Ara Repúbliques i autodeterminació

Vota esquerres el diumenge 9 a les eleccions europees de la UE. El panorama va de la política de drets vers la immigració, les limitacions de llibertats i l’augment de la repressió en nom d’una seguretat enganyosa, les necessitats bàsiques elementals treballadores, la sobirania dels pobles i l’europea, del pic àlgid de crisi que expressa la guerra a Ucraïna per part de la invasió russa, amb la deriva militarista liderada per nord-amèrica/OTAN i les poderoses multinacionals. La política dels Estats i de la UE és dretana, repressora i involutiva. Les classes treballadores resisteixen però amb poc nervi, massa dissoltes en mil-i-una lluites i moviments. Defensem una Europa de drets, republicana, social i inclusiva. En aquest context L’Aurora proposem el vot a Ara Repúbliques; l’aliança entre ERC, EH Bildu, BNG i Ara Més.

Volem una Europa lliure de militarisme i d’OTAN, volem pau i convivència entre els pobles, una UE sobirana amb una Constitució democràtica elaborada i escollida per tota la ciutadania i residents del continent; una Europa que no es limiti a la Unió Europa (UE) sinó que inclogui tots els països des de l’Atlàntic fins els Urals. Això significa una Europa on no hi hagi lloc per una guerra d’invasió, destrucció i partició, com la que Rússia imposa a Ucraïna. Una Europa feminista, on s’avanci en eliminar la desigualtat entre dones i homes en tots els dominis, i es prenguin mesures de fons pels drets de les dones així com per erradicar la violència masclista.

En fi, una Europa on la raó i l’interès sigui de la població treballadora i els pobles, enfront del parasitisme de les finances dels Bancs, i de la rapinya de les multinacionals. Una societat civilitzada on s’implanti la Renda Bàsica universal, serveis públics com Educació, Salut, Energia, i habitatge a l’abast de tothom.

Ucraïna, tant a prop dins el continent europeu, o Palestina una mica més lluny a l’altra riba de la Mediterrània, no són accidents de la història, són producte directa, execrable, del poder i negocis de les multinacionals, els Estats i les grans fortunes. Ucraïna i Palestina ja no es poden normalitzar o amagar, essent la punta de l’iceberg de les cinquantena de guerres existents.

Ucraïna i Palestina ens diuen que la globalització neoliberal ha fracassat. Tanmateix el transit a una nova situació està hegemonitzada i determinada pels mateixos poders del capital que han provocat el fracàs; són els que promouen les polítiques més dretanes i les alternatives polítiques de partits ultradretanes, reaccionaries i filo feixistes. Ucraïna i Palestina, sobretot Palestina, està fent esclatar un moviment solidari internacional de lluita que promet. L’espurna de llibertat i alliberament s’aviva i la flama revolucionaria cercarà el fer camí per encendres, un foc que necessita una recomposició profunda de la classe treballadora. Les tendències d’esquerres i les revolucionaries han de superar la dependència vers les alternatives dels blocs imperialistes, siguin unilaterals, bilaterals o multilaterals. La mobilització per una pau lliure a Ucraïna, sense particions ni anexions per part de l’imperialisme rus, és vital per una Europa unida i treballadora. L’avenc social, feminista i d’harmonia amb la natura, només pot sorgir i ser consistent si aprofitem les lliçons revolucionaries de la lluita de classes i les necessitats i aspiracions treballadores.

Vota a les eleccions europees a Ara Repúbliques, l’aliança entre ERC, EH Bildu, BNG i Ara Més (Més Mallorca, Més Menorca, Ara Eivissa). Alhora veiem amb bons ulls i simpatia, qui voti a Sumar i a Podemos.

Centenari Lenin. En “Liberalisme i democràcia” (1912), situa els partits i les coalicions: “El problema dels acords electorals pot resoldre’s amb encert, de manera conseqüent i  amb fidelitat als principis només si es dilucida per complert la natura de classe dels partits que pacten i en que consisteix la divergència principal i la coincidència transitòria dels seus interessos”. A “Els patits polítics a Rússia” (1912): Per orientar-se en la lluita dels partits no hi ha que acceptar les paraules en el seu valor nominal, sinó estudiar la veritable història dels partits, estudiar, no tant el que els partits diuen de si mateixos, sinó el que fan, com procedeixen per a resoldre els diferents problemes polítics, com es comporten en el que afecta als interessos vitals de les diverses classes de la societat: terratinents, capitalistes, camperols, obrers, etc.”. Tom 21, Ed. Progreso, Moscou. 6 de juny de 2024

 De la Carta de L'Aurora.

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo21.pdf

Una Europa de drets, republicana, social i inclusiva

Avui dijous 30 està previst que el Congrés espanyol aprovi la Llei d’Amnistia. Després dels indults a les empresonades per independentisme, i per la rebel·lió del referèndum de l’1 d’octubre de 2017, segueixen les exiliades i més de quatre milers d’imputades i encausades. Aquesta amnistia, així com el resultat de les eleccions catalanes, comporten un nou escenari, un nou context, unes noves perspectives, on hi regne la inestabilitat, doncs subsisteix tot el que va fer esclatar la revolta impulsada per la immensa mobilització catalanista i republicana. Incertesa que no pot evitar la conjunció de suports a Illa, des del president Sánchez al Cercle d’Economia i altes finances. La causa de les llibertats, la república, l’autodeterminació, dels drets i necessitats bàsiques, ha de reorganitzar una estratègia d’avenç, unes aliances catalanes i estatals, suficients per batre aquest Estat paràsit, monàrquic i de deriva involucionista ultradretana. Les eleccions europees del 9 de maig són un altre episodi de superestructura política on predomina la regressió política generalitzada. Animem a participar-hi amb un vot que defensi, malgrat mil-i-una contradiccions, un europeisme sobirà, lliure, de drets i serveis universals, republicà, inclusiu dels milions de persones immigrades treballadores.

Ningú esmenta que aquesta Unió Europea, a imatge dels interessos de les poderoses multinacionals, no ha aconseguit ser una institució sobirana, escollida i referendada per la ciutadania, residents i pobles, car no disposa ni d’una Constitució formal. També es difumina que la UE només és una part d’Europa, doncs hi manquen els països i Estats fins els Urals, entre ells Ucraïna, en guerra defensiva, i qui l’envaeix, la Rússia imperialista; sense oblidar per l’occident la dissociació de la Gran Bretanya. 

Europa, sigui la UE, GB o Rússia, està en crisi, en procés de rearmament militarista dels estats imperialistes, dependents de l’imperialisme nord-americà, que exerceix el lideratge a través de l’OTAN, immersos en l’espiral destructiva que te un epicentre mundial i europeu a Ucraïna. És imprescindible denunciar la hipocresia entorn a l’espiral militarista i la indústria de guerra i mort. Alhora cal assumir la contradicció que per defensar-se de la Invasió russa, Ucraïna necessita armes, com li cal la solidaritat treballadora a tot el continent, que seria el factor que podria obrir possibilitats de pau. Cal aturar la guerra immediatament, cal un armistici, cal la retirada de les tropes agressores. En aquest sentit és un greuge, un error penós, que les esquerres del bloc d’investidura no hagin rebut a Zelenski, cap del govern de la nació damnada.

Tanmateix Ucraïna no és un centre cabdal a resoldre a les eleccions a la Unió Europea. Tampoc mesures socials i de condicions laborals que comportin Drets i Serveis públics universals. O avenços essencials com seria una renda bàsica universal europea. La davallada cap a la ultradreta continental ve precedida, de fet preparada, per unes polítiques de privilegis a les grans finances i multinacionals, restricció de drets i de condicions de vida treballadora. Les mesures de seguretat i repressió contra la immigració, és una xacra de tortura i assassinats, que alimenta sobretot la divisió, feblesa i organització entre les diferents capes treballadores, segons estatus, ètnia, creences i costums.

L’Aurora proposem el suport i vot a qui promou el republicanisme defensor del dret a l’autodeterminació, la llengua, la renda bàsica universal, un europeisme o UE de pobles i nacions sobirans i lliures, que denunciïn i es confrontin amb els Estats, contra les polítiques i poders que neguen, reprimeixen i impedeixen les llibertats.

En aquestes eleccions es tracta del vot a l’aliança entre ERC, EH Bildu, BNG i Ara Més (Més Mallorca, Més Menorca, Ara Eivissa): Ara Repúbliques.

Alhora veiem amb bons ulls i simpatia, qui voti a Sumar (Jaume Asens) i a Podemos (Irene Montero).

Centenari Lenin. Veiem a ”Algunes particularitats del desenvolupament històric del marxisme” (1910): al perdre de vista que el marxisme és una guia per a l’acció “fem del marxisme una doctrina unilateral, deforme, morta, li arranquem l’ànima viva, soscavem els seus fonaments teòrics més pregons: la dialèctica, la doctrina del desenvolupament històric multilateral i ple de contradiccions; infringim el seu lligam amb les tasques pràctiques concretes de l’època, que poden canviar amb cada nou viratge de la història”. “Precisament perquè el marxisme no és un dogma mort ni una doctrina acabada, consumada i immutable, sinó una guia viva per a l’acció, no podia menys de reflectir en el seu organisme  el canvi, ... operat en les condicions de la vida social. El reflex d’aquest canvi ha estat una profunda disgregació, una gran dispersió, vacil·lacions de tot gènere, en suma, una gravíssima crisi interna del marxisme. ... La influència dels matisos idealistes més diversos de la filosofia burgesa es deixa sentir entre els marxistes en forma d’epidèmia”. Tom 20, Ed. Progreso, Moscou. 30 de maig de 2024

De la Carta de L’Aurora.

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo20.pdf

Repressió del Tsunami Democràtic

L’Amnistia es porta al Congrés, perquè s’aprovi el 30 de maig, per part del govern espanyol i el bloc d’investidura. La Judicatura acusa de terrorisme el Tsunami democràtic, ahir obligat a declarar, per mantenir la repressió contra l’independentisme i republicanisme català. Dues línies dins el mateix Estat que xoquen entre elles. Tanmateix ni el govern ni la Judicatura contemplen una via democràtica i d’entesa per establir una convivència de sobirania lliure entre les nacions que formen part de l’estructura constitucional monàrquica estatal. Les esquerres estatal s’alimenten d’aquest espanyolisme reaccionari que nega i reprimeix les llibertats catalanes, el dret a l’autodeterminació i el referèndum. Aquesta dependència política d’una unitat espanyola imposada, manu militari i judicial, impedeix el lliure desenvolupament de la plurinacionalitat, les llibertats i les perspectives republicanes a Catalunya i arreu de l’Estat.

Les recents eleccions a Catalunya han significat un retrocés de les esquerres i una davallada important de l’independentisme. El reflux ciutadà ve des del cim que representà el referèndum de l’1 d’octubre, per una Catalunya com estat independent en forma de república, i la seva no execució. L’Estat ho va impedir i reprimir. La població va quedar indecisa en la revolta, mentre els dirigents i partits foren anorreats i a la desbandada. Set anys després el PSC s’erigeix com el representant estatal, amb els mèrits dels indults i de l’amnistia, mentre aixeca la bandera dels interessos del gran capital i infraestructures a Catalunya.

Deu dies després dels guanys electorals del PSC, la situació és d’inestabilitat car les aliances per majories possibles resulten incoherents donades les propostes socials i nacionals dels diferents partits, així com de les necessitats i anhels de les respectives bases electorals i socials. Ahir, de les 7 persones citades a declarar per la causa del Tsunami Democràtic, amb demanda de presó, només Marta Molina d’ERC, es va presentar, i va quedar lliure. Les altres persones estan fora d’Espanya, cinc d’elles exiliades, com Oleguer Serra (Vicepresident d’Òmnium Cultural) i Jesús Rodríguez del diari La Directa. La detenció de tres persones de la Revolta Pagesa d’abril formen part d’una altra vessant repressiva, denunciada per Unió de Pagesos.

No hi ha resolució positiva de llibertats en aquest Estat d’essència neofranquista, on el frau, la corrupció, els privilegis, la repressió i els amos dels diners, trafiquen impunes per imposar una involució política general. Ajornar posar fil a l’agulla per unes enteses de perspectives constituents republicanes comporta l’avenç de la ultradreta, del centralisme paràsit i del creixement dels poders econòmics de la ma del propi Estat. El rescat milmilionaris de la gran Banca va ser clamorós. El rescat de l’espanyolitat accionarial de Telefònica per part de la SEPI n’és un altra episodi.

La política oscil·la entre la pandereta i l’esperpent. La crisi diplomàtica provocada pel president d’Argentina, Milei, acomboiat per l’orgia ultradretana apadrinada per Vox a Vistalegre, ha comportat la retirada de l’ambaixadora espanyola.

Aquesta decisió de Sánchez xoca amb la negativa a retirar l’ambaixador, a trencar relacions amb Israel, a aturar el comerç d’armes; malgrat el terror militaritzat, destrucció i genocidi del sionisme israelià contra Gaza, Palestina. Les acampades del jovent universitari que defensen una Palestina lliure, la fi de l’ocupació i la ruptura de relacions amb Israel han denunciat la hipocresia governamental. Netanyahu rep una petició d’una ordre de detenció, per part de la Cort Penal Internacional, hauria de ser suficient per finalitzar la política de conciliació amb els botxins sionistes.

Avui comença la campanya ales eleccions europees. El mantra va de que cal frenar la ultradreta com sigui. Que es tracta de la democràcia europea. És clar que s’ha de lluitar contra la ultradreta. Tanmateix una lluita sana i de llibertats, honesta i treballadora, hauria de mostrar que la ultradreta creix sobre les espatlles d’una exigua democràcia europea que no disposa ni de constitució. La preocupació sobretot d’erosionar els drets polítics i socials, negar les llibertats i la vida a la immigració, converteix la Mediterrània en una fossa mortal. La regressió autoritària i la repressió policial, la precarització i manca d’expectatives de treball i vida digne, obren els comportes a la ultradreta que es diu voler

estigmatitzar. La militarització a cavall de la guerra d’invasió de Rússia contra Ucraïna, comporta la submissió treballadora i perspectives d’esclats de guerra més greus. La necessària defensa de la lluita ucraïnesa per la seva sobirania, llibertat i independència sense mutilacions, no pot ser una excusa vàlida per l’empobriment treballador generalitzat i la disminució de drets.

Centenari Lenin. La transformació de la petita propietat en gran i en capitalista ocupà bona part del seguiment i anàlisi econòmic, al ser la

base per l’acció política. Quin era el pensament socialista i marxista sobre les diferents formes incloïa l’atenció i el sentit del cooperativisme. A “El problema de les Cooperatives en el Congrés Socialista Internacional de Copenhage” (1910): ”el projecte presentat per la minoria dels socialistes francesos declara categòricament que les cooperatives, per si mateixes, no són organitzacions de classe (com ho són, p. E., els sindicats) i que la seva importància està determinada per l’ús que se’n faci d’elles”... “exhorta als partits socialistes a col·laborar amb les cooperatives proletàries... (la veritable tasca és)... la conquesta del poder polític i la transformació dels mitjans de producció i de canvi en propietat comú”... (les cooperatives) “com un dels medis auxiliars”... “nosaltres siguem socialistes cooperativistes i no cooperativistes socialistes”. Tom 19, Ed. Progreso, Moscou. 23 de maig de 2024

De la Carta de L’Aurora.

^{https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo19.pdf}

Tomb dretà i espanyolista, davallada independentista

El Parlament de la Generalitat escollit representa un tomb vers les polítiques dretanes i d’ordre dins les esquerres (PSC, 42 escons, 27,96%) i dins l’independentisme (Junts, 35 escons, 21,61%). És un gir d’avenç i majoria estatalista, encapçalat pel PSC, fruit de la davallada de l’independentisme que perd la majoria de vots i parlamentària (59+2 escons, 43,62%), malgrat els 3 escons incrementats per Junts. Una forta patacada del republicanisme d’ERC (20 escons, 13,68%) i del revolucionari de la CUP (4 escons, 4,09%). Comuns retrocedeix (6 escons, 5,82%) tot defensant un govern tripartit de les esquerres liderat pel PSC/Hard Rok. PP recupera (15 escons, 10,97%), Vox se sosté (11 escons, 7,96%), mentre aconsegueix representació l’extrema dreta xovinista i xenòfoba d’AC (2 escons, 3,78%). La participació (57,94%) ha estat superior a la de 2021 (51,29%), l’abstenció (42,05%) inferior (48,70% a 2021). El cens és de 5.460.337 persones amb dret de vot, de 8 M de població, on 1,2 M no tenen la ciutadania i estan excloses de votar. El bloqueig a l’hora d’aliances governamentals és real si es respecten les propostes polítiques econòmiques i socials o les que comporten les llibertats nacionals, com autodeterminació, referèndum i república. Un atzucac parlamentari en uns carrers desencisats i poc mobilitzats. Una senyal de recomposició profunda de les estratègies i les forces polítiques.

La independència ha deixat d’estar a l’ordre del dia en el curt termini. L’aritmètica parlamentària no permet la restitució del president a l’exili, ni un govern d’obediència catalana, serà l’hora estrafolària d’un govern transversal, com va situar en un moment Illa/PSC?

Una aliança entre el PSC i Junts, disposa de la majoria suficient (77 escons), un programa econòmic compatible, similar en les grans infraestructures i privilegis al gran capital, ans un partit o l’altra hauria d’arraconar la contraposició nacional, a costa de dilapidar el gruix de les seves bases electorals i socials. Això sí, gaudeix del beneplàcit dels poders patronals.

Un acord del PSC per governar, amb el suport d’ERC i Comuns, un tripartit ajustat de 68 escons, evidenciaria contraposicions flagrants en polítiques econòmiques (Hard Rock, Aeroport, Carreteres), socials (RBU, Subsidis) i nacionals (autodeterminació, referèndum, independència).

Una conxorxa del PSC amb PP i Vox (68), trastocaria el precari equilibri en el Congrés espanyol.

El guany del PSC de 42 escons queda lluny dels 52 de Pascual Maragall el 1999, en canvi és significatiu que hagi guanyats en vots i escons. L’escenari econòmic i polític no és com el del joc de l’Oca. No es pot tornar a la casella de sortida (Independència, ja!) com si res. L’experiència d’aquest anys ha conformat una massa minoritària però suficientment àmplia i resilients, per persistir en desitjar i reclamar millores socials i avenços a les llibertats, en referèndum, autodeterminació i república.  

L’independentisme ha retrocedit al no aconseguir executar els anhels de ruptura estatal. L’Estat ho ha impedit per la força de la repressió. Tanmateix el conflicte de la plurinacionalitat, l’autodeterminació i la relació entre Catalunya i l’Estat espanyol no està resolta, segueix viva i cercarà el camí d’alliberament, a no ser que l’Estat aconsegueixi una derrota clara i contundent que integri o sotmeti aquest 43,62% de població poc disposat a resignar-se.

Aquest anys, dins els límits de les obstruccions i repressions estatals, la població catalana sobiranista i independentista, ha fet diferents experiències que convé estudiar i extreure’n les lliçons per a la propera etapa. El pujolisme/CiU aliat amb el PSOE o amb el PP/Aznar. El tripartit de les esquerres entorn el PSC/Pascual Maragall i Montilla amb ERC i ICV-EUiA. El lideratge del catalanisme independentista per part de la dreta catalana des de CDC i Junts (amb incrustacions d’esquerres). El temps de l’aliança de Junts i ERC. El de la investidura de Puigdemont amb el suport de la CUP. Deu anys d’ascens sobiranista, independentista i republicà que culminà en el pic de referèndum 1 d’octubre de 2017 (Independència i república). El tomb a un lideratge de l’esquerra del catalanisme, entorn ERC, primer amb un pacte polític amb la CUP, immediatament amb una aliança governamental d’ERC amb Junts, o d’ERC en solitari al govern. Tanmateix la metabolització del post 2017 o de la independència decidida però no consumada, està resultant indigesta.

El jovent més combatiu i revolucionari també ha experimentat amb la CUP. Les ruptures a les seves joventuts forma part de la dificultat en combinar lluita i proposta política actual amb construir alternativa republicana, social i revolucionària, ben fermada en la classe treballadora. El Procés de Garbí de la CUP necessitat incorporar la clau estatal i l’europea a l’estratègia i a l’acció política. El distanciament respecte la ‘tàctica d’EH Batasuna’, enterboleix les aliances, com la incomprensió de la realitat i la funció dels sindicats majoritaris, CCOO i UGT.

L’Aurora vàrem proposar el vot a les tres candidatures que han davallat, CUP, ERC i Comuns, en aquest sentit contribuirem, tant com sigui al nostre abast, a la valoració crítica d’aquests resultats, així com expressem la disposició a formar part en establir una estratègia entre les forces sobiranistes, republicanes i autodeterministes que inclogui compromís i acció política.

L’acampada pro palestina a la UB genera gran expectació i força entre el jovent universitari. Malgrat l’amenaça de desallotjament de la JEC han mantingut les tendes i activitats sense entrebancs. Un èxit lloable d’aquest jovent i de la causa Palestina. Som a la setmana de la Nakba (15 de maig), enmig de la barbàrie militarista sionista d’un Estat d’Israel immers en un genocidi destructor. Rafah és un nou símbol de que l’esmentada seguretat i dret a la defensa d’Israel, forma part d’un ordre mundial de les multinacionals, en crisi, indesitjable i perjudicial per les classes treballadores, els pobles i les dones.

El dissabte 18 de maig, manifestació unitària Nakba, a 17 h, Pg. de Gràcia/Diagonal de Barcelona.

Centenari Lenin. La lluita de la concepció del món, de les idees, el coneixement, l’existència i la natura, és una constant en la defensa de la filosofia del marxisme, el materialisme i la dialèctica. Educar el pensament en la relació i les contradiccions de la teoria i la pràctica, és aprendre de les ciències naturals i de la metodologia científica. Hi dedica l’estudi “Materialisme i empiriocriticisme” (1908): “Pels materialistes (segons Engels), la naturalesa és allò primari, i l’esperit allò secundari, mentre que pels idealistes és tot al contrari”. “El pensar i la consciència -diu Engels a l’Anti-Dühring- són productes del cervell humà”. El món material i perceptible pels sentits, del que formem part també els homes, és l’únic real”. “La llibertat no resideix en la somiada independència davant les lleis naturals, sinó en el coneixement d’aquestes lleis i en la possibilitat , basada en dit coneixement, de fer-les actuar d’una manera regular per a fins determinats”. “El lliure albir no és, per tant, segons això, altra cosa que la facultat de decidir amb coneixement de causa”. Tom 18, Ed. Progreso, Moscou. 14 de maig de 2024

De la Carta de L’Aurora.

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo18.pdf

Vota CUP, ERC, Comuns

L’Aurora promou un ventall de vot per CUP, ERC i Comuns Sumar. És un vot dins una estratègia republicana i socialista, treballadora i revolucionària. Proposem les candidatures d’esquerres, independentistes i sobiranistes, que incorporen perspectives d’avenç republicà, social, feminista, territori i climàtic, així com d’autodeterminació amb un referèndum efectiu a Catalunya. La incertesa persistent es deu a la fragilitat i inestabilitat d’un món convuls, impel·lit a crisis irresolubles pels amos i poders de les multinacionals i els seus Estats. La rebel·lió de les acampades universitàries estén la vietnamització arreu de la mobilització contra l’horror militarista genocida del sionista Estat d’Israel. La joventut cerca el seu lloc per fer front a les crisis, xocs i destrucció, de la transició de l’ordre mundial de la globalització neoliberal militarista. La revolució emancipadora treballadora i feminista trobarà el seu camí alliberador a mans de les joves generacions que s’alcin, malgrat tots els obstacles i repressió que imposin els sicaris del capital financer.

Les acampades pro palestines exigeixen la ruptura de les relacions amb Israel, per part de l’Estat i de les Universitats, alhora del comerç d’armes. L’assalt a Rafah condemna a Israel i els negocis del militarisme dominant.

Les polítiques adaptades als negocis de les grans empreses i fortunes, tíbies i temoroses amb els poders econòmics i estatals, no són útils per vèncer el càncer de règim neofranquista i d’ultradreta a batre. L’explotació laboral, la precarització i la pobresa, el continu retrocés industrial, el sotmetiment i la violència contra les dones, el racisme vers la població immigrada, l’homofòbia, l’espoli de la natura, el mode de producció basat en el talismà de la propietat privada, la limitació de les llibertats i la repressió, la negació de la sobirania nacional i del dret a l’autodeterminació, la discriminació de la llengua, el deteriorament dels drets universals i serveis públics

vitals, són una llarga llista d’elements que sustenten la involució política. Unes polítiques que, conjuntades, provoquen o permeten o no frenen, la divisió treballadora, entre dones i homes, entre ètnies, entre nacions. Són el caldo de cultiu on el gran capital, les fortunes i l’Estat alimenten la Hidra ultradretana, en les seves diverses expressions. En canvi defensem tot fet de polítiques concretes que signifiquin un pas endavant en la millora de la vida treballadora.

El debat electoral, en general la campanya, no està contribuint a clarificar les opcions pel terç de l’electorat indecís. En la macro política econòmica i infraestructures PSC i Junts van de maneta, són les referències polítiques per a les grans empreses i bancs (multinacionals, espanyoles i catalanes). Els separa que es contraposen en les relacions amb l’Estat i el fet nacional. La dificultat per aconseguir les aliances necessàries entre l’independentisme i el sobiranisme, la miopia en aïllar-se a Catalunya sense contemplar la crisi estructural estatal, afebleix les esquerres més combatives. La demora en la metabolització del que s’aconseguí l’1 d’octubre de 2017, i del que provocà la seva fallida i repressió, divideix l’ala esquerra del catalanisme independentista, entre el seu segment revolucionari i més jove (CUP) i el pragmàtic més reformista i institucional (ERC), situació per on s’escola una recuperació del lideratge de la dreta (Junts), però també de l’extrema dreta més xovinista, racista i xenòfoba.

El 12 de maig Vota CUP, ERC, Comuns Sumar.

Centenari Lenin. En “Marxisme i revisionisme” (1908) hi trobem: “El complement natural de les tendències econòmiques i polítiques del revisionisme era la seva actitud davant l’objectiu final del moviment socialista. “El fi no és res; el moviment ho és tot”; aquesta frase proverbial de Berstein expressa l’essència del revisionisme millor que moltes i llargues dissertacions. (...) sacrificar aquests interessos cardinals (els del proletariat i els trets fonamentals capitalistes) per avantatges reals i suposades del moment: aquesta és la política revisionista”. A “El militarisme bel·licós i la tàctica antimilitarista de la socialdemocràcia” (1908): “Les guerres tenen les seves arrels en la pròpia natura del capitalisme; només acabaran quan deixi d’existir el règim capitalista o quan la immensitat de sacrificis  humans i monetaris... i la indignació popular provocada pels armaments condueixin a l’eliminació d’aquest sistema. ... Les guerres tampoc poden ser suprimides per les intrigues dels governants i diplomàtics...”. Tom 17, Ed. Progreso, Moscou. 9 de maig de 2024

De la Carta de L’Aurora.

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo17.pdf

https://www.sinpermiso.info/textos/de-que-van-estas-elecciones-catalanas

Crisi, fragilitat i inestabilitat

Els cinc dies de reflexió del president estatal formen part de la crisi estructural del règim constitucional monàrquic. La confrontació constant entre les institucions estatals i el govern bloquegen, sobretot, l’avenç de les esquerres, mentre esperonen la involució en llibertats i social de les dretes. És hora de treballar i mobilitzar-se per engendrar alternatives republicanes. L’envit de Pedro Sánchez ha situat les eleccions autonòmiques catalanes pendents del líder del PSOE. Tanmateix en aquestes dues setmanes fins el vot hi ha dues lloses que distorsionen i, en part, expliquen, que l’estadística electoral no percebi majories o aliances suficients per formar govern. Hi ha un segment gran d’1/3 de persones indecises sobre a qui votar. Ho empitjora el milió dues-centes mil persones, immigrades i no regularitzades (15 % dels 8 M habitants), que malgrat viure i treballar no tenen aquest dret elemental. Pel 12 de maig L’Aurora defensem les candidatures que incorporin perspectives d’avenç republicà, social, feminista, territori i climàtic, i d’autodeterminació inclòs un nou referèndum a Catalunya.

La fragilitat en el decurs de les multicrisis de la globalització neoliberal capitalista s’agreuja amb els dos focus de guerra contra Ucraïna i en el genocidi a Gaza, Palestina. Dos esclats, per part del militarisme imperialista de Rússia, i el del sionisme d’Israel, entre la cinquantena de guerres existents: guerres que impulsen el rearmament militarista liderat des del predomini internacional de l’imperialisme EEUU i l’OTAN. Son els pobles oprimits i espoliats qui s’enfronten al parasitisme i a la dominació neocolonial o directament militaritzada amb els mitjans possibles. És la joventut qui fa seva la lluita palestina rebel·lant-se arreu del món. I son les dones un altre component de lluita i mobilització global a l’enfrontar-se a la violència masclista, a la desigualtat i dominació del patriarcat capitalista, avançant, pam a pam, en drets (propi cos, lliure consentiment), igualtat i emancipació. Els moviments en defensa de la natura i del clima pugnen per obrir una altra vessant de lluita per un planeta viu i sa. Les classes treballadora resisteixen per arreu a l’explotació, ans resten disgregades i desunides en cada país i en el món, situació que les afebleix, ajorna l’organització del moviment treballador i dificulta liderar de manera revolucionària una alternativa política de poder a les grans multinacionals i estats.

Les eleccions del 12 de maig posen en qüestió la capacitat i límits del govern, així com l’hegemonia independentista republicana, fruit de les desavinences i confrontació entre ERC (fins ara al govern en minoria), Junts i CUP, amb el rerefons de la divisió a l’ANC que ha vist frustrada la presentació de la seva candidatura electoral. El PSC pretén prendre avantatge de la crisi del lideratge independentista, ans el seu avenç pot ser insuficient per formar govern. Comuns Sumar s’han situat confrontats a ERC i al PSC, precisament per les grans infraestructures (Aeroport, Port i Hard Rock). El nou escenari és d’unes polítiques més o menys socials, l’adaptació a les imposicions estatals i de les grans empreses, el lideratge de les esquerres o de les dretes dins l’independentisme. El rerefons va de metabolitzar un nou cicle, on cal incloure la clau estatal amb aliances plurinacionals, republicanes i d’esquerres, que contribueixin a unes alternatives d’avenç de llibertats i social. L’experiència del pacte republicà de Sant Sebastià (1930) pot permetre cercar sinergies, confluències, acords i aliances, per un procés o processos republicans que incloguin el dret a l’autodeterminació amb referèndums nacionals efectius.

Centenari Lenin. En ”El Congrés socialista internacional de Stuttgart” (1907), es fa referència a qüestions de força actualitat, tret de les diferents situacions: “fins ara ... sempre s’ha condemnat inapel·lablement la política colonial burgesa com política d’espoli i violència... els oportunistes advocaven a favor del reconeixement de la “política colonial socialista”... una classe de desposseïts, però no treballadors, no és capaç d’enderrocar els explotadors. Només la classe dels proletaris, que manté a tota la societat, pot fer la revolució social... les nacions “privilegiades” constitueixen una part cada vegada menor en el conjunt dels països capitalistes”. “Clara Zetkin argumentà que “debilitaven la força del moviment de masses el no plantejar amb tota l’energia la reivindicació del dret al sufragi no només pels homes, sinó també per a les dones” (s’aprovà defensar el sufragi universal simultàniament per homes i dones). “la guerra és un producte necessari del capitalisme... la possibilitat de “respondre” a una guerra depèn del caràcter de la crisi que aquesta guerra provoca... El que importa no és únicament impedir el desencadenament d’una guerra, (o pel cessament el més aviat possible) sinó aprofitar la crisi generada per la guerra per accelerar el derrocament de la burgesia... el militarisme és el principal instrument de l’opressió de classe...”. Tom 16, Ed. Progreso, Moscou. 25 d’abril de 2024

De la Carta de L’Aurora.

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo16.pdf

Republicana, social i autodeterminació

L’esquerra abertzale marca el compàs a les eleccions d’Euskadi. L’avenç d’EH Bildu ha empatat en escons amb el PNV. Els menys vots d’EH Bildu ajornen el sorpasso que havíem desitjat, en canvi anuncien un nou escenari. El PNB retrocedeix, ans formarà govern amb el PSB. Les eleccions catalanes del 12 de maig tenen un altre sentit, atès que segueixen marcades a foc, per la dificultat de metabolitzar la fita de l’1 d’octubre de 1917 i la frustració a l’haver l’Estat impedit l’execució de la república i la independència. Encetar la nova etapa, prendre el brau per les banyes, està resultant ben dificultós. Per aconseguir-ho cal reconèixer els fets esdevinguts. Alhora incorporar els nous elements com el de la fragilitat governamental estatal, doncs el bloc d’investidura, ajustat però majoritari, està format per forces polítiques contradictòries, tant en els aspectes socials com els nacionals. Contribuir a un futur proper d’alternativa republicana estatal, pot permetre treballar per sintonies i acords que incloguin la lliure determinació de Catalunya, la decisió sobirana i constituent en referèndum, així com pels diferents pobles i nacions.

La consecució parlamentària de l’Amnistia assenyala una via d’actuació exitosa. Perquè no seguir en aquesta via? Ho enrareix la divisió i confrontació del bloc independentista que frega la majoria, ans ha estat incapaç de sostenir el govern, sigui en coalició o des del Parlament. Qui en treu profit és el PSC, el govern estatal i, sobretot, els grans negocis. A diferència de certes aparences de la confrontació entre els partits o de l’ANC, el rerefons de la pugna per l’hegemonia i lideratge dins el catalanisme independentista, rau en les necessitats i perspectives de les diferents classes i capes socials de la població.

L’Estat, via repressió, privilegis i polítiques governamentals, burxa tant com pot per anul·lar la força de la mobilització sobiranista, republicana i independentista catalana, doncs posa en perill l’existència de l’ordre constitucional i social econòmic monàrquic.

Convé destriar el gra de la palla. Cal detectar qui defensa els drets bàsics i vitals, qui promou els serveis públics: la sanitat, l’educació, l’habitatge i els lloguers assequibles no especulatius, l’energia i l’aigua, les reivindicacions feministes, la sostenibilitat ambiental i el territori, la lluita contra la desigualtat, la precarietat i per la renda bàsica universal, per les llibertats republicanes, l’autodeterminació, el referèndum i la llengua. Pel 12 de maig L’Aurora defensa les opcions compromeses amb aquestes necessitats.

El govern d’ERC, en minoria, no ha pogut, o no ha sabut, capitalitzar el

sentiment nacional i treballador; ha vist tenallades les polítiques de caire social i sobiranistes, per part del Tribunal Constitucional estatal d’una banda, però per una altra del PSC i també Junts. Ambdós confrontats pel fet nacional, alhora aplegats contra la Renta bàsica, favorables a l’especulació als lloguers i territori, de les grans infraestructures (Aeroport, Port, Hard Rock, autovies), la derivació dels fons financers a les grans empreses, bancs i l’entramat concertat. La CUP ha sostingut la denuncia a l’atzucac de la política d’ERC, sense prendre exemple d’EH Bildu, en sostenir tota mesura governamental útil per a la majoria social. Comuns ha denunciat les polítiques favorables als poders econòmics i especulatius, com l’Aeroport i el Hard Rock, lloguers i negoci de l’aigua, tanmateix ha fet causa amb el govern estatal posant-se de gairell, quan no d’esquena, al moviment per les llibertats nacionals i l’avenç concret republicà i el referèndum, essent molt tebis en la defensa de la llengua i en combatre la discriminació real dominant.

Centenari Lenin. En el prefaci a la traducció russa de “Correspondència de J.F.Becker, J.Dietzgen, F.Engels, C.Marx i altres amb F.A. Sorge i altres” (1907). Lenin assenyala: “El que Marx i Engels critiquen amb major acritud en el socialisme anglo-nord-americà és el seu aïllament del moviment obrer (...) que aquests havien convertit el marxisme en un dogma, en una “ortodòxia anquilosada”, de que tenien el marxisme per un “símbol de fe i no una guia per a l’acció”, de que no sabien adaptar-se al moviment obrer que marxava al seu costat, ineficaç en el terreny de la teoria, però poderós, massiu i ple de vida”. Tom 15, Ed. Progreso, Moscou. 25 d’abril de 2024

De la Carta de L’Aurora.

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo15.pdf