18/4/19

Decàleg de bases programàtiques de Sobiranistes

Eleccions generals del 28 d’abril del 2019

Un nou Contracte social, cívic i mediambiental

La globalització enriqueix els més rics dels rics, la crisi que provoca és devastadora, mentre empobreix a tothom i saqueja el planeta. En aquest context l’Estat espanyol viu una situació excepcional en la que es precipiten les contradiccions del règim constitucional monàrquic de 1978.
La humanitat disposa dels mitjans per a la cura de les persones, dels pobles, de les dones, dels drets universals i igualtat real, de la natura, però és hostatge d’unes poques famílies molt poderoses, dels bancs i grans corporacions i dels Estats.

Som en un segle on és possible un món amb un nou contracte social, cívic, feminista i ambiental.

Al mateix temps la resistència sindicalista es confronta als estralls de la crisi, a les polítiques privatitzadores d’austeritat de la UE, i a la reforma laboral del PP. El moviment feminista universalitza la força i la consciència emancipadora de la meitat de la població supeditada. Els municipis del canvi es preocupen per resoldre les necessitats més directes de la ciutadania. S’estén la sensibilitat democràtica per les llibertats malmeses per la llei mordassa i una judicatura elitista que supedita legitimitat i drets a una legalitat caduca. El jovent s’aixeca pel canvi climàtic. A Catalunya la mobilització i moviment popular, conegut com el procés, s’ha enfortit mentre evolucionava del ‘volem decidir’ del 2010 a la ‘república catalana com a forma d’Estat’ de l’1 d’octubre de 2017.

Els intents de reforma del règim del 1978 no aconsegueixen trepitjar ferm, ni per part del PP ni del PSOE. Només ha prosperat la reforma constitucional de l’article 135 per imposició de la Unió Europea. Les alternatives són demolidores pel Regne d’Espanya: involució generalitzada o avenç republicà. PP-C’s-Vox, des del bastió de la Junta d’Andalusia, amenacen amb reconquerir Espanya, en contra de la gent treballadora, les llibertats, les dones, les autonomies i Catalunya (amb un llarg i profund 155), per negar el dret a l’autodeterminació i barrar el pas a un horitzó republicà.

Les eleccions del 28 d’abril entreveuen tres escenaris bàsics pel govern: a) PP, C’s i Vox, b) PSOE i C’s, c) el PSOE, o un govern del PSOE amb Unidas Podemos, amb el suport de la majoria eclèctica que va foragitar a Rajoy i el PP. Es prepara una perspectiva convulsa i de transició en totes les variants.

És l’hora de canvis profunds.

Sobiranistes neix per contribuir a construir nous escenaris, noves estratègies, noves propostes i noves aliances. Per fomentar i enfortir un lideratge de les esquerres, basat en els grans moviments populars, per desenvolupar polítiques i institucions, des de la legitimitat ciutadana, que convinguin a la gran majoria de la població.

Formem part de l’espai del Comú, que recull un ampli ventall d’experiències com la indignació, l’embat i il·lusió del 15M; som carn i ungla del sindicalisme, de la lluita tenaç a les empreses i de la vaga general; formem part de la consciència i mobilització feminista; estem orgulloses de les pràctiques d’èxit del municipalisme del canvi que va guanyar a les dues grans capitals de l’Estat i altres; sentim satisfacció de que l’Ajuntament de Barcelona enceti mesures cabdals i sigui referent per l’entesa de ciutats diverses al món; hem estat compromeses en el moviment català de la lliure decisió republicana, que va fer un salt des del 2010 fins la vivència de sobirania de l’1 d’octubre de 2017.

Ens defineix la convicció de que per aconseguir llibertats i sobirania cal trencar el nus gordià que és la monarquia. La resolució de la crisi econòmica, democràtica, ambiental, patriarcal, estatal i nacional republicana, pot descabdellar-se entorn a la lliure decisió sobre totes les sobiranies. 

L’ideari de Sobiranistes correspon als valors indelebles de Llibertat, Igualtat i Fraternitat, als que incorporem Solidaritat i Sororitat, i alhora els del Pa, Terra Sostre i Pau.

Les aliances pel nou govern de l’Estat s’han de sustentar en un gir social, feminista, municipalista i de la lliure decisió, en diàleg amb Catalunya per aconseguir el referèndum que vol el 80 % de la població.

La demanda de república catalana implica que la perspectiva republicana i de processos constituents es fonamenten en una legitimitat sobirana que impugna la legalitat de la monarquia.  

Les esquerres han de ser lúcides per generar les condicions d’escenaris d’acords i enteses unitàries democràtiques bàsiques. Ens cal guanyar front les polítiques depredadores, privatitzadores i d’involució democràtica dels grans poders financers, econòmics i estatals, incloses les d’una Generalitat escorada a implementar les polítiques privatitzadores.

La Coalició entre ERC i Sobiranistes és un primer esglaó en la voluntat d’expressar les necessitats del 80% de la majoria a Catalunya. 

Sobiranistes, amb la Coalició ERC-Sobiranistes, promou els factors d’acords entre les esquerres de la lliure decisió i del republicanisme català, mentre obre la mà a la confraternització entre les esquerres, demòcrates i pobles de l’Estat espanyol.


12/4/19

Determinar el govern i les polítiques estatals del 28 d’abril

La campanya electoral comença molt pressionada per les mobilitzacions i grans moviments, la situació econòmica i la crisi política. 
 
El tipus de govern que pot sorgir del 28-A focalitza les diferents estratègies i propostes polítiques. 
Les expectatives se situen en un govern de la dreta, com a la Junta d’Andalusia amb el PP-C’s-Vox; o un govern d’abraçada entre el PSOE i C’s, en ambdós cassos amb un tomb clar vers les polítiques de retallades socials i involució en drets; o un govern del PSOE amb el suport o en coalició amb Unidas Podemos (inclòs ECP), que necessitaria del suport també dels partits nacionalistes i independentistes, val a dir PNB, PDECat i ERC. 

Aquest govern liderat pel PSOE, similar al bloc que va fer fora a Rajoy i el PP del govern, haurà de decidir-se si s’enfronta a l’Estat i a les imposicions de la Unió Europea, o intenta resoldre les reivindicacions socials i democràtiques bàsiques. Les propostes a l’inici de la campanya son ben poc agosarades.
La gran borsa de persones indecises farà més intensa la confrontació electoral. Per tant la credibilitat de les propostes i els mitjans que es proposin seran molt importants. 

En cadascú dels tres desenllaços el nou Congrés generarà una nova situació, post 15-M i post-1-O, que la podem preveure des d’ara com convulsa, inestable i transitòria.

Entre les forces candidates a formar el govern no hi ha propostes de futur d’avenç social, econòmic i democràtic. 

Uns volen una involució complerta amb tarannà neo-dictatorial. Altres pretenen sostenir amb reformes més o menys quirúrgiques un règim i una constitució de 1978 obsolet, on el cap d’Estat el Rei i la Judicatura actuen com avançada de les concepcions i polítiques més reaccionaries estatals. Poques idees creïbles esbossen per millorar la situació de la població, o per guarir la salut democràtica, ni per resoldre civilitzadament la qüestió nacional catalana i espanyola. 

La pressió laboral treballadora i sindical assenyala la necessitat de derogar la reforma laboral i revertir les retallades, la necessitat d’una política de llocs de treball industrials, de reconversió d’un model productiu obsolet, l’eliminació del treball precari i els contractes que ho possibiliten, en fi, un salari mínim interprofessional que avanci cap a la mitja europea. La garantia que pensions permetin viure.

La pressió del moviment feminista apunta a la igualtat real, des de les feines de les cures i de la llar fins al treball a les empreses. La consciència creixent de la meitat de la població exigeix mesures polítiques, pressupostàries incloses, per formació en la visió de gènere per arreu, començant per les institucions, lleis, judicatura, professionals públics, seguint a les empreses i al conjunt de relacions de la societat civil. Els dues vagues feministes del 8-M no són flor d’estiu, estan arrelant profundament entre les dones, però també cada vegada amb millor disposició d’homes. La xacra de la violència de gènere, les agressions i violacions sexuals, són la punta d’un iceberg que s’ha de resoldre sense subterfugis morals, biològics, d’eternitats espúries o de manca de pressupostos. 

El municipalisme del canvi és un altre moviment cabdal que trastoca la distribució dels poders polítics institucionals dins l’Estat i Autonomies. S’ha d’acabar en que sigui la ventafocs dels poders i institucions públiques. Cal situar la derogació de les Lleis Montoro com un pas inevitable per una fiscalitat, autonomia i sobirania municipal que avali el poder local. L’avenç democràtic i ciutadà es cou en els ents més proper a les persones, tant a les ciutats com en el territori rural.

El moviment catalanista pel dret a decidir ha posat sobre l’escenari el referèndum i el camí constituent republicà. Es miri de la banda que es vulgui, la democràcia nacional catalana s’ha configurat com el factor més clar i massiu de la impugnació al regne de 1978.

La principal font d’inestabilitat pel nou govern serà segons enfoqui la causa catalana. Si el govern s’entesta en eludir la resolució d’un referèndum a Catalunya entrarà en una espiral de repressió que bloquejaria la legislatura.

En aquest sentit les idees troncals de l’esquerra entorn Podemos d’anar a guanyar el 28-A, encaminar-se a un govern de coalició, que es vol dir amb el PSOE, o de que s’és garantia de que no hi hagi un govern a la dreta del PSOE, són difícils de ser creïbles.

El que es vital porta a enunciar ben alt que es tracta d’impedir un govern del trident de dretes o del PSOE i C’s, per tant que no es posen condicions prèvies.

Cosa ben diferent és evitar la crítica i menys no desenvolupar les propostes troncals per determinar un futur govern del PSOE. Quines propostes senyeres són les que es posaran com a condició al PSOE, sobretot quan s’anuncia que es va a un govern de coalició?

És molt probable que un govern PSOE o de coalició entre el PSOE i UP (ECP) necessiti del suport de l’independentisme d’ERC. En primer lloc significa que la garantia perquè no hi hagi un govern de les més dretes és plural. En segon, què s’ha de fomentar una idea d’aliances, si més no tàcites, que permeti el suport de l’independentisme.

La resposta la trobarem en l’evolució al desenvolupament i a la sentència del Judici als líders independentistes i sobiranistes, a la derogació de la llei mordassa i a concretar els mecanismes per un referèndum efectiu.

9/4/19

Contradiccions i dispersió convulsen el 28-A

Les contradiccions diverses, profundes i creixents conformen la impugnació del règim del 78. Les mobilitzacions feminista, nacional catalana republicana i la situació treballadora precaritzada no tenen resposta ni resolució per part del govern de l’Estat ni de la UE. Aquest panorama està determinat per una tendència de fons d’inestabilitat, convulsió i crisi.
El govern de la Generalitat està paralitzat. L’increment del temps de les llistes d’espera a la sanitat pública mostra el desgavell d’unes polítiques que no s’orienten a revertir les privatitzacions ni el desballestament dels serveis públics. El llegat convergent i el post 155 resulten demolidors.
Les eleccions del 28 d’abril poden conduir a uns governs de clara involució reaccionària si guanyés el trident PP-C’s-Vox o en el cas d’un govern mix entre el PSOE i C’s. Però, fins i tot en un govern PSOE en coalició amb Unidas Podemos (UP), que comptés amb el suport dels partits nacionalistes i independentistes (PNV, ERC, JxCat), no es perceben símptomes d’avenç social, democràtic, feminista, ni de resolució del conflicte nacional entre Espanya i Catalunya.
El règim constitucional de 1978 està caduc, amb innumerables vies d’aigua que el condemnen, irrecuperable, en canvi encara perllonga la seva existència i frena l’alternativa republicana. Els grans poders econòmics i polític s’aferren a aquest estat i al rei com a ferro roent. L’agonia pot ser llarga i maldestre. Com un càstig bíblic per les classes treballadores, pels pobles, nacions, municipis i dones.
La confrontació social i política es va diversificant i definint, generant dispersió i confusió, mentre madura una alternativa política possible.
El Patriarcat imperant, amb la xacra de la desigualtat i la violència de gènere, és rebutjat pel moviment feminista de les dones que són cada cop més conscients de ser la meitat de la humanitat.
L’Estat del règim de 1978 i la Monarquia, que sotmet la democràcia a la llei i a l’ordre conservador, és impugnat per la defensa de les llibertats democràtiques, des del rerefons de la necessitat vital de ruptura política i institucionalització republicana.
L’Espanya nació, dominant i centralista, es resisteix a plurinacionalitats, federalitat o confederalitat, xoca irremissiblement contra la nació catalana supeditada, que ha aixecat un potent moviment per la lliure decisió i republicà, disposada a aconseguir la seva emancipació política en un món globalitzat econòmicament.
El capital dels grans poders econòmic, amb el financer capdavanter, esmuny l’explotació del treball i de les condicions de vida treballadora sense commiseració.
L’Estat, inclòs l’entramat autonòmic, ofega els municipis, manllevant la seva hisenda, fiscalitat i autonomia.
L’hegemonia política a l’Estat i a Catalunya sembla patrimoni de la classe burgesa, inclús amb el govern del PSOE, confrontada amb la gran majoria treballadora. A Catalunya hi ha una lluita aferrissada per fer el tomb a un lideratge de les esquerres. Tanmateix, si fa deu anys que el moviment popular determina la política i l’evolució sobiranista republicana, les divisions i el temor de les esquerres permeten que el president de la Generalitat segueixi copat pels representants de la dreta (CDC/PDECat, JxCat). ERC vol i dol, però s’adapta a les línies roges del PDECat.
El Judici a l’1 d’octubre, contra els líders independentistes, segueix inexorable com una farsa que emula els tribunals militars de la dictadura franquista. Catalunya no pot ser lliure per decidir en el marc de l’Estat espanyol del Regne de 1978.
Per si no queda prou clar, el Tribunal Constitucional acaba de suspendre cautelarment, a instàncies del govern del PSOE de Pedro Sánchez, la Comissió d’investigació sobre la monarquia creada el 7 de març del Parlament de Catalunya. La comissió va ser votada a favor per JxCat, ERC, CatComú-Podem y la CUP amb el vot contrari del PSC, PP y C’s.
La Monarquia és la llei, la salvaguarda de la Constitució, per tant pel govern i per l’Estat no se la pot tocar ni criticar ni investigar.
La dispersió de candidatures pot ser com els arbres que no deixen veure el bosc.
Les esquerres -UP, EnComú-Podem, Compromís, EH Bildu, BNG, ERC-Sobiranistes i Front Republicà- necessiten una mobilització on prevalgui una fraternització que permeti metabolitzar entesa sobiranista, democràtica i republicana, que barri el pas a la dreta i aconsegueixi polítiques socials, democràtiques i pel referèndum de lliure decisió. 28 de març de 2019 
De la Carta de L’Aurora.