30/9/16

Cadena d’aliances àmplies entre sobiranistes i independentistes


La moció de confiança al president Carles Puigdemont ha estat aprovada per 72 vots a favor, Sí (JxSí -PDC, ERC, Independents- i CUP) i rebutjada per 63 vots, No (C’s, PSC, CSQEP, PPC).
Res de nou quan es tracta de donar la confiança a un president de la dreta, PDC, tot i que sigui la dreta catalanista que forma govern amb ERC, i disposa del suport de la CUP.
El discurs del president ha estat demagògic, trampós, en el decurs de l’anàlisi i propostes econòmiques i socials. Un veritable tràngol per les esquerres que com la CUP lluiten contra el capitalisme i les polítiques neoliberals de depredació retalladora. Una xacra per l’anhel de lideratge d’ERC.
L’hegemonia de les esquerres a Catalunya i a la Generalitat difícilment pot surar amb les polítiques que beneficien els grans poders econòmics mentre perjudiquen a la immensa majoria ciutadana, per tant colpeixen el país.
Altrament el president ha introduït un canvi cabdal en la política i la perspectiva democràtica que es mereix tota l’atenció. El compromís expressat amb “o referèndum o referèndum”, vinculant, acordat amb l’Estat, així com fer-lo de totes maneres a la propera tardor 1917, en el cas, probable, que l’Estat no l’accepti i no el vulgui negociar ni acordar.
Carles Puigdemont ha ordit la seva “cadena de confiances” per transitar de “l’excepcionalitat a l’excepcionalitat fins a la normalitat final”, amb la decisió ciutadana “de les urnes a les urnes”. Unes metàfores per omplir la lògica incertesa que genera el procés democràtic de canvi del post autonomisme a la pre independència, que en tot cas ha de decidir la ciutadania via Referèndum.
Puigdemont d’una manera, Anna Gabriel amb altres arguments punyents, han agafat el brau per les banyes. Han mostrat que les temences apocalíptiques de ruptura social o ciutadana, o de fracàs de la via democràtica separatista, no es poden atorgar a l’independentisme ni al sobiranisme rupturista. Els fets de mobilització i de vots mostren que les alternatives del federalisme realment existent, el no rupturista, no disposen de prou consistència, si més no en l’actual conjuntura. És clar alhora que l’unionisme visceral anti català de C’s, amb el “no ens faran fora al catalans d’Espanya” d’Inés Arrimadas no és hegemònic. El PPC fa de bufó, sense cap gràcia (“Puigdemont és de la CUP”).
Anna Gabriel ha reblat sobre la unilateral amb un al·legat consistent. La lluita dins el franquisme contra la legalitat dictatorial per una societat i Estat i legalitat republicana va ser ben unilateral, “una altra cosa va ser el que després va passar amb la transició”.
CSQEP ha canviat el tarannà a favor de que s’executi de cert el referèndum. Ja era hora. Lluís Rabell ha agraït a Puigdemont l’oferta i el compromís.
Cal coherència amb denunciar i combatre la destructora política econòmica i social de la dreta catalanista, mentre es cohesiona i uneix l’esquerra sobiranista rupturista amb unes cadenes d’aliances àmplies entre sobiranistes i independentistes.
El moviment “Comú” (BComú, EnComúPodem) hi te molt a dir.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada