Catalanisme popular sotmès

Ras i curt. El preacord del catalanisme popular del PSC i ERC és fer de la necessitat virtut. Hi ha una sobredosis de confusió de bons desitjos respecta una realitat on la correlació de forces no correspon, ni per part d’un Estat repressor de les llibertats dels pobles, ni per una mobilització autodeterminista i republicana en reflux. La tremenda pressió de la situació de bloqueig parlamentari amb unes perspectives de davallada en unes noves eleccions que aclaparen a ERC, porta a un deliri d’un acord il·lusori entre perspectives contradictòries i oposades. El cas es que no hi ha, ni es fomenta alternativa popular i sobirana per resoldre el conflicte entre l’Estat i Catalunya. Tampoc sorgeix alternativa possible per part de Puigdemont/Junts. La singularitat i la bilateralitat per la hisenda catalana, ‘la clau de la caixa’ i el 100% dels impostos, o la lliure decisió sobirana concretada en referèndum efectiu, necessita d’una reforma constitucional i d’una llei orgànica (lofca) amb majoria qualificada de 3/5 vots del Congrés estatal espanyol. Ni esment de la república catalana, ni de l’estat independent. Un brindis el sol, tret de que la decisió, demà, de la militància d’ERC, doni un tomb vers a la tragicomèdia del post procés.

Som com en una rauxa inversa en plena canícula estiuenca. Per negar el xoc de la repressió estatal de l’aplicació de l’article constitucional #155, que bloquejà i impedí l’execució de la voluntat sobirana en referèndum de constituir-se a Catalunya en república catalana i estat independent; per diluir una reacció governamental, judicial i policial estatal, que va suspendre l’Autonomia, el president i el govern, que ha continuat amb milers de persones represaliades i un Parlament tutelat; resulta obscè l’eufemisme “la successió accelerada de decisions per part de tots els actors implicats”.

En el document de preacord, es poden distingir tres nivells. Un de realitat i de fets. Un segons de propostes positives de sostenir polítiques ben intencionades. Un tercer de desitjos, intencions, a estudiar i dialogar, que la seva possibilitat d’execució no està a l’abast ni a la mà dels signants, PSC i ERC, sinó al govern i congrés estatal, al Tribunal Constitucional, al PSOE, Sumar i el bloc de suport del govern, però també necessita dels vots del PP. Un quart nivell el tenim en tot el que no s’esmenta. 

El fet més clar, concret i principal és que s’acorda investir a Salvador Illa del PSC president de la Generalitat.

Un compromís que s’ha completat amb l’acord d’investidura entre PSC i Comuns.

A l’estructura del preacord s’interrelacionen els nivells esmentats. Hi podem distingir una part a mode de preàmbul, quatre apartats com a propostes que es desenvolupen en compromisos polítics: 1/ Construir una solució del conflictes polític… un acord que sigui referendat per la ciutadania de Catalunya; 2/ Impulsar un sistema de finançament singular que avanci en la plena sobirania fiscal; 3/ Reforçar els pilars del reconeixement nacional de Catalunya; i 4/ Assegurar la continuïtat d’unes polítiques públiques, un corol·lari del seguiment del pacte d’investidura (no es de govern).

En el preàmbul hi ha que es tracta de “la voluntat de la ciutadania expressada democràticament”, que cal que Catalunya “guanyi sobirania… progrés social i econòmic” per la societat.

Positiu és que PSC i ERC assumeixin “el reconeixement de Catalunya com a nació”, que convé una entesa que recorri des del federalisme a l’independentisme, malgrat manqui anomenar el sobiranisme i el republicanisme. El PSC reconeix a ERC com a independentisme d’esquerres, mentre ERC accepta pel PSC com catalanisme d’esquerres. També hi llegim que “les amenaces contra la voluntat majoritària de desescalar el conflicte es mantenen… les raons de fons del conflicte polític contra Catalunya i l’Estat estan pendent de resoldre’s”. Bravo! Un mix d’elements del pacte del Tinell, del tripartit de Pascual Maragall i de la taula de diàleg de Sánchez i Aragonès, que segueixen al llimbs.

En el segon nivell hi va una Convenció Nacional per la resolució del conflicte polític; una Renda bàsica agrària; Impostos pels Casinos; una ampliació aeroportuària de modernització sense incrementar l’emissió de gasos, ni deteriorar el medi ambient i ecosistemes; el traspàs de Rodalies i construcció línia ferroviària al port i interior territori; traspàs IMG i algun altre subsidi; mantenir l’oficina del Pla Pilot de RBU i el departament de feminismes (atenció, no diu ‘conselleria’); una extensa enumeració en defensa de la llengua catalana, en especial a l’escola, salut, lleure i esport; sobre nou habitatge protegit i racionalitzar pisos i habitacions turístics; ajuts a la industrialització (en general i sense concrecions). Cal reflexionar que sostenir certes polítiques, com les d’hospitals, atenció primària, indústria farmacèutica, gran-luxe i turisme, immobiliària i hotelera, educació i escoles concertades, subsidis, sense canviar el model, tant pel que respecte al públic-privat, com el de la veritable modernització pel gran increment de la població i els canvis en la seva composició, afavoreix als poders econòmics actuals, en comptes de la majoria de la població humil i necessitada.

Al tercer nivell hi van les propostes estrella que són les resumides pels mitjans, i les esgrimides per la direcció d’ERC com la bondat del pacte, que ha de convèncer a la militància de referendar-lo. Ho han resumit en que “Catalunya tindrà la clau de la caixa i la clau de la nació, que és la llengua”. Tant de bo fora així de veritat. És creïble que el govern, el congrés i l’estat cediran “les claus”?

La “Hisenda catalana compatible amb un futur model tributari federal”, a través de l’Agència Tributària de Catalunya, el 2025 i 2026 es començaria per l’IRPF, per seguir fins a gestionar els 100% dels impostos, amb una partida solidària per les altres autonomies, que no inclou el concert econòmic basc ni la foralitat navarresa. Els presidents Maragall i Montilla duen estar estupefactes, com Pujol i Mas. Ara sí serà possible aquest somni de les classes posseïdores catalanes? deu pensar qui va ser conseller de finances del govern maragallià, Antoni Castells, qui encara potser te malsons amb com li van limitar, per tot seguir eliminar, el control i gestió majoritària catalana estatutària tripartita. Ni més ni menys es fa referència i es reviu la proposta de 2005 a l’Estatut de Catalunya. L’Estatut que va ser afinat i escapçat per Alfonso Guerra, i tombat a proposta del PP pel TC. Quins indicis hi veuen al Congrés espanyol per aconseguir la majoria qualificada necessària i imprescindible (3/5) pel canvi constitucionals i de lleis? O es un engany il·lusori i matusser que no pot anar més enllà de la lletra del document i de la investidura d’Illa? Quants dies tardarà a esdevenir paper mullat aquest preacord plet de bones intencions, ans de boira espessa en la seves possibilitats d’execució? Marrulleria maldestre del catalanisme popular de les autoreconegudes esquerres federal-indepes.

Pel que fa al diàleg i decisions referendatàries de la ciutadania, poc lliures i sobiranes es presenten. Pels silencis existents al text (nivell quatre), és clar que tot està encotillat i sotmès a la constitució coronada, al que pugessin acordar el govern estatal i el de Catalunya (presidit per Illa/PSC), i el que benauradament tinguessin a bé acceptar o rebutjar el Tribunal Constitucional. Què pot sortir malament, així? Tot sortirà bé, no patiu, escolliu a Illa i prou de fer volar coloms. Potser pensen que es pot tornar a la casella de sortida de la renovació de l’Estatut del 2005!

L’acord entre PSC i Comuns és, en la seva natura, un complement a l’anterior. Ben atansat al PSC. Tanmateix hi ha bones propostes si no depenguessin del criteri del TC o TS, o si el propi Parlament de la Generalitat fora sobirà per decidir lliurement, no és pas el cas. La bona idea d’una XV legislatura de l’habitatge, queda desmentida tant per com el TC a escapçat les lleis del Parlament, com per la política emprada per l’alcalde Collboni/PSC a la gran ciutat que és Barcelona. Els Comuns fan un intent lloable de corregir la política placebo de fer caritat i beneficència pública amb els subsidis, cap una certa política social de serveis i dret universals. Intent que sense racionalització dels ajuts, i sense renda bàsica universal, te difícil resolució. I la

concepció d’una “democràcia avançada i dels drets humans”, com es pot concebre sense esmentar ni resoldre el conflicte polític, o sense les llibertats sobiranes, el dret a l’autodeterminació i el referèndum per decidir-ho? Hi ha també la idea de “cohesionar la societat catalana” i de la “unitat ciutadana” que no s’explica en que consisteix.

Centenari Lenin. “El proletariat revolucionari i el dret de les nacions a l’autodeterminació” (!915): “Devem combinar la lluita revolucionària contra el capitalisme amb un programa i una tàctica revolucionaris per al conjunt de les reivindicacions democràtiques: república, milícia, elecció dels funcionaris pel poble, igualtat jurídica de la dona, dret de les nacions a l’autodeterminació, ...”. Insisteix a “La revolució socialista i el dret de les nacions a l’autodeterminació” (1916): “... significa exclusivament el dret a la independència en el sentit polític, a la lliure separació política de la nació opressora... sigui aquesta decidida per mitjà d’un referèndum de la nació que desitja separar-se... (Marx) destacaves en primer pla el principi fonamental de l’internacionalisme: el poble que oprimeix altres pobles no pot ser lliure... encara que després de la separació es pugui arribar a una federació”. Tom 27, Obres complertes. Ed. Progreso, Moscou.

1 d’agost de 2024

De la Carta de L’Aurora.

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo27.pdf

https://amnistia.omnium.cat/