El govern de la Generalitat està paralitzat. L’increment del temps de les
llistes d’espera a la sanitat pública mostra el desgavell d’unes polítiques que
no s’orienten a revertir les privatitzacions ni el desballestament dels serveis
públics. El llegat convergent i el post 155 resulten demolidors.
Les eleccions del 28 d’abril poden conduir a uns governs de clara
involució reaccionària si guanyés el trident PP-C’s-Vox o en el cas d’un govern
mix entre el PSOE i C’s. Però, fins i tot en un govern PSOE en coalició amb
Unidas Podemos (UP), que comptés amb el suport dels partits nacionalistes i
independentistes (PNV, ERC, JxCat), no es perceben símptomes d’avenç social,
democràtic, feminista, ni de resolució del conflicte nacional entre Espanya i
Catalunya.
La confrontació social i política es va diversificant i definint, generant
dispersió i confusió, mentre madura una alternativa política possible.
El Patriarcat imperant, amb la xacra de la desigualtat i la violència de
gènere, és rebutjat pel moviment feminista de les dones que són cada cop més
conscients de ser la meitat de la humanitat.
L’Estat del règim de 1978 i la Monarquia, que sotmet la democràcia a la llei i
a l’ordre conservador, és impugnat per la defensa de les llibertats
democràtiques, des del rerefons de la necessitat vital de ruptura política i
institucionalització republicana.
L’Espanya nació, dominant i centralista, es resisteix a plurinacionalitats,
federalitat o confederalitat, xoca irremissiblement contra la nació catalana
supeditada, que ha aixecat un potent moviment per la lliure decisió i
republicà, disposada a aconseguir la seva emancipació política en un món
globalitzat econòmicament.
El capital dels grans poders econòmic, amb el financer capdavanter, esmuny
l’explotació del treball i de les condicions de vida treballadora sense
commiseració.
L’Estat, inclòs l’entramat autonòmic, ofega els municipis, manllevant la seva
hisenda, fiscalitat i autonomia.
L’hegemonia política a l’Estat i a Catalunya sembla patrimoni de la classe
burgesa, inclús amb el govern del PSOE, confrontada amb la gran majoria
treballadora. A Catalunya hi ha una lluita aferrissada per fer el tomb a un
lideratge de les esquerres. Tanmateix, si fa deu anys que el moviment popular
determina la política i l’evolució sobiranista republicana, les divisions i el
temor de les esquerres permeten que el president de la Generalitat segueixi
copat pels representants de la dreta (CDC/PDECat, JxCat). ERC vol i dol, però
s’adapta a les línies roges del PDECat.
El Judici a l’1 d’octubre, contra els líders independentistes, segueix
inexorable com una farsa que emula els tribunals militars de la dictadura
franquista. Catalunya no pot ser lliure per decidir en el marc de l’Estat
espanyol del Regne de 1978.
Per si no queda prou clar, el Tribunal Constitucional acaba de suspendre
cautelarment, a instàncies del govern del PSOE de Pedro Sánchez, la Comissió
d’investigació sobre la monarquia creada el 7 de març del Parlament de
Catalunya. La comissió va ser votada a favor per JxCat, ERC, CatComú-Podem y la
CUP amb el vot contrari del PSC, PP y C’s.
La Monarquia és la llei, la salvaguarda de la Constitució, per tant pel govern
i per l’Estat no se la pot tocar ni criticar ni investigar.
La dispersió de candidatures pot ser com els arbres que no deixen veure el
bosc.
Les esquerres -UP,
EnComú-Podem, Compromís, EH Bildu, BNG, ERC-Sobiranistes i Front Republicà-
necessiten una mobilització on prevalgui una fraternització que permeti
metabolitzar entesa sobiranista, democràtica i republicana, que barri el pas a
la dreta i aconsegueixi polítiques socials, democràtiques i pel referèndum de
lliure decisió. 28 de març de 2019
De la Carta de L’Aurora.
No hay comentarios:
Publicar un comentario