10/7/12

Nosaltres decidim, segon aniversari

Avui som al segon aniversari del clam massiu popular ciutadà català "Som una nació" "Nosaltres decidim".
El sentiment popular català fomenta una consciència de llibertat nacional que, després de dos anys de la gran manifestació, encara està cercant en quin tipus de moviment, programa i organització s'encarna.
El fet més punyent i contradictori per aquest poble sense estat és que, mentre no es reconeix ni accepta l'estat espanyol existent, tampoc aconsegueix una expressió social i política definida catalana.
Alguns diran que un poble així no es mereix disposar d'un estat. Uns altres que cap poble es mereix esser presoner del que representa qualsevulla estat de dominació de classe. Hi ha qui l'estat espanyol ja els hi està bé, sigui republicà o monàrquic, federal centralista o federal amb dret d'autodeterminació.
El nacionalisme dominant espanyol o el nacionalisme català, supeditat, independentista i secessionista, que vol alliberar-se del jou espanyolista, es determinen fonamentalment per la construcció nacional d'un poble en les vessants de cultura, llengua, territori i endebades de religió, essent molt condescendent en els aspectes de construcció social i base econòmica (interclassista).
Les tendències revolucionàries de base obrera i treballadora, siguin anarquistes o marxistes, han estudiat, debatut, posicionat i assentat doctrina per les vies teòriques i la dels fets sobre el fenomen de desenvolupament democràtic nacional. Tant en l'evolució dels pobles vers l'estat nació dels estats actuals, com en les macro unitats econòmiques i polítiques que han configurat els grans estats europeus i sobretot EEUU, amb fa uns anys el procés a Europa de la UE, incloses les experiències de la desintegració de la URSS, Iugoslàvia, Txèquia i Eslovàquia, per referir-me a processos coneguts i propers.
Polònia i Rússia van ser en els S. XIX i XX els bancs de proba en excel·lència, on les tendències marxistes i revolucionàries varen establir una doctrina i uns principis que, amb deduccions tàctiques gens immobilistes, varen esdevenir cabdals fins ara.
El dret a l 'autodeterminació dels pobles per establir la nova realitat política institucional estatal i les relacions amb els pobles, nacions i estats existents i veïns.
També la tendència positiva a les grans unitats econòmiques on es considerava que les classes treballadores disposaven de major pes específic, més força, i per tant tots els aspectes socials podrien resultar més preponderants. En les grans unitats territorials i estatals la lluita de classes es desfermaria més nítida i potent. La distancia entre la població, l'estat i les elits dirigents dominants de la burgesia, permetien una diferència i superar la consciència nacionalista, en el sentit de la unitat d'un poble per sobre de les seves contradiccions i confrontació d'interessos i de situació de classe explotadora i explotada.
Aquestes lliçons son completament vàlides i vigents, amb l'esment que no son alhora un clixé o una plantilla eterna ni en qualsevulla situació.
La nostra tendència marxista revolucionària va examinar i incorporar fa una dècada i mitja que també en la globalització, amb la interdependència dels intercanvis econòmics i financers internacionals, basats en les grans empreses i trusts multinacionals, els estats existents variaven i perdien força, mentre s'acreixien contradiccions nacionals sense resoldre o en naixien de noves.
La pervivència d'uns estats caducs històricament anava acompanyada d'una banda de certs progressos en serveis socials i d'altre part un empitjorament dels aspectes democràtics, agreujat quan es tracta d'unitats amb diferents ètnies, religions, pobles i nacions.
En la fase de globalització varem establir que la llibertat dels petits pobles és revolucionària.
Aquesta concepció te clares implicacions polítiques pràctiques, tant a l'altre cantó del món com a casa nostra.
Què vol dir això?
Què a l'estat espanyol la força i la unitat de la classe treballadora s'ha de basar en la garantía complerta als diferents pobles i nacions d'exercir el dret a separar-se, segons decisió pròpia, unilateral i sobirana de cada nació en qüestió. Amb una lluita contra l' ideologia hegemònica de preservar l'estat espanyol actual, monàrquic i sense el dret a l'autodeterminació, i defensar la seva classe dirigent.
Que a les nacions supeditades com Euskal Herria i Catalunya, aquesta garantía a poder decidir separar-se i constituir un estat nacional diferenciat, va íntimament imbricada amb la lluita contra la burgesia nacional casolana, sense fer conxorxa política amb l'excusa d'un enfrontament superior contra l'estat, quan el que convé és en tot cas mobilització al carrer i diferenciació política complerta. La llibertat nacional democràtica només podrà ser amb un acord bàsic entre la classe treballadora dins la nació supeditada i el suport de la classe treballadora de la nació dominant. La relació de forces entre Espanya i Catalunya és prou clara. Això significa que el dret a la separació i a la constitució de nous estats, s'està convertint en un pas necessari per establir noves relacions polítiques entre repúbliques lliures de contingut federal, entre els diferents pobles nacions i estats, val a dir sigui amb l'estat espanyol i amb els d'Europa, amb Europa.
El segon aniversari del 10 de juliol 2010 ens permet reflexionar que segueix pendent donar cos a la demanda del "Nosaltres decidim".
El poder decidir és el que unifica a la base popular treballadora a Catalunya i l'explícita catalana.
El millor pel progrés social del poble català és combatre les retallades del govern de la Generalitat de CiU, i l'explotació de la patronal catalana junt amb l'espanyola, europea i internacional.
És clar que per aconseguir-ho cal que s'operi una diferenciació dins el sentiment nacional català, de manera que el centre de confluència sigui aplicar el "nosaltres decidim".

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada