La consciència també ha avançat amb el gran esforç de la regularització de la gent migrada, i el gran suport del jovent amb els Ateneus, de la major part del teixit social de barris i pobles amb mil-i-una entitats, i de les AAVV, compromesos en els drets i la vida de la gent nou vinguda. El gruix de la classe treballadora i de la població fa seva l’acollida, i reconeix d’aquesta manera el 26% de persones immigrades.
I la consciència feminista progressa en la lluita sorda i persistent de les dones. La denúncia i la mobilització contra les agressions, les violacions, els feminicidis i les discriminacions, s’estén als carrers contra els tribunals, l’estat i les seves institucions, i contra l’ariet reaccionari misogin del conglomerat Hazte Oír, emparat per Vox, PP i gran part de la judicatura.
La consciència de la classe treballadora s’enforteix en les iniciatives assembleàries, com a Airbus i a l’Ensenyament amb l’Assemblea Educativa Catalana, i amb l’exercici d’un sindicalisme que lluita per les condicions de vida i laborals, contra la inflació i els salaris, i per uns serveis públics suficients.
En la lluita per les llibertats de Catalunya i el seu dret a decidir, s’obre pas la consciència que els representants de l’independentisme, d’esquerres i de dretes, no van estar a l’alçada del vigorós moviment popular. És a dir, que les classes mitjanes i la burgesia nacional no van aconseguir portar l’embat republicà fins a la instauració de la ruptura republicana. La classe treballadora participà majoritàriament de la revolta d’alliberament nacional anomenada el procés com a massa diluïda dins la població, però estava dividida perquè havia de fer front als dubtes d’uns (CCOO, UGT i Comuns), i a la col·laboració del PSC amb la repressió de l’article 155 aplicat pel govern monàrquic del PP.
Però la repressió no ha aconseguit extirpar la lluita per les llibertats catalanes que continua be viva. Com ben vius són la repressió, els obstacles judicials a l’aplicació de l’amnistia als activistes i líders independentistes. I la discriminació que limita la llengua catalana. Una discriminació avalada de fet per la Unió Europea a l’ajornar reiteradament el dret a parlar en català al Parlament de la UE.
El jovent revolucionari i independentista ha copsat la necessitat d’una força que unifiqui la lluita social i la nacional. La classe treballadora no és un suplement a seduir, és la qui pot pesar en la balança de l’enfrontament nacional contra l’estat espanyol. Precisament per això, ho ha de fer amb les seves pròpies reivindicacions socials i de llibertat, i amb l’experiència de fer efectiva l’autodeterminació, que implica, sense cap confusió, el dret a la secessió, val a dir a la independència i a l’estat propi si així es decideix. I, finalment, la República Catalana, la fórmula institucional de ruptura amb el règim constitucional monàrquic, que estableixi sobiranament la seva relació amb els altres pobles i estats de la península Ibèrica i Europa.
Fem nostra una de les claus de l’èxit electoral de Die Linke a Berlin: “enfront del replegament defensiu davant l'ona ultra, l'alternativa passa per vertebrar utilitat material, organització comunitària i presència constant al carrer”. És hora de construir alternativa política social, d’autodeterminació i per la República Catalana.
24 de setembre de 2026
De la Carta de L'Aurora.
