Acció política i visibilitat femenina

Conferència de Montserrat Vilà Planas *, a l’acte del desè aniversari de les Dones amb empenta, a Igualada.

A l’agost del 2008 va ser assassinada per el seu ex una mestra del meu barri, a l’Eixample, al barri de la Sagrada Família. Les mestres ens van demanar a la Plataforma que preparéssim una concentració de rebuig al fet, de record i de suport a la família, davant l’escola. Durant tot el dia els mitjans de comunicació van informar de l’assassinat que els mossos qualificaven com un cas de violència masclista. A la nit les noticies van canviar els fets: segons el forense la mestra havia mort d’un atac de cor... Desconcert de la família i les mestres, no ha passat res, ha estat un accident, etc. Etc. Varem fer igualment la concentració amb el consentiment de tothom, però ja no consta en la tràgica llista de dones maltractades i assassinades.

O les denuncies falses que durant quatre anys de la jutja degana de Barcelona ha estat defensant com a eix per tornar a victimitzar a les dones, per tornar a invisibilitzar-les, atacant-les de aprofitar-se de la llei integral que segons ella es discriminatòria contra els homes innocents. En realitat amb un rerefons de la manca de Jutjats i recursos, el col·lapse dels nous especialitzats, les instruccions per reduir les denúncies i actuacions que es necessiten, i es dedueixen de la pròpia Llei.

O perquè les professionals dels serveis a les dones han d’esser tant inestables per mal remunerats com als PIAD’s .

O perquè ara privatitzar també el CIRD (Centre municipal d’Informació i Recursos per les Dones).

Hi ha molts perquès encara en la llarga lluita pels drets i la llibertat de les dones i tal i com estem avui parlant per la seva visibilitat i apoderament.

Si analitzem les transformacions socials al llarg de la historia, veiem com totes les conquestes i drets aconseguits han estat fruit de grans lluites de dones que ans han precedit i fan que avui en el s.XXI pugem gaudir d’alguns èxits i que tinguem les bases per poder reivindicar i continuar avançant en la igualtat real i en la llibertat de les dones.

Mentre no es canvií la societat patriarcal el que aconseguirem són aquets petits o grans objectius concrets que ens permetin seguir endavant i engrescar a les noves generacions de dones en aquesta tasca. Una societat patriarcal que s’ha integrat i forma part indestriable de les diferents societats que coneixem des de la pre-història i que podem desxifrar, fins a l’actual societat capitalista i democràtica en la que vivim.

La resistència de la societat en general i en concret de les instancies institucionals és molt gran, perquè es tendeix a voler conservar, costa reconèixer el canvi i més encara quan es tracta de la violència masclista, ja que aquesta correspon a l’expressió d’una situació de poder i subordinació sobre les dones, té el seu origen en la mateixa estructura de la societat, que des del poder fomenten la desigualtat en tots els àmbits, des del familiar al treball, a tota la vida quotidiana. Ja no s’accepta l’assassinat d’una dona o la pallissa a una dona, però encara no es fan visibles altres maneres d’exercir violència, més subtils pel seu caràcter però igualment colpidores.

A les xerrades o sense anar més lluny, ara al setembre, a la taula d’unes noces una de les amigues insistia en veu alta que no li cabia al magí que una dona es pugés deixar pegar, i passar tant de temps, que era assumpte de gent inculta, immigrada i feble, doncs ella no s’ho deixaria fer mai..... com pot agradar un home que t’agredeixi?. O el potser alguna cosa ha fet... o tantes culpabilitzacions altre vegada a les dones que pateixen aquesta violència.

En les últimes dècades hem aconseguit lleis i reconeixement públic d’aquesta violència (llei estatal 2004, la catalana 2008, ONU, etc), però quasi sempre aquestes lleis xocant amb la realitat cultural i social. Per molt que són necessàries per visibilitzar el problema i acabar amb la impunitat dels culpables, això potser es queda en la punta del iceberg, doncs no transformen ni canvien aquesta realitat de desigualtat, d’opressió i violència. Al aplicar-les no poden superar els patrons imperants, no es automàtic, sovint queden com paper mullat: exemple article 7 sobre la formació inicial i permanent del professorat de la llei estatal, en cap universitat de l’estat espanyola s’ha aplicat aquesta llei en l’elaboració dels nous plans d’estudi, precisament per la pressió dels claustres i equips de professores i professors que no han considerat que sigui important canviar els rols i la cultura en que ens movem a l’hora d’ensenyar als més petits.

O com veiem en el cas de la mestre assassinada, la tolerància des de les instàncies jurídiques, forenses o jutges que a més de estar formats amb creences patriarcals no tenen la deguda capacitació sobre el tema, fa que es legitimi incomplir llei. O arguments i actituds i actuacions igualitaries ben lloables, què no volent cap desigualtat real ni formal-legal o pietat o protecció enganyosa, fins i tot es posen traves en la consecució dels mitjans per a superar la desigualtat, com si es podés progressar vers la igualtat i l’eradicació de la violència sense mesures extraordinàries cíviques, socials i legals envers a les dones com a meitat de la població realment discriminada.

Així doncs l’objectiu principal per a la prevenció de la violència masclista el podem situar en canviar unes estructures socials que no ens serveixen, canviar la cultura i estereotips imperants.

Tot i que les dones tenen opinions i tendències polítiques i ideològiques molt diverses, que corresponen a diferents interessos derivats de la seva condició social, el seu nivell d’educació, etc. Hi ha tota una sèrie de drets comuns com els que hem enumerat: la no discriminació i el no assetjament sexual en el treball, a una vida sense violència, a la cultura, a l’oci, etc. que són vulnerats per el fet de ser dones i que per tant ens uneixen en la lluita quotidiana.

En aquest sentit i a partir d’un treball de sensibilització en totes les esferes del teixit social, les dones com a col·lectiu afectat estan potencialment més disposades a canviar i els homes, des del punt de vista que perden uns privilegis aconseguits durant segles, no ho estan tant. A més aquest canvi vital necessari, impossible de parar, ha de tenir el motor i la força de les dones, aconseguint englobar i incorporar al conjunt social, per tant també els homes que han de perdre uns privilegis ancestrals nefands i passar a ser persones en igualtat, veritablement civilitzades i respectuoses de totes les creativitats, realitats i sentiments.

Partint d’aquest objectiu comú i analitzant que soles, cada una amb la nostra manera de fer o de pensar ens quedem aïllades i no podem canviar les estructures tan fermament arrelades, va sorgir la idea d’un moviment social de dones i també d’homes disposats a fer el canvi, que uníssim esforços per englobar a totes les associacions i teixit social que estiguin d’acord a lluitar contra les violències de gènere i d’aquí va sorgir la Plataforma que represento. Tanmateix hi ha altres experiències amb les que treballem per compartir, sigui la plataforma de mujeres artistas contra la violencia de género, impulsada per la cantant Cristina del Valle, sigui mil i una associacions i entitats.... que de mica a mica ens anem coneixent i relacionant..... com en el recent concert a Luz de Gas...

Tenim el difícil repte de que aquest moviment sigui precisament unitari, que no hi falti cap de nosaltres per poder, no solsament tenir més força davant de les pressions socials, sinó que els objectius no es dilueixin, que els continguts siguin els més adients per aconseguir-los, perquè reflexionant juntes i donant-se espais per intercanviar les nostres experiències ens enriquirem i podrem avançar i trencar els esquemes.

La Plataforma vol donar aquest espai on totes tenim cabuda per dir la nostra; durant segles les veus de les dones han estan silenciades, he vist la pel·lícula Àgora, on explica la vida i la mort d’Hipatia la filòsofa que tot ho posa en dubte i comprova –mètode científic inductiu deductiu- per poder trobar el coneixement i camí que faci avançar la humanitat. Tants segles i la seva mort, al no cedir a la incultura ni a la intolerància i defensar les seves conviccions i saber, encara no té els resultats que voldríem ni que de ben segur ella hagués volgut. M’atreviria a dir que en moltes coses encara hi ha l’obscurantisme més acèrrim, com hem vist aquest cap de setmana a Madrid, contra el dret a decidir de les dones al seus propi cos, amb la manipulació d’un sentiment de moltes dones que no avortarien mai, confonen el dret bàsic amb el fet en si.

Hem de donar veu a totes les dones. Estem fen un camí de canvis en el que res no es definitiu, en el que hi ha moltes preguntes sense resposta, per exemple sobre el treball sexual (comerç i esclavituds sexuals, milions de dones sotmeses, venudes i destruïdes com a persones) o sobre com implicar als homes en aquesta lluita contra la violència masclista o sobre el relleu a les dones joves, amb les maneresi llenguatge de les seves generacions i des de les seves perspectives estableixin, i un llarg etcètera. Hem d’anar trobant entre totes les millors maneres d’anar endavant.

D’aquest set anys d’experiència de la Plataforma traiem la conclusió que ens enriqueix la diversitat d’idees i que cada una es important per fer pinya i que no ens vencin. L’experiència de totes nosaltres i sobretot com ara vosaltres Dones amb Empenta que sou expertes en la recuperació de les dones que han patit maltractament, aprenent les unes de les altres, escoltant-nos, debatent, podrà fer visible la lluita de cadascuna en el seu àmbit, podrà fer visible els passos aconseguits per cadascuna i a la vegada trencar el silenci que aquesta societat patriarcal ens imposa a totes.

Tot i que es veritat que estem en un camí sense retorn respecte a les conquestes socials de les dones, hem d’estar alertes i amatents i tenir molt en compte el coordinar les nostres accions i les nostres forces, perquè tenim molts fronts oberts i perquè la pressió dels immobilistes és molt gran i encara ens falta molt per dir, primer que tot som persones independentment del nostre sexe o ètnia o color. De moment continuem sent homes i dones i les dones ciutadanes de segon ordre tant als països del primer món com els del tercer món.

Som precisament aquí, gota a gota, davallant vers un gran mar, amb les petites i grans coses, per a anar canviat aquesta situació perversa on encara patim “els homes que no estimaven les dones”. El món serà de totes les persones amb les dones en igualtat real amb els homes, amb una societat i civilització on les dones gaudirem de ser-ho.

Igualada, 22 d’octubre 2009.

* Coordinadora de la Plataforma unitària contra les violències de gènere.