El dia que es votà i decidí: 1er d’octubre de 2017

L’1 d’octubre es votà i decidí. El referèndum de l’1 d’octubre marca una fita cabdal d’empremta indeleble. Tanmateix aquest any de repressió i involució democràtica estatal ens avisa que cal agafar noves forces, nous lideratges des de perspectives socials, municipalistes i feministes de les esquerres. És l’hora d’un acord sobiranista per la lliure decisió entre l’independentisme i el món comú, sobre una base constituent lliure i republicana catalana.

Qualsevulla alternativa política que pretengui un avenç social i de llibertats democràtiques ha d’assumir que el futur assenyalat l’1 d’octubre de 2017 és d’emancipació catalana i de república.
La repressió estatal i la imposició del bloqueig ho és tant contra l’execució de la decisió de ser un estat independent com a la de fer una república.

El govern minoritari estatal del PSOE de Pedro Sánchez depèn dels vots nacionalistes i independentistes, però sobretot resta hostatge del règim monàrquic de 1978 i de les institucions i poders de l’Estat.

La mobilització immensa per la independència republicana, junt al

Preparació 1er0ct; 30-S a Tabor.

sentiment profund i àmpliament majoritari pel dret d’autodeterminació, de la lliure decisió pacifica amb el vot, situa el futur democràtic en clau republicana, d’acord i entesa sobirana entre Catalunya i Espanya.

El nus gordià de l’encaix entre Catalunya i l’Estat espanyol és la supeditació antidemocràtica i repressiva estatal sobre Catalunya. És un nus que impedeix la lliure decisió democràtica i nega un estatus i relació entre pobles i estats sobirans. El nus només es pot desfer amb la ruptura política del règim constitucional de 1978.

La perspectiva republicana que planteja Catalunya contribueix a situar i generar les condicions dels processos constituents republicans com alternativa al règim de 1978 i a l’Estat espanyol.
El significat de l’1 d’octubre i del 3-O van junts. Moviment ciutadà, urnes, vot i decisió l’1, mobilització d’aturada general ciutadana el 3-O contra l’agressió estatal del “A por ellos”.

L’Estat va perdre l’1 d’octubre. El poble de Catalunya va guanyar. Però la República no s’ha executat. L’Estat ho va impedir durant les quatre setmanes següents, mentre el Govern, el President i el Parlament plegaven veles. L’experiència del procés constituent concret resta pendent. L’11 de setembre de l’aniversari mostra que una massa popular enorme segueix disposada a fer camí fins aconseguir la república.

El motor independentista ha de transcréixer amb una gran entesa republicana. El lideratge actual amb la representació de la dreta al capdavant, sigui el PDECat, JxCat o la nova Crida (CNR), no permeten compartir una majoria sobiranista republicana suficient. L’austeritat i privatitzacions en el terreny econòmic i social, o la contribució en l’ofec dels municipis, desautoritza i fa perdre la credibilitat al lideratge del catalanisme dretà.

Tabor 1-O, de matinada.

La majoria independentista, la que forma part del govern com ERC, o la que el denuncia com la CUP, han de fer un tomb estratègic vers a cercar un lideratge d’aliança d’esquerres. Un canvi de rumb que construeixi un front ampli republicà, fratern amb els pobles, demòcrates i esquerres de l’Estat.
L’ANC, Òmnium i els CDR són actius ciutadans i combatius de la força pacífica magnífica emergent d’aquests vuit anys amb el cim de l’1 i 3-O.

El món del Comú, amb CatComú, Podem, bona part del sindicalisme i del municipalisme del canvi (BComú), activistes d’arreu de l’impacte del

Tabor, Votació.

15M, necessiten madurar que la radicalitat i regeneració democràtica viu dins l’esclat de decisió de l’1 d’octubre. L’ideari social, municipalista i feminista d’arrel sobirana i republicana de CatComú pot entroncar de manera natural i profitosa en contribuir al necessari lideratge d’esquerres al país i a la Generalitat.

Va faltar aleshores fa un any, i manca encara, forjar els organismes republicans que englobin i coordinin la ciutadania mobilitzada, val a dir l’ANC, Òmnium, CDRs, partits, sindicats, activistes més enllà del Parlament i govern de la Generalitat.

La reflexió crítica d’aquesta situació, en continua transformació, necessita incloure el conjunt de les classes treballadores i populars disposades al dret a l’autodeterminació i a decidir. En aquest sentit el referèndum segueix representant una proposta política per aplegar i compartir nova força i segments socials.

El Judici, la llibertat dels presos/es polítiques i l’exili són un factor de crisi insostenible des de paràmetres de llibertats democràtiques. És un dels fil per fonamentar l’aliança sobiranista republicana. 27 de setembre de 2018

De la Carta de L’Aurora.

Avenç democràtic en el consens entre els diferents sentiments populars

El cos social, cívic i polític comú està sofrint uns embats inaudits que de reeixir amenacen en fer-lo esclatar.
 

La prometedora experiència de complementarietat, entesa i capacitat d’aliances “en aquesta terra del 15M i de l’1O, en aquest país de l’olivera”, segons l’expressió de Xavi Domènech, està greument afectada per la crisi de CatComú, que s’està superposant al futur del municipalisme del canvi de l’alcaldia de Barcelona.

Un anàlisi que aflora és que la convivència entre el sentiment sobiranista republicà rupturista i aquell de matriu no independentista o fins i tot anti independentista, queda malmesa i destruïda pel xoc entre blocs polítics.

La dimissió d’en Xavi forma part de la constatació que el projecte de generar una hegemonia comú a Catalunya i a la Generalitat no està madura. CatComú ha de ser conscient que els escenaris d’avenç que poden esdevenir obliguen a ser de l’olivera, on CatComú pot fomentar la millor del conjunt del lideratge per aconseguir l’hegemonia de les esquerres.

JJ Nuet imputat.

El que Barcelona sigui la capital de Catalunya s’afegeix a que sigui indestriable els factors socials i veïnals municipalistes del fet democràtic nacional que pugna per l’emancipació.

Tanmateix l’aportació cabdal que pot fer el municipalisme del canvi comú a la crisi política catalana i espanyola, és contribuir a resoldre, en l’estratègia i l’acció política, la unitat necessària entre la majoria de la ciutadania barcelonina i catalana.

Una perspectiva unitària es pot construir donant consistència al punt de vista i interessos socials de l’amplia majoria de la població treballadora. La posició i l’estratègia treballadora ha de sorgir des de la immersió de les necessitats socials, sindicalistes, municipalistes i feministes, per tant íntimament compromesa i creadora de radicalitat democràtica, transparència inclosa.  

La perspectiva d’avenç en el consens entre els diferents sentiments populars, ha de madurar el conjunt d’elements en curs. En especial tot el que mobilitza i expressa les persones que habiten Barcelona i Catalunya.

Una profunda acció i aliances democràtiques en tots els dominis, des del social al nacional, és el que pot fer camí vers l’avenç democràtic.

L’ideari constitutiu de CatComú va representar una gran aportació política de pel procés constituent democràtic republicà, rupturista amb el règim i constitució de 1978 de l’estat monàrquic. Aquest ideari va enlairar la concepció del volem decidir-ho tot. Val a dir sense dogmes estatals ni exclusions maldestres.

El trinomi de X. Domènech és il·lustratiu: 15M, 1O, l’olivera (les enteses i aliances).

Quan es comença a aïllar o anular o desendreçar els diversos elements d’aquesta realitat s’esbiaixen les perspectives, mentre es desgavella l’acció política. En els algoritmes i formulacions socials i polítiques, importa el significat, el contingut específic de cada element i el seu ordre. Com una seqüencia d’ADN que ha d’interaccionar ens els avatars del desenvolupament de la vida.

EUiA aporta la seva maduració política d’una forma menys sintètica i poètica que Domènech, però fonamental per desenvolupar l’ideari polític. Segons el document de l’últim consell nacional (15 d’octubre de 2018).

“A EUiA creiem que segueixen obertes les finestres d’oportunitat de canvi qualitatiu, en el marc de la ruptura democràtica del règim del 78. Així treballem les contradiccions entre el capital i el treball, l’aprofundiment i la radicalitat democràtica en les formes de la participació política i la superació del model territorials autonòmic, tot, dins el relat constituent que impugna el sistema de poder”.

“Cal implementar una relació més fluida i coordinada de totes les esquerres catalanes per prioritzar continguts socials favorables a la majoria social treballadora, tot avançant de facto en els valors republicans que objectivament són contradictoris amb el cadenat dels pactes de la transició i la seva institucionalització”.

“Cal doncs oferir una alternativa a la conjuntura que ens permeti avançar en la nostra proposta estratègica, que ens permeti acords i avenços puntuals sense malmetre l’aposta de fons basada en el projecte de república Catalana lliurament federada, la ruptura democràtica amb el règim del 78 i el procés constituent”.

“L’esquerra sobiranista ha d’ocupar la centralitat de la política catalana, un punt de trobada entre federalistes, independentistes i sobiranistes”.

“Cal una majoria republicana a Catalunya i Espanya, ben articulades entre sí.”

“Cal reforçar el concepte de fraternitat i projecte compartit amb IU (la República federal plurinacional)...”.

Una posició política cabdal per a la nova etapa que s’obre a CatComú i a Catalunya.

Del Butlletí electrònic d’EUiA.

Rebuig civil pacífic

Avui fa un any, 20-S, s’inicia l’escorcoll de la conselleria d’Economia i Hisenda per part de la Guàrdia Civil. Poc abans (15-S 2017) el govern estatal havia acordat l’ordre d’intervenció de les finances de la Generalitat, publicada el dissabte 16-S al BOE. Tot seguit esclatà el rebuig civil pacífic massiu que encercla la conselleria durant tot el dia. Un preludi de l’1 d’octubre. 

A mitja nit, Jordi Sànchez (ANC) i Jordi Cuixart (Òmnium), demanaren la retirada de la concentració que impedia la sortida de la Guàrdia Civil, en nom de la defensa de la mobilització pacífica. Ara els dos presidents d’aquestes entitats cíviques segueixen en presó preventiva, acusats d’incitació a la rebel·lió i la violència.

Durant la tarda va haver-hi el setge a la seu de la CUP. Fou una provocació policial neutralitzada per la defensa unitària multitudinària que se situà com escut humà pacífic.

La força i disciplina pacífica cívica va acabar de madurar els ingredients unitaris que fomentaren l’èxit de la votació de l’1 d’octubre i de l’aturada general ciutadana del 3-O. La convicció republicana de voler decidir s’ajuntava a la mobilització de resistència a les prohibicions, provocacions i repressió estatal.

L’aniversari d’aquests fets és una bona ocasió per destriar els encerts i les errades del moviment catalanista republicà. Sobretot per comprendre que el lideratge de la dreta, amb el PDECat i Junts per Catalunya situats al capdavant, són un factor clau d’unes polítiques econòmiques i socials que dificulten la convivència i entesa cívica majoritària. Dins la ciutadania compromesa mobilitzada hi ha majoria clara d’esquerres. A més, una part important de la població que no es mobilitza la frena precisament la connivència de les polítiques d’austeritat i retalladores de la classe dominant catalana amb les polítiques estatals i les imposicions de la Unió Europea.

El motor independentista mobilitzat, que determina pel seu vigor el futur republicà a Catalunya, així com també de l’estat, necessita assumir que després d’un any hi ha que fer un canvi de timó cap un lideratge d’esquerres, cal construir una coordinació unitària de totes les forces defensores del dret d’autodeterminació, per decidir, també convé fomentar la relació solidària i fraterna amb els pobles i forces democràtiques de l’estat.

És l’hora de compartir aliances de totes les components de la democràcia republicana catalana, rupturista amb el règim constitucional de 1978, unes aliances que incloguin el sindicalisme i les marees socials, el municipalisme i el feminisme.

La massivitat i unitat milionària de la Diada de l’Onze de setembre ha esmicolat totes les temptatives d’iniciativa de reforma del règim constitucional per part del president Pedro Sánchez del PSOE. L’estat actual, el Regne, no és sostenible. Està abocat a la fallida i l’alternativa en clau llibertats democràtiques es diu república.

El govern estatal depèn d’Unidos Podemos, de les confluències com ECP, dels partits nacionalistes i independentistes, aquesta contradicció real és la que permet posar de nou el diàleg i un referèndum del conjunt de la població de Catalunya com element democràtic que tant Catalunya com l’Estat es comprometi a acceptar. Tant que es faci com el complir el que es decideixi.

Ja sabem que l’1 d’octubre es fa fer un referèndum. Som conscients i compartim que l’estat va fracassar en impedir-lo i el poble va obtenir a pols, malgrat el greuge de la batussa violenta i agressora de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, un gran èxit. És clar que es va decidir que “Catalunya sigui un estat independent en forma de república”. Alhora també sofrim que no hi ha efectiva la república decidida, en canvi estem plens de persones imputades, presos i preses polítiques i gent obligada a exiliar-se. La Generalitat emmordassada. El president legítim Puigdemont ha estat destituït malgrat no haver proclamat la república que el Parlament havia votat.

El futur democràtic és de drets, llibertats, lliure decisió i de procés constituent republicà. 20 de setembre de 2018

De la Carta de L’Aurora.

Vigor de les llibertats i l’emancipació

La Diagonal abarrotada mostra la determinació i força del moviment republicà d’emancipació nacional. És clar que la manifestació de la Diada Nacional la sosté una marea democràtica popular immensa. Aquest any el clam del carrer ha situat en el centre del camí a recórrer la llibertat dels presos i preses polítiques, junt al retorn de les persones exiliades.

La consciència que es consolida és la d’ocupació festiva i pacifica de Barcelona en tant que la capital de la futura república catalana.

L’entusiasme i emoció desbordada és alhora pacient i disposada a persistir per vèncer prohibicions, bloquejos i repressions. La voluntat de sobirania, independència i república, avalades pel vot i decisió de l’1 d’octubre de 2017 i la vaga general ciutadana del 3-O, esdevé l’objectiu irrenunciable, malgrat la greu situació de l’autonomia emmordassada, un govern de la Generalitat que segueix bloquejat, amb un Estat espanyol que es nega a acceptar la profunditat i força sísmica del dret a decidir.

La Diada i el lema del Fem República és imponent, però encara ha de madurar el balanç dels fets d’octubre per aconseguir una estratègia emancipadora suficient, que vol dir disposar d’una majoria social i civil de majoria indiscutible, amb una coordinació unitària general.

No hi ha derrota, ni tampoc reflux ni desànim, hi ha reflexió i lluita dura per un canvi de lideratge en el que emergeixi el factor social, municipalista i feminista. Aquest factors necessiten que al capdavant del moviment emancipatori republicà hi siguin les esquerres.

La mobilització multitudinària renovada any rere any és una senyal de que els líders cívics i polítics, el mateix govern no està a l’alçada de la força cívica popular.

Després d’un any en que la república no s’ha pogut executar, en el que hi ha hagut un retrocés institucional democràtic enorme, que ha derivat en una situació insuportable de centenars d’imputacions, persones empresonades i exiliades, insistir en eixamplar l’independentisme és quedar-se en via morta.

Aquest 11 de setembre tampoc s’ha vist cap receptivitat a les ofertes neo autonòmiques del president del govern estatal, Pedro Sánchez, sobre Estatut o de reformes del règim constitucional de 1978. L’alternativa republicana és la que plana sobre la pell de brau. No hi ha perspectiva democràtica, ni estatal espanyola ni catalana, sense un avenç republicà.

En aquest sentit és en el que cal un diàleg sense condicions que no siguin democràtiques, perquè siguin les urnes i els vots els que decideixin. Si el PSOE i govern minoritari de Pedro Sánchez vol fer un canvi general que barri el pas al PP i a Ciutadans, ha de començar per acceptar el vot en referèndum a Catalunya, sobre allò que el poble català mobilitzat ja ha dit que vol: “un estat independent en forma de república”.

L’altra qüestió que ha de canviar el president estatal és la via repressiva judicial. Presos i preses han de disposar de llibertat, ni que sigui condicional. En el Judici la Fiscalia pot retirar els càrrecs. En fi, el Tribunal Suprem i el jutge Llarena són un factor de crisi que mina la credibilitat estatal democràtica. El Judici com es desenvolupa és una denúncia cabdal de la decrepitud i fang en que es mou el regne.

El que pot potenciar el vigor popular de l’11-S és un canvi d’estratègia a compartir i fer entesa. És l’hora d’aliances unitàries del moviment emancipatori nacional republicà amb el sindicalisme, el municipalisme i la força feminista. 13 de setembre de 2018

De la Carta de L’Aurora.

11-S: futur republicà, social i feminista

L’Onze de setembre ve marcat per l’imponent anhel de llibertat, sobirania i república, junt el clam pels drets i serveis socials, així com de la lluita feminista. Un 11-S per la llibertat dels presos i preses polítiques, retorn de les persones exiliades. Una Diada Nacional que enceta un any d’aniversaris i reflexió per madurar la força popular i decisió clara de l’1 d’octubre.

Una Diada Nacional immersa en la valoració crítica de les fortaleses populars, les febleses de les direccions civils, polítiques i institucionals, les anàlisis esbiaixats i la necessitat d’una estratègia realista i un estat major unitari entre sobiranistes independentistes, confederalistes i federalistes.

La votació i decisió de l’1 d’octubre va ser necessària però no suficient. L’Estat no va poder impedir el vot, ni el sí a “un estat independent en forma de república”, però va poder bloquejar i reprimir la seva execució. Un any després ens trobem sense república catalana, amb una Generalitat emmordassada política i econòmicament, presos, preses i exiliades, un judici polític infecte i parcial en tots els sentits, centenars de persones imputades.

Tanmateix el fet català ha situat l’opció republicana com una alternativa al règim i Constitució de la monarquia de 1978.

Una primera conclusió és la necessitat d’aliances unitàries del conjunt del sobiranisme des de posicions democràtiques i republicanes incloents. Una segona que el lideratge del moviment republicà ha d’incorporar els elements socials, sindicals, municipalistes i feministes imprescindibles per representar una majoria social amplia i real, per tant ha de correspondre a la majoria d’esquerres. Una tercera, ben vital, és assumir com una potencialitat creativa la diversitat de la població, per aprofitar-la per teixir llaços fraterns i solidaris amb tots els pobles i segments socials democràtics de l’estat.

La mobilització republicana catalana cal associar-la i fusionar-la amb els processos democràtics i republicans que cerquin alternatives constituents de l’actual estat espanyol, a la corrupció que gangrena les institucions i a les retallades que imposen la misèria a les classes treballadores.

El govern del PSOE de Sánchez Castejón és minoritari, depèn del suport parlamentari d’Unidos Podemos i les confluències com ECP, dels partits nacionalistes i, també, dels independentistes com ERC i PDECat. Cal aprofitar aquesta gran feblesa estatal per evitar el retorn del PP o del recanvi dretà amb Ciutadans, mentre s’aconsegueixen mesures socials, sindicals, econòmiques, fiscals, democràtiques i posar fi a la repressió política, tant de la llei mordassa en general, com la dels judicis, imputacions i empresonaments a Catalunya.

Els Pressupostos Generals de l’Estat ESP i els de Catalunya són un bon moment per executar aquest canvi necessari de polítiques.  Un Pla d’urgència social generalitzat que superi les imposicions d’austeritat, veritable font de la negació de sobirania treballadora i municipalista.

El front comú fiscal de les dretes espanyoles i catalana per frenar un augment del IRPF als segments de rendes més riques, es tot un programa. El PDECat ha ajuntat el seu vot al del PP i Ciutadans per defensar a ultrança les butxaques d’un petit segment de ciutadania ultra poderosa. JxCat i la Crida per la República de Puigdemont i Torra han quedat nus; accepten una aliança conservadora amb unes forces que contemporitzen amb la corrupció i neguen les possibilitats republicanes.

L’hegemonia política ha de comportar un lideratge i unes aliances unitàries que defensin la majoria social catalana. L’avenç a les mitjanes socials, laborals i fiscals europees és un primer pas necessari en tot pressupost, en la direcció contrària.

Per constituir república ens cal aliances sobiranistes a Catalunya i a l’Estat espanyol, basades en un pacte social i sindical, municipalista i republicà.

Tothom als actes reivindicatius de la Diada. Anem a la manifestació per la República Catalana. Per les sobiranies i llibertats de decisió social, civil i republicana. 6 de setembre de 2018

De la Carta de L’Aurora.

Adéu Xavi Domènech, Visca Xavi

Xavier Domènech ha dimitit de totes les seves responsabilitats. Adéu Xavi i Visca Xavi.
 

Hi ha una component personal en aquesta dimissió en el sentit d’una persona no aferrada als càrrecs, tampoc distanciada de les seves conviccions d’activista arran de terra.

Alhora la dimissió es produeix per consideracions clarament polítiques, en un context ben concret.

La nota d’en Xavi explicativa de la dimissió assenyala les claus de la seva experiència i lluita.

Destaco quan clou amb “El que he viscut ha estat gran, molt gran, només perquè vosaltres sou grans, immensament grans. Gràcies de nou per tot i una abraçada en aquesta terra del 15M i de l’1O, en aquest país de l’olivera en el que vivim, on hi ha il·lusions a les palpentes, somnis dibuixats a l’aire i promeses a les orelles, capaç del més petit i el més gran quan s’ho proposa.”

Situar agermanades el 15M i l’1O és gairebé tot un destil·lat de programa. De regeneració de tot tipus, de convicció transformadora, de concepció constituent republicana, catalana i espanyola.

D’aquesta manera, clara i bonica, es concentra l’ideari constitutiu de CatComú l’abril de 2017.

En Xavi va assumir i impulsà amb convicció un consens democràtic sobiranista i republicà. Un consens, dialogat i construït, entre persones de diferents tradicions i tendències polítiques, de partits, sindicats, moviments socials i cívics, amb el projecte somni de contribuir a una hegemonia de les esquerres a través d’un lideratges i aliances d’En Comú. L’olivera incloïa de manera natural el factor social, l’impuls del municipalisme del canvi i el sentit i ferment creixent feminista.

La dimissió alerta d’una realitat en que el somni esdevé en un malson. La crisi de CatComú s’ha enverinat soterrada. L’hegemonia i el lideratge comuner de l’esquerra i del moviment republicà desencadenat en aquest país necessita de noves experiències, lluita i condicions, per un desenllaç adient a les necessitats de la majoria ciutadana.

La pressió dels aniversaris dels fets d’octubre expressen una efervescència viva entre les classes socials, les masses populars, els partits, entitats i lideratges, entre l’Estat monàrquic del règim de 1978 i les llibertats democràtiques en general, amb les de Catalunya en particular.

Milions de persones han situat la república com una alternativa política real i possible. I aquesta opció republicana necessita de massa social suficient àmplia, del municipalisme, el sindicalisme i les marees. Som en una lluita que es pot guanyar o perdre.

El propi fet de la dimissió és un esclat públic que acreix en una dimensió diferent les dificultats i crisi desencadenades. Entrem, per la brava i de forma precipitada, en una nova etapa de CatComú, de l’activisme fonamental, dels partits, tendències i confluències constituents, inclòs les components de Podem no incorporades i les excloses.

Ens cal madurar la força tel·lúrica popular de l’1 d’octubre. És temps de fer una crítica acurada i lúcida de la DUI no consumada i la república interrompuda, non nata. 

Puigdemont des de l’exili i Torra des de la Generalitat pretenen reconvertir el substrat convergent amb la operació Crida per la República. La idea d’eixamplar la base social independentista se supedita al lideratge d’una dreta que, lògicament, no vol perdre l’hegemonia i lideratge polític. 

Tanmateix no poden evitar mostrar uns límits clars a les capacitats d’aliances i de la defensa d’uns segments socials minoritaris però molt poderosos. Puigdemont i Torra animen al “tot si val contra la Colau”, per foragitar a BComú de l’alcaldia de Barcelona. El president exiliat va moure el que va poder per impedir que el PSOE amb Pedro Sánchez fos investit president, malgrat signifiqués la continuïtat del PP i via lliure al progrés del recanvi Ciutadans. Més recent la unitat dretana per impedir l’augment de l’IRPF al Congrés, ha ajuntat el PDECat amb el PP i Ciutadans. No hi ha avenç en aquests tipus d’alternativa.

Elisenda Alamany acaba d’escriure: “Mobilitzats en els carrers, però sense perdre de vista l’accés al poder institucional per aconseguir l’hegemonia. Domènech em va ensenyar, d’entre tantes, una lliçó: “tenim la responsabilitat de construir alternatives possibles, en el sentit de que la citidina les vegi realitzables”. Amb el seu llegat, amb el que en ensenyà, estic convençuda que podrem construir una nova època. No oblidem en Xavi Domènech.”

Del Butlletí electrònic d’EUiA.

https://www.cuartopoder.es/amp/ideas/opinion/2018/09/07/no-olviden-xavi-domenech/?__twitter_impression=true

https://www.cuartopoder.es/amp/ideas/opinion/2018/09/07/no-olviden-xavi-domenech/?__twitter_impression=true