9/12/14

La paradoxa sobre canviar la Constitució de 1978


Les enquestes són entendridores. Detecten tendències. Configuren opinió pública. Tres quartes parts de la població es declaren desafectes de la Constitució de 1978. La voldrien reformar. Però no poden. No es pot.
La paradoxa rau en que la Constitució no es pot canviar en els seus trets fonamentals. Ni el PP, tampoc el PSOE, ho volen.
Pedro Sánchez propaga amb ben poca credibilitat una reforma constitucional lampedussiana.
Podemos, si fem cas al pretendent a futur alcalde de Madrid, Monedero, tampoc mouria la unitat estatal. Dret a decidir menys a separar-se.
Malgrat tot la tendència és vers una convulsió entre l’estat espanyol i l’Autonomia catalana. Hi ha un desencaix pronunciat. A Catalunya una massa ciutadana creixent vol una altra Constitució que permetés una sobirania catalana.
El segment ciutadà que encara desitja i confia en un encaix negociat minva a cop de realitat. La possibilitat d’una reforma constitucional espanyola és un miratge, xoca de ple amb l’ideari unionista de les forces polítiques estatals espanyoles, així com amb la Corona i les FFAA.
La ciutadania es desencisa del miratge al ritme de situacions com el “9 N”. L’estat prohibeix votar per antidemocràtic, il·legal, i anticonstitucional.
L’estat, el govern, els principals partits estatals i la judicatura, es neguen en rodó a qualsevulla negociació o diàleg que pugui representar que la població de Catalunya esdevingui subjecte polític i jurídic de sobirania, com estableix la Declaració de sobirania del Parlament de Catalunya.
El portaveu d’Anova de Galiza, Martiño Noriega, ha estat clarificador a l’article “La Constitució del 78 a la mesa d’autòpsies”, on desgrana veritats com punys: “No hi ha problema territorial, hi ha un problema polític”, “tractar de reduir les nacions sense estat a simples territoris és una absoluta fal·làcia”.
L’estrateg que pretengui fonamentar un futur de Catalunya en funció de la negociació amb l’estat, amb la idea o el rerefons enfocat a la reforma constitucional, a banda de contradir els fets que tothom ha pogut palpar el 9 N, hauria de justificar d’antuvi com pensa superar la majoria qualificada que blinda la Constitució de 1978 de reformes indesitjades per l'estat. Entre elles la sobirania de Catalunya o la del canvi de la Monarquia en República.
El post 9 N, o és en clau de ruptura democràtica o no serà. Val a dir, negociar quelcom inacceptable és renunciar i frustrar el procés sobirà català. Els escenaris reformadors són hipotètics, sense cap element que els permeti considerar realitzables.
Fins i tot per negociar cal una ruptura democràtica i sobirana. La negociació amb l’estat només podrà ser fructífera després de l’execució de sobirania política i jurídica. No hi haurà referèndum, dret a l’autodeterminació, dret a decidir, dins la legalitat constitucional del 78.
El que correspon és un procés de processos constituents, com promou l'esmenta't Noriega.
Un procés constituent a Catalunya implica una ruptura democràtica, eleccions anticipades que estableixin un eixos de construcció de sobirania, amb una Generalitat que superi el marc estatal i constitucional autonòmic.
El motor d'un procés constituent rau en el 24 % de la població de Catalunya. És una força que s'encamina cap a la ruptura democràtica. Ho fa amb el símbol de la independència. Aquest motor popular massiu és el que pot incorporar la concepció social, així com contra la corrupció i el frau.
La unitat catalana necessita per consolidar-se un canvi profund en l'hegemonia política i institucional perquè passi de la dreta amb CiU cap a l'esquerra, com ha expressat Joan Mena. L'aliança entre les esquerres catalanes ha de girar entorn un procés constituent d'una República Catalana lliure, sobirana, social i neta.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada