10/10/15

Gemma Ubasart, Podemos eclipsa Podem

A la cafeteria de l’AVE cap a Madrid vàrem bescanviar amicalment amb les Gemma’s, Ubasart i Galdón. Fa molt de temps d’això. Quan Podemos emergia poderós i incontenible. Quan Podem feia camí entre l’ànima catalana i espanyola. Era abans d’Andalusia i del 27 de setembre català. Abans del despuntar de la renovació dretana de Ciudadanos/Ciutadans.
La Gemma Ubasart ha estat una dona polèmica, valenta. Tot seguit a ser escollida líder de Catalunya, amb Podem, el febrer, fa vuit mesos, anuncià que no es presentaria per presidenta de la Generalitat, no optava a cap de llista a les eleccions. L’esperit rebel i provocatiu surava en aquesta manera d’entendre i de fer la política.
Dues setmanes han estat suficients perquè la Gemma expressés en fets el que han representat les eleccions catalanes per Podemos/Podem. Dimiteix per la desferra, dimiteix per l’estratègia emprada, dimiteix perquè veu unes perspectives de futur incert per Podem i per Podemos.
Pablo Iglesias, que no es casualitat que es digui així, segons vàrem poder escoltar d’ell mateix al míting final de la campanya a la Fraga de L’Hospitalet de Llobregat, s’ha fos a Catalunya.
Onze diputats/es i Ubasart dimiteix. Són un terç de les expectatives inicials. Amb una campanya abduïda per la irrupció de Podemos estatal –Pablo Iglesias i Iñigo Errejón-.
Podemos/Podem i Pablo Iglesias van desplegar una estratègia “com si fossin en un altre país”. Com si el poble català fos un annexa peculiar del poble espanyol. Com si les eleccions del 27 S no tinguessin una càrrega plebiscitària potent. Com si entre un 20 a un 25 % de la població catalana no estigués conscient i mobilitzada per fer la Via lliure a la república Catalana.
Podemos no va fer el sorpasso a Andalusia. Va mostrar que Podemos sol no podia ni superar al PSOE.
A Catalunya Pablo Iglesias ha evidenciat que ni sol ni acompanyat Podemos pot optar a ser alternativa de govern. El mateix PSC ha aguantat l’envestida.
L’oposició d’esquerres que pregona Podem amb Catalunya Sí que es pot resta en una estratègia il·lusa de “nou encaix” entre Catalunya i Espanya. La lectura del resultat electoral sembla segueixi l’absurd de girar-se d’esquena a la immensa mobilització popular catalana de l’11 de setembre, malgrat anés el lema per la república catalana.
El poble calma per la independència i el desencaix, per la llibertat sobirana republicana, però els grans líders estableixen que lo seu és una altra cosa. Lo social. Com si el factor social fora contraposat del fet democràtic nacional. Com si no fossin una lluita política indestriable.
La idea d’oposició sobre “què s’ho facin”, referit a la investidura presidencial i al nou govern, esprem una neutralitat que anul·la l’acció política. Un grup parlamentari amb onze diputats i diputades que no saben que fer per influir i determinar les polítiques del nou Parlament.
Ha estat la CUP que ha donat la campanada sobre el que es pot i el que s’ha de fer. Ruptura democràtica, Desobeir institucionalment al Tribunal Constitucional, iniciar el Procés Constituent, implementar un Pla de xoc de Rescat Social, investir un President i formar un govern per fer una república catalana.
Què s’ho facin? I tant que sí que ho farem.
Per sort el portaveu recent escollit de Catalunya Sí que es pot, Joan Coscubiela, s’ha mostrat tot seguit d’acord amb el diagnòstic de la CUP, tot i que la coalició confessi que “espera” que la CUP no faci president a Mas. Tanmateix la CUP lidera el què fer de manera gens neutral i sense esperar gens.
El desencontre entre Podemos i IU, entre Pablo Iglesias i Alberto Garzón, auguren penalitats i feblesa que bloqueja el formar una alternativa d’esquerres, o de la gent, en el llenguatge emprat com a nova política.
La lucidesa li reconec a la Gemma Ubasart. A El Crític afirma : “Els mítings de Pablo Iglesias no havien d’eclipsar que érem una candidatura catalana”.
Li faran més cas ara que torna a la seva llavor de professora de la Universitat de Girona?

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada