Els Drets fonamentals s'han d'aconseguir ho vulgui o no el poder establert

Els drets bàsics són unilaterals per definició.

En el debat polític cal exigir rigor en els plantejaments i propostes, sobretot si es tracta de temes delicats on els matisos són importants.
A la 7a Assemblea Nacional, EUiA establirà la seva estratègia rupturista de sobirania constituent a Catalunya, entorn la concreció de que la ciutadania decideixi de forma efectiva, vinculant, sobre el camí per una República Catalana, lliure i sobirana, lliurement federada.
Així, es fa difícil d’entendre que alguns sectors de l’esquerra es manifestin defensors del dret a decidir, però alhora recelin de la seva aplicació concreta, acordada o “unilateral”. Semblen ignorar el principi elemental de que els drets bàsics són unilaterals per definició. Precisament el seu caràcter de fonamentals els fa independents de l’acceptació per la contrapart. Ningú s’imagina defensar el dret de manifestació o de vaga, però alhora renunciar a exercir-los en cap cas fins que la legislació no els reconegui. Ben al contrari, en Marcelino Camacho resumia el debat proclamant que “el dret de vaga es defensa fent vaga”. 

Naturalment en l’exercici unilateral d’un dret bàsic contra la prohibició dels poders fàctics cal mesurar acuradament la correlació de forces, valorant si es disposa de suports suficients per assumir la confrontació. En el nostre cas del dret a decidir, l’acció unilateral  requereix unes garanties democràtiques suficients, un ampli suport de la ciutadania i un cert reconeixement exterior. Tanmateix, la dificultat d’assolir aquestes condicions no ens ha de dur a la renúncia derrotista sinó a la lluita per aconseguir-les.
El cas en concret és que el Parlament ha adoptat dues resolucions per fer el Referèndum. Una per acordar-lo amb el govern estatal (73 vots de JxSí i CSQEP, amb abstenció CUP). Una altra per fer el referèndum unilateral -en cas de que no sigui possible acordar-lo- (72 vots de JxSí i CUP, abstenció de CSQEP).
 De fet, l’estratègia per conquerir un dret bàsic és ben coneguda de fa molt de temps: (1) reclamar insistentment el seu reconeixement; (2) proclamar la voluntat d’exercir-lo unilateralment si es nega aquest reconeixement; (3) analitzar les condicions que fan viable aquest exercici unilateral; (4) treballar perquè aquestes condicions es donin; (5) aleshores, fer efectiu l’exercici unilateral. 
No vol dir que sigui fàcil d’aplicar, però en tot cas clarifica on centrar el debat i el treball, cosa que sens dubte generarà discrepàncies. Aquí apareix un altre factor esgrimit fal·laçment per defugir l’exercici unilateral del dret reivindicat: la divisió interna entre els qui el defensen. Es ben natural que hi hagi un més ampli consens en el punt (1) que no pas en el (3). I en el cas particular del dret a decidir cal potser afegir una divisió addicional en quin ha de ser el vot final.
Però altre cop cal dir que res d’això justifica la renúncia. Altre cop és simplement per definició que un referèndum (i en general qualsevol votació) crea divisió. Més ben dit, palesa una divisió ja pre-existent. Més encara, és la millor via per superar-la.

De la Carta de L’Aurora.

Referendisme i derrotisme

Es titlla de “processisme” l’ajornament de l’anomenat procés cap a la sobirania i la independència.

Cinc anys de mobilitzacions milionàries inaudites; Set anys des de que es va rebel·lar aquest país amb el “Som una Nació, Volem decidir”; Cinc anys de declaracions i resolucions parlamentàries cabdals, la de sobirania de 2013 amb el 80 %; Cinc anys d’ajornament de la DUI i la RUI; Canvi de govern i de president. Davallada continuada de CiU/CDC/PDC; Majoria parlamentària independentista de JxSí (PDC, ERC i independents socialistes); Les dues últimes resolucions parlamentàries sobre el Referèndum amb majories absolutes (amb l’avinentesa de l’abstenció de CSQEP en una, i la de la CUP l’altra).

Altrament en Xavier Domènech assenyala que (es tracta de)... “com arribes a un referèndum que sigui efectiu”1. En els fets es cau en el processisme, segueix Domènech: “I el full de ruta, que acabava el juny del 2017, ara s’allarga un any... El procés ha acabat atrapat en el debat sobre la sort d’un govern”2.

La 7a Assemblea Nacional d’EUiA és un bon moment col·lectiu per reflexionar i aportar a un nou cicle constituent rupturista català, des de la convicció pregona de que el conjunt social ciutadà necessita expressar-se amb unes aliances que trastoquen l’actual hegemonia de la dreta catalanista cap a les esquerres sobiranistes i socials catalanes, incloses les components motriu pro-independència, amb les sobiranistes confederals o federals.

Com fem el projecte constituent a Catalunya? Quins objectius i possibilitats per una ruptura

democràtica sobirana i una social? Pot seguir Catalunya un ritme propositiu constituent diferent, oposat i confrontat amb el cicle conservador en clau govern PP fagocitador del PSOE? Com fomentem les condicions per una ruptura democràtica amb la Constitució de 1978? Com concretem fer real el referèndum? Com aportem als ciments per una república a Catalunya i a Espanya? Fer l’Alternativa és avenç ferm vers la República Catalana, lliurement federada, oi?

L’ombra que plana i omple de dubtes l’assemblea d’EUiA és la que va farcida de derrotisme.

El “no es possible” va junt amb els temors sobre les probables frustracions del poble. Es practica una anàlisi unilateral, parcial i simplista, llastrat per les dificultats, alhora també per la manca d’imaginació que exclou d’antuvi els ferments republicans, rupturistes i revolucionaris.

El processisme catalanista hegemonitzat per la dreta se li oposa un referendisme des de l’esquerra catalana, on el fet concret d’organitzar el referèndum no disposa de les condicions mínimes per exercir la sobirania i realitzar-lo.

La proposta de referèndum acordat és més un desig que una convicció. En una situació de govern PP i un PSOE supeditat, això si no implosiona del tot, cap analista pot prendre’s com opció factible que el govern estatal farà 180 graus en la seva posició ancestral constitucional i virarà sensible a la demanda catalana.

Aleshores s’afirma que tampoc pot haver-hi un referèndum no pactat. Per res del món unilateral! Els raonaments van des de que la ciutadania no participaria i una part important en quedaria o se’n sentiria exclosa, per tant la decisió no seria prou legítima per convertir-se en vinculant, fins altres més apocalíptics sobre la catastròfica ruptura social o cívica del poble català. Com si no hagués una profunda divisòria i confrontació d’interessos socials entre els segments socials que en diem genèricament dreta i esquerra.

Una de les expressions més nítides del referendisme se situa en les idees de contemplar tot un seguit d’eleccions, sobretot estatals, fins aconseguir una majoria democràtica a les Corts disposada a acceptar l’esmentada consulta vinculant catalana. Es vulgui o no aquesta orientació supedita i fa dependre del tot la sobirania catalana de l’espanyola. No es veu possibilitat de sobirania catalana si la sobirania espanyola amb el poder governamental i estatal no ho accepta.

Seria convenient el debat de com l’esperit, valors i poder republicà es pot obrir pas a Catalunya i també a l’Estat, a Espanya, si la Monarquia i la Constitució de 1978 no ho accepten. Passaríem potser a un rupturendisme.

És clar que el ferment del canvi s’ha obert camí amb el municipalisme de les confluències com Barcelona,, Madrid guanyem com Badalona, Marees a Galícia, Cadis, Saragossa... els seus instruments més genuïns esdevenen BComú, En Marea... i a escala estatal En Comú Podem (ECP, 25 % del vot a Catalunya), així com l’aliança Unidos Podemos (UP). Precisament IU està defensant que UP evolucioni al model ECP i EnMarea.

Per raons que no cal remoure BComú no va formar part de la coalició CSQEP, Ada Colau no hi va fer campanya a les eleccions catalanes. En aquest sentit el grup parlamentari CSQEP hauria de posar-se a afavorir el futur del nou moviment “Comú” (BComú, ECP), sense pretendre determinar-lo ni coaccionar-lo. El futur que generem en el present, des del canvi municipalista, convé sigui sobiranista constituent rupturista i republicà, amb transparència i esperit compromès ètic.

Una entrevista3 a Xavier Domènech dóna claus que val la pena tenir ben en compte: “Si es pot fer el referèndum no pactat amb l’estat i que tingui efectes, és a dir, si la majoria de la gent de Catalunya decideix que vol la independència o vol un altre model d’estat el resultat es pugui portar a la pràctica, doncs escolti, jo definitivament vull un referèndum”.

I a la pregunta “La resposta en el referèndum ha de ser binària, sí o no a la independència?” Domènech responia “Nosaltres ja vam fer una proposta d’aquesta mena, però era semblant a la que diu Puigdemont, i era de resposta binària”.

No és casual que fa poc Ada Colau va esmentar que la seva proposta anava de “República Catalana confederada amb una República Espanyola”.

Del Butlletí electrònic d’EUiA.

1, 2, 3, http://www.vilaweb.cat/noticies/xavier-domenech-si-es-pot-fer-el-referendum-no-pactat-i-amb-efectes-practics-vull-el-referendum/

Badalona fa sobirania

J Téllez estripa l'ordre de tancar Aj Badalona.

Un 12-O amb sobirania i ruptura municipalista.

Magnífic l'Ajuntament del canvi de Guanyem Badalona que ahir, 12 d'octubre, va desafiar l'ordre de no obrir les portes del consistori per ser "festivitat nacional", a intervenció de la Delegada del govern Llanos de Luna i denúncia del PP local.
El govern municipal va decidir no acatar i desobeir l'ordre judicial obrint les portes i permeten que diferents regidors atenguessin a la ciutadania que s'acostés recollint les seves peticions i responen a les demandes. El tercer tinent d'alcalde JosepTéllez ho ha titllat de “cop d’Estat a la sobirania local”.
Tota la solidaritat a les companyes i companys de Badalona, tot el suport als Ajuntaments que ahir van obrir amplificant el crit de #ResACelebrar. És des d’aquests espais de proximitat que són els ajuntaments del canvi des d’on ens cal teixir sobirania.
El poble català haurà d’exercir la llibertat de decidir sense conformar-se en supeditar-se a les decisions oneroses i greuges del Regne. La Generalitat pot prendre exemple, cal passar de les declaracions i fulls de ruta als fets sobirans.
La llibertat sobirana és el pilar sobre el qual construir processos constituents i per exercir-la cal molta acció de sobirania, inclosa la desobediència quan es prohibeixi, tant des de la ciutadania com des de les institucions.
I per exercir aquesta llibertat és imprescindible la ruptura amb un règim del 78 que fa aigües. El bipartidisme s’ha enfonsat, és incapaç de donar una sortida democràtica a les reivindicacions dels pobles com el clam popular català per tirar endavant una República.
És en aquest context d’oportunitat de ruptura en defensa de les llibertats, per un model social just i per una sortida de la crisi amb perspectiva treballadora, que és necessari un nou subjecte polític, un moviment a Catalunya que aplegui el bo i millor d’experiències com Guanyem Badalona, BComú, Terrassa En Comú o la Crida per Sabadell i altres.
El municipalisme del canvi està engendrant un necessari i esperat nou moviment-organització, “En Comú”, rupturista en els fets amb llenguatge inclusiu i defensor dels drets, mentre es posa fil a l’agulla a l’emergència social.
La 7a assemblea d’EUiA hi té molt a aportar. Les arrels treballadores, el compromís sindicalista, la concepció constituent republicana basada en que el poble sigui qui decideixi... EUiA va dibuixar fa quatre anys una perspectiva de nou espai on es decidís segons “cada persona un vot”, enguany el nou subjecte polític és impulsar, compartir i construir “En Comú” arreu del país.

De la Carta de L’Aurora.

Impuls a un referèndum lliure i vinculant

La marea ciutadana catalana ha capgirat el full de ruta de la majoria parlamentària independentista.

L’escull inicial va ser sortejat amb el premonitori compromís de “o referèndum o referèndum” del president Carles Puigdemont. El “o-o” era per aconseguir la investidura per part de la CUP, ans de torna va obtenir l’agraïment i el suport a remar per la decisió catalana de CSQEP.

El fenomen En Comú Podem, quan ha acaparat per dues vegades la majoria del vot (25 %) a les eleccions estatals a Catalunya, ha situat el referèndum amb clau rupturista constituent al bell mig de qualsevulla avenç en la política catalana.

Els lemes de la Diada 2016 a les magnes manifestacions varen corroborar un nou impuls   sobiranista popular: avancem República Catalana i Referèndum.

El sobiranisme conseqüent (rupturista, pro-independència, confederal o federal) i l’independentisme, confluïen com rius afluents vers un gran riu. La marea que formen és de gran potència. Un cabdal de sobirania republicana entorn la força i voluntat política de que la ciutadania a Catalunya sigui la que decideixi sobre la seva estructuració política com a poble lliure i sobirà.

En el debat parlamentari sobre l’Orientació Política del Govern s’ha format una nova fórmula majoritària de facto. 83 diputats i diputades, JxSí (PDC, ERC, Independents), CUP i CSQEP han defensat la via d’un referèndum d’autodeterminació.

Les votacions han mostrat que la força popular mobilitzada no es endebades sinó vital i imprescindible.

Una resolució sobre el referèndum proposada per CSQEP ha estat aprovada amb els vots de JxSí i CSQEP, amb l’abstenció de la CUP. El bloc constitucional unionista de C’s, PSC i PPC, ha intentat sense èxit que no es podés votar la resolució esmentada.

Una altra resolució de JxSí i la CUP sobre el referèndum vinculant sobre la independència ha estat aprovada per 72 vots a favor (JxSí i CUP) i 11 abstencions (CSQP).

El sobiranisme s’ha enfortit, l’independentisme explora aliances, l’anti-independentisme i l’unionisme que promouen impedir que es pugui votar resten afeblits.

La situació d’inestabilitat estatal fa més grotesc i inacceptable els atacs del Tribunal Constitucional.

CSQEP ha votat en contra d’unes eleccions constituents en el cas de que en el referèndum guanyés el Sí a la independència, qüestió a la que encara se li poden donar moltes voltes; ans lo significatiu és que hagi votat per fer un referèndum “en relació al nostre futur polític com a nació”, mentre s’abstenia, per tant sense bloquejar-ho, sobre el referèndum vinculant sobre la independència. Lògic que es cerqui amb les màximes garanties convenients per fer-lo efectiu, lliure i vinculant. Alhora, és un tomb que ho hagi fet amb el propi PDC de JxSí, del govern presidit per Carles Puigdemont.

Del Butlletí electrònic d’EUiA.

El nou subjecte polític català i la gent treballadora

La 7ª Assemblea d’EUiA de finals d’octubre ha de significar el pas decisiu en la construcció del nou subjecte polític català que vam proposar a la 6a Assemblea i que ha tingut un recorregut ja prou ric com per treure’n algunes idees clau per a la fase organitzativa que s’ha d’encarar aquesta tardor.

La primera experiència de confluència va tenir lloc a les municipals de 2015 després d’un llarg procés d’un any a Barcelona i altres poblacions. Posteriorment, les diverses conteses electorals anticipades al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats van propiciar processos de confluència diversos i amb resultat també divers.
És hora de fer balanç i llançar propostes sobre l’aportació d’EUiA al nou subjecte polític, a la nova organització política en construcció a Catalunya.
Al marge de les idees força polítiques i programàtiques, com la República Catalana que vam definir, debatre i adoptar a la Conferència política del 2013 i ara ha estat l’eix de la mobilització de centenars de milers de persones a la Diada de 2016, el lloc d’EUiA és clau en la fusió del moviment sindical de la classe treballadora amb els nous moviments socials i cívics sorgits al caliu del 15-M.
En els primers moments del moviment dels indignats, les mobilitzacions sindicals, la vaga general i les múltiples mobilitzacions contra les retallades de drets socials, d’educació i sanitat, corrien en paral·lel a la mobilització cívica, jove, contra la manca de vivenda, per l’estafa de la crisi econòmica que deixava en la pobresa a milions de persones a tot el món i sense futur a una generació de joves que van alçar la seva veu amb energia renovada contra els responsables de la situació.
La confluència dels dos moviments va necessitar temps i no pocs conflictes. EUiA, la seva militància sindical i política, ha jugat i ha de seguir jugant un paper de cimentació dels fonaments de l’organització política que està per construir.
El treball entre el moviment obrer, les persones treballadores amb contractes més o menys precaris, els aturats i aturades, és una de les senyes d’identitat i de tradició d’EUiA.
El nou municipalisme de les confluències ha hagut d’afrontar conflictes laborals en els ajuntaments, molts d’ells heretats de situacions anteriors, i necessita de persones i organitzacions amb experiència i que sàpiguen posar les institucions al servei de millors condicions laborals pels treballadors i millors serveis públics a la ciutadania.
Saber resoldre conflictes com el del metro, la remunicipalització de la plantilla de BTV o el model de zoo de la ciutat amb consideració cap a les persones treballadores i el bé comú de la ciutadania requereix del paper actiu d’organitzacions i persones de tradició obrera i sindical com la gent d’EUiA.
No oblidar mai que, siguin quins siguin els resultats electorals i el grau de poder institucional aconseguit, la mobilització social s’ha de mantenir per aconseguir els objectius. Aquest fil conductor que forma part de la tradició d’EUiA i del moviment sindical ha d’impregnar el nou subjecte polític.
Tenim una tasca cabdal per endavant aquesta tardor. Cal encarar-la amb il·lusió, optimisme i convicció. EUiA ha de sortir de la 7a Assemblea convençuda de ser a l’avantguarda de la construcció de l’organització política catalana que disputi a la dreta l’hegemonia de la direcció del procés cap a la República Catalana i el posi al servei de la classe treballadora, les classes populars i els moviments socials i ciutadans pel bé comú.

De la Carta de L’Aurora.