14/10/16

Referendisme i derrotisme

Es titlla de “processisme” l’ajornament de l’anomenat procés cap a la sobirania i la independència.
Cinc anys de mobilitzacions milionàries inaudites; Set anys des de que es va rebel·lar aquest país amb el “Som una Nació, Volem decidir”; Cinc anys de declaracions i resolucions parlamentàries cabdals, la de sobirania de 2013 amb el 80 %; Cinc anys d’ajornament de la DUI i la RUI; Canvi de govern i de president. Davallada continuada de CiU/CDC/PDC; Majoria parlamentària independentista de JxSí (PDC, ERC i independents socialistes); Les dues últimes resolucions parlamentàries sobre el Referèndum amb majories absolutes (amb l’avinentesa de l’abstenció de CSQEP en una, i la de la CUP l’altra).
Altrament en Xavier Domènech assenyala que (es tracta de)... “com arribes a un referèndum que sigui efectiu”1. En els fets es cau en el processisme, segueix Domènech: “I el full de ruta, que acabava el juny del 2017, ara s’allarga un any... El procés ha acabat atrapat en el debat sobre la sort d’un govern”2.
La 7a Assemblea Nacional d’EUiA és un bon moment col·lectiu per reflexionar i aportar a un nou cicle constituent rupturista català, des de la convicció pregona de que el conjunt social ciutadà necessita expressar-se amb unes aliances que trastoquen l’actual hegemonia de la dreta catalanista cap a les esquerres sobiranistes i socials catalanes, incloses les components motriu pro-independència, amb les sobiranistes confederals o federals.
Com fem el projecte constituent a Catalunya? Quins objectius i possibilitats per una ruptura
democràtica sobirana i una social? Pot seguir Catalunya un ritme propositiu constituent diferent, oposat i confrontat amb el cicle conservador en clau govern PP fagocitador del PSOE? Com fomentem les condicions per una ruptura democràtica amb la Constitució de 1978? Com concretem fer real el referèndum? Com aportem als ciments per una república a Catalunya i a Espanya? Fer l’Alternativa és avenç ferm vers la República Catalana, lliurement federada, oi?
L’ombra que plana i omple de dubtes l’assemblea d’EUiA és la que va farcida de derrotisme.
El “no es possible” va junt amb els temors sobre les probables frustracions del poble. Es practica una anàlisi unilateral, parcial i simplista, llastrat per les dificultats, alhora també per la manca d’imaginació que exclou d’antuvi els ferments republicans, rupturistes i revolucionaris.
El processisme catalanista hegemonitzat per la dreta se li oposa un referendisme des de l’esquerra catalana, on el fet concret d’organitzar el referèndum no disposa de les condicions mínimes per exercir la sobirania i realitzar-lo.
La proposta de referèndum acordat és més un desig que una convicció. En una situació de govern PP i un PSOE supeditat, això si no implosiona del tot, cap analista pot prendre’s com opció factible que el govern estatal farà 180 graus en la seva posició ancestral constitucional i virarà sensible a la demanda catalana.
Aleshores s’afirma que tampoc pot haver-hi un referèndum no pactat. Per res del món unilateral! Els raonaments van des de que la ciutadania no participaria i una part important en quedaria o se’n sentiria exclosa, per tant la decisió no seria prou legítima per convertir-se en vinculant, fins altres més apocalíptics sobre la catastròfica ruptura social o cívica del poble català. Com si no hagués una profunda divisòria i confrontació d’interessos socials entre els segments socials que en diem genèricament dreta i esquerra.
Una de les expressions més nítides del referendisme se situa en les idees de contemplar tot un seguit d’eleccions, sobretot estatals, fins aconseguir una majoria democràtica a les Corts disposada a acceptar l’esmentada consulta vinculant catalana. Es vulgui o no aquesta orientació supedita i fa dependre del tot la sobirania catalana de l’espanyola. No es veu possibilitat de sobirania catalana si la sobirania espanyola amb el poder governamental i estatal no ho accepta.
Seria convenient el debat de com l’esperit, valors i poder republicà es pot obrir pas a Catalunya i també a l’Estat, a Espanya, si la Monarquia i la Constitució de 1978 no ho accepten. Passaríem potser a un rupturendisme.
És clar que el ferment del canvi s’ha obert camí amb el municipalisme de les confluències com Barcelona,, Madrid guanyem com Badalona, Marees a Galícia, Cadis, Saragossa... els seus instruments més genuïns esdevenen BComú, En Marea... i a escala estatal En Comú Podem (ECP, 25 % del vot a Catalunya), així com l’aliança Unidos Podemos (UP). Precisament IU està defensant que UP evolucioni al model ECP i EnMarea.
Per raons que no cal remoure BComú no va formar part de la coalició CSQEP, Ada Colau no hi va fer campanya a les eleccions catalanes. En aquest sentit el grup parlamentari CSQEP hauria de posar-se a afavorir el futur del nou moviment “Comú” (BComú, ECP), sense pretendre determinar-lo ni coaccionar-lo. El futur que generem en el present, des del canvi municipalista, convé sigui sobiranista constituent rupturista i republicà, amb transparència i esperit compromès ètic.
Una entrevista3 a Xavier Domènech dóna claus que val la pena tenir ben en compte: “Si es pot fer el referèndum no pactat amb l’estat i que tingui efectes, és a dir, si la majoria de la gent de Catalunya decideix que vol la independència o vol un altre model d’estat el resultat es pugui portar a la pràctica, doncs escolti, jo definitivament vull un referèndum”.
I a la pregunta “La resposta en el referèndum ha de ser binària, sí o no a la independència?” Domènech responia “Nosaltres ja vam fer una proposta d’aquesta mena, però era semblant a la que diu Puigdemont, i era de resposta binària”.
No és casual que fa poc Ada Colau va esmentar que la seva proposta anava de “República Catalana confederada amb una República Espanyola”.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada