La població ha vist i ha estat subjecte emocionat d'un vot
fet segons una legalitat de sobirania catalana, prohibit per la legalitat
estatal espanyola.
L'estat espanyol ha resultat incapaç de fer complir la seva
prohibició, no ha pogut evitar el vot de la ciutadania. Aquest estat mostra les
seves febleses. L'Autonomia s'ha rebel·lat i ha pogut desacatar l'estat.
Ens quedarem ara en la votació simbòlica del 9 N? O convé
fer camí de sobirania i legalitat catalana? Què significa sinó una ruptura
democràtica amb la Constitució de 1978, les lleis i govern estatal del Regne
d'Espanya.
Un procés constituent de ruptura política per part de
Catalunya beneficiaria a fons a un procés constituent espanyol. Sens dubte
també a l'inrevés. Tanmateix on hi ha una força i mobilització ciutadana
massiva és a Catalunya, fins i tot amb una entitat genuïna sorgida amb aquest
objectiu, l'Assemblea nacional Catalana (ANC).
La idea de Pablo Iglesias i Iñigo Errejón de Podemos, de
primer un canvi electoral a l'estat, segon una reforma constitucional, i tercer
la seducció de Catalunya perquè no se separi, són cants de sirena amb poca base
substancial.
Les al·lusions del nou líder del PSOE de guanyar les eleccions,
per després reformar la constitució, però sense el dret a l'autodeterminació es
un miratge fantasiós. No arriba ni a política ficció. La realitat és que el PSC
es va esmicolant i marginant, lluny de la centralitat i l'hegemonia a
Catalunya.
Ajornar les eleccions fins finalitzar la legislatura ja no
depèn del president Mas. El govern de CiU està més que periclitat. La corrupció
de Pujol fa pols la credibilitat en CiU. Les retallades i els Pressupostos
privatitzadors, destructius de serveis públics són inassumibles pel país.
No hi haurà unitat ni candidatura de país amb uns
Pressupostos i política social i econòmica que deconstrueix país.
La unitat veritable catalana es forja dins la llibertat
sobirana que inclou i defensa les necessitats socials i de treball de la
majoria ciutadana.
Les eleccions no poden ser plebiscitàries. L'ANC haurà de
corregir aquesta idea. La política econòmica de CiU, perjudicial per Catalunya,
obliga a defensar una política i uns Pressupostos alternatius, fins i tot que
no es limitin al marc autonòmic de les imposicions estatals.
El temor a una fractura social només te sentit si es
mantingués l'hegemonia de CiU i del president Mas.
El president Mas no pot portar a Catalunya a la ruptura
necessària ni a la independència, doncs és la seva política econòmica la que
fractura i divideix el cos social i a la ciutadania.
El repte està en que l'hegemonia política i institucional
passi de la dreta catalana vers l'esquerra. Aquí rau el fons profund de la
ruptura democràtica i d'un procés constituent.
Poden haver-hi encara molts escenaris diversos. Tanmateix les
eleccions s'obren pas per moments. L'exigència de l'ANC, per boca de Carme
Forcadell, és més que un oracle: "President, convoqui eleccions en tres
mesos; abans de la Primavera volen un nou Parlament constituït".
Aquest és el camí per una Generalitat lliure i social, d'una
República catalana.
No hay comentarios:
Publicar un comentario