal comprometre i motivar a una àmplia majoria de la població que superi de llarg el 48 % del vot i tendeixi cap un 80 % favorable a poder decidir en referèndum.
Val a dir que cal que l’esquerra compromesa amb fomentar un procés constituent no supeditat ni subordinat, convé reconeixi que el motor viu i popular de la demanda de sobirania, ruptura i estat propi diferenciat, és la mobilització per la independència i la república catalana.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada