21/6/15

Ruptura de CiU, preludio del fin del autonomismo

El desplazamiento de la sociedad catalana del autonomismo en el Reino de España constitucional a la voluntad de ejercer la soberanía y votar sobre la independencia, un nuevo estado y la república catalana ha desestabilizado a CiU. "Se ha acabado" ha indicado Josep Rull, secretario general de CDC. Las elecciones anticipadas del 27 de septiembre van a polarizar todas las opciones y alternativas políticas.
Hay muchas cosas que están cambiando en Catalunya. La más reciente e importante el triunfo de la candidatura de Barcelona en Comú...
Otro cambio, de cuyas repercusiones es difícil hoy sacar conclusiones, es la ruptura –tras 37 años- de la coalición formada por Convergencia Democràtica de Catalunya, el partido de Jordi Pujol hoy encabezado por Artur Mas, y Unió Democràtica de Catalunya, dirigido por Duran Lleida. Una ruptura que implica una crisis del gobierno de la Generalitat a tan solo 3 meses de las elecciones previstas para el 27 de septiembre.
CiU ha sido artífice y se ha erigido en el eje vertebrador de la Generalitat con la Autonomía. CiU ha representado el referente catalanista hegemonizado por la derecha catalana. CiU ha resultado un interlocutor muy válido para el Estado, el Rey y los distintos gobiernos de Felipe González, Aznar, Zapatero e incluso Rajoy. Sólo hay que ver su voto  en cuestiones clave como la reforma laboral, las políticas económicas, los recortes sociales o el ataque a los derechos civiles en el Congreso con la excepción de la cuestión catalana. La crisis del Estado de las Autonomías y en el reparto bipartidista ha acabado con el aliado, a veces incómodo pero leal, de la representación política de la derecha catalana.  
Están cambiando muchas cosas. Desde hace unos años han venido desarrollándose en Catalunya dos grandes movimientos que no podemos ver como desconectados, pues tienen muchos vasos comunicantes. Uno de protesta contra la crisis capitalista y su dura repercusión en las familias trabajadoras, paro, pobreza, desahucios, recortes brutales en sanidad, enseñanza y servicios sociales, y otro de carácter nacional, de protesta contra los recortes en los derechos de autogobierno en Catalunya, de laminación del Estatut aprobado por el Parlament y votado en referéndum, de hartazgo con las políticas centralizadoras y la asfixia financiera impuestas por el PP y que se ha expresado en enormes manifestaciones cada 11 de Septiembre exigiendo la independencia, el derecho de autodeterminación de Catalunya; y la Asamblea Nacional de Catalunya (ANC) prepara una nueva acción masiva para este 11 de Septiembre del 2015 bajo el lema: La Meridiana la “calle Mayor  de la República Catalana”.
Los dos partidos que han pugnado por representar a la burguesía catalana se han dividido y se debilita su capacidad de gobernar. ¡Buena noticia!
Lo que ahora está en juego es la posibilidad de un cambio en la hegemonía política e institucional del proceso nacional, como ha pasado con las municipales.
Queda claro que el proceso soberanista no para de debilitar a Mas. Perdió 12 diputados y las municipales han sido todo un revés; ahora se ve incapaz de confeccionar una lista para las elecciones del 27S…
Ciclo Demos en el Museo de Arqueología.
El pasado 11 de junio la Fundació L´Alternativa reunió a representantes de ERC, CUP, EUiA, Procés Constituent y Carme Forcadell, la anterior presidenta de la ANC, en un debate sobre la República Catalana como expresión política y social del cambio que proponen las izquierdas. Un cambio que implica el inicio de un proceso constituyente en Catalunya y la ruptura con el régimen político y social existente.
Días después, el 19 de junio, Oriol Junqueras, presidente de ERC, lanzaba a través de un artículo la propuesta de "Hacia una Alianza por la República Catalana", en el que explícitamente llamaba a las izquierdas (des de la social-liberal a la izquierda transformadora) a un acuerdo para las elecciones del 27 de septiembre, en clara contraposición a una conferencia de Mas en la que anatemizaba el eje derecha-izquierda en el debate sobre el 27S.
Las izquierdas tienen la posibilidad de generar ilusión y propuestas para que sus alternativas sean las mayoritarias... pasar por la ruptura democrática con el Régimen de la Monarquía, el inicio de un proceso constituyente catalán, propio y no subordinado, en el que el pueblo sea llamado por el Parlament constituyente a redactar y configurar la constitución de la República Catalana y esta sea ratificada en un referéndum.
¿Será esta República Catalana independiente, federal o confederal? Eso dependerá de la decisión del pueblo catalán y de que haya avanzado a su vez un proceso constituyente en el Estado Español que sea capaz de encontrar un acuerdo entre iguales y entre los pueblos y naciones que hoy configuran a la fuerza el Reino de España. Sin duda, el proceso constituyente catalán y la República Catalana será un aliado para que algún día sea posible.
David Companyon, es diputado por ICV-EUiA en el Parlament de Catalunya.

20/6/15

Ada Colau alcaldessa ofereix la Vara de la ciutat a la ciutadania.


Ada Colau alcaldessa ofereix la Vara de la ciutat a la ciutadania i a l'activisme compromès. Fa just una setmana.
La plaça vibrava. Aplaudia, udolava, xiulava, gaudia. Alegria i il·lusió. Llàgrimes d'emoció. Experiència i inexperiència juntes. El so popular era conscient i amatent. Es vol transparència i decidir-ho tot.
La gent entusiasta va saber distingir a tothom que donava el suport a la investidura de l'Ada Colau com a nova alcaldessa. Barcelona en comú, ERC, PSC i la CUP amb un vot. "Més que un gest" va agrair la nova alcaldessa.
Es van fer silencis respectuosos i silencis vigilants.
Cridòria complerta contra CiU, C's i PP.
Les onze regidories de BCN en comú, junt a la pressió ciutadana i activista, varen aconseguir els vint-i-un vots per la investidura en majoria absoluta. L'Ada Colau lidera en aquest sentit les esquerres barcelonines.
L'alcaldessa fou clara. Ha guanyat la ciutadania, i les mobilitzacions com la de Movistar. Els valors a exercir són diferents, contingut ètic de projecte col·lectiu, comú, de ciutat.
El vot ciutadà a permès el govern de la ciutat, ara cal exercir el poder polític institucional municipal, ans sabem que el poder ben real rau en els poders econòmics, militars, religiosos, de l'administració.
Molta feina a fer. Un repte immens.
Cal força i mobilització. La confluència concretada en Barcelona en comú necessita consolidar-se, ampliar-se en la base activista assembleària barrial.
La pluralitat i representativitat al Consistori ha millorat el pes de les esquerres. Benvinguda sigui. Caldrà saber actuar per aconseguir mesures favorables a la ciutadania i frenar les imposicions negatives dretanes. La CUP ho va expressar com part del seu compromís, enfront de la dreta.
I, "si no complim, si no fem el que hem dit que faríem, si no ho fem bé, si ens apartem del camí, feu-nos fora!". Contundent Ada.
Gerardo Pisarello va esbossar la perspectiva política. Va rescatar el fil conductor republicà i laic de la Barcelona democràtica. El ser bressol d'acollida de ciutadania i gent treballadora d'arreu de l'estat i del món. Ell mateix es va oferir com exemple de ciutadà barceloní català amb orígens transoceànics, castellà parlant per llengua materna, que estima aquesta terra, sent i parla la llengua catalana.
De manera concisa va establir l'orientació sobre el fet nacional que mou voluntats massives. La visió és la d'una Barcelona capital de la futura República Catalana. El dret democràtic a decidir-ho tot, el dret a l'autodeterminació se situa com un inici constituent de sobirania catalana.
La Barcelona de l'Ada Colau serà una ferma i compromesa aliada del procés de sobirania.

Oriol Junqueras per la República Catalana


Liderar les llibertats catalanes és un repte cabdal. Implica marcar el rumb i començar a prendre el timó de la nau.
Les eleccions municipals han donat una clau precisa. La ciutadania vira cap a l'esquerra i a la sobirania. Val a dir vers una concepció d'independència amb un ferm compromís del contingut social.
El desenvolupament d'un inici constituent ha de tenir en compte la immensa majoria social de la població a Catalunya.
L'austeritat de retallades de CiU i del President Mas no permet les majories suficients. Per això CiU perd vots i electes a cada comtessa electoral. CiU es trenca. CDC va cap a refundar-se amb la llista del president.
Oriol Junqueras ha escoltat el remor profund. ERC s'ha decidit a liderar amb una proposta "paraigües" inclusiva.
La República Catalana amb un component clar social és l'horitzó que marca el Nord de la brúixola.
Debat República Catalana*.
És un camí democràtic a compartir. Sobirania i Inici Constituent, Ruptura democràtica, República Catalana.
Per fer-ho creïble cal que s'acompanyi per una tàctica cívica, social i parlamentaria coherent i adient.
La proposta d'Oriol Junqueras a la premsa el passat dia 18, es centra en "Cap a una Aliança per la República Catalana".
"Som a la recta final d’un procés d’independència que marcarà, també, l’inici d’un procés constituent. L’independentisme, les esquerres i els moviments de regeneració democràtica són les tres forces que mouen el país en aquesta direcció."
"Un espai que va del liberalisme social fins a l’esquerra transformadora, passant per la socialdemocràcia, i que conflueix en els objectius de la independència, la justícia social i la regeneració democràtica."
"L'Aliança per la República Catalana, s'emmarca en cinc punts: 1. Independència, República i procés constituent. 2. Tolerància zero amb la corrupció i el frau. Transparència.  3. Lluita contra l’atur, la pobresa, la desigualtat, el fracàs escolar i la precarietat. 4. Desenvolupament eficient i sostenible. 5. República laica, plural i cohesionada... caldrà que desterri la xenofòbia".
Les dretes i els poders dominants, Mas i el que refundi CDC des de la llista del president, han de començar a pensar que l'hegemonia política i lideratge català serà social i des de les esquerres.
Les esquerres han de fer el camí, liderar a tothom, a tot el país, amb "el carrer major de la República Catalana".
* Debat República Catalana. Cicle Demos al Museu d'Arqueologia. Fundació L'Alternativa.

19/6/15

Inici de la deconstrucció de l'hegemonia de la dreta catalana amb CiU


Aleix Saló*.
La fi del règim autonomista del Regne d'Espanya engoleix un dels principals artífex del pacte entre Catalunya i l'Estat espanyol.
CiU es trenca. L'autonomisme del Regne d'Espanya davalla per la pressió popular de la sobirania i la independència, junt al bloqueig del centralisme unionista.
El pacte del retorn des de l'exili de la Generalitat Catalana republicana transformada en Generalitat autonomista de la monarquia espanyola, va estar apadrinada pel falangista reconvertit Adolfo Suàrez, de la UDC i president del govern de l'estat, junt a Josep Tarradellas, president de la Generalitat.
Ben seguit qui es va alçar com a genuí hereu de la senyera va ser CiU amb Jordi Pujol. Han estat 37 anys de coalició entre CDC i UDC, en el govern, amb el parèntesi dels set anys del govern tripartit (PSC, ERC, ICV-EUiA). La generalitat amb CiU s'ha entès i donat suport al PSOE i al PP, el d'Aznar i el de Rajoy. CiU ha estat capdavantera de l'aplicació de totes les mesures retalladores de Brussel·les i la Troica. Els desencontres i xocs s'han situat en el pla nacional.
"El projecte polític de la federació de Convergència i Unió s'ha acabat". "Aquest és un camí sense retorn". "Volem que Catalunya sigui un país lliure". "L'objectiu del nostre partit és la independència". Josep Rull de CDC ha estat lapidari.
CDC davalla. La llista del president Mas, per endreçar i refundar el referent polític "CDC/CiU" pretén eliminar llast. Tant l'autonomisme i terceres vies de Duran i Lleida, com l'ombra dels Pujol i Miret i Prenafeta és allargada.
La dreta catalana s'aferma febrosa a una senyera estelada, de la Catalunya lliure i independent. Tanmateix aquest camí de sobirania inclou la incorporació a les expectatives de nou país sobirà, del factor i demandes socials.
La senyera vira cap a les esquerres.
L'esclat de CiU, per part de CDC i UDC, és un resultat de la mobilització i la consciència sobretot concentrada en aquests cinc darrers anys. Com més força i moviment te el poble, amb noves entitats sorgides del procés de sobirania con l'ANC, més feble queda CiU, ara ja CDC.
Les forces polítiques actuals no corresponen a la situació del corrent de fons per la sobirania i la independència. Els partits i coalicions s'han de reinventar en funció de les perspectives, així com de les expectatives de la població mobilitzada.
La polarització seguirà determinant les diferents opcions polítiques. Inclòs Podem/Podemos. L'eix esquerra i dreta, així com l'eix nacional sobirania-independència i unionisme esmicolaran els intents de terceres vies.
Les terceres vies a l'horitzó tenen les cartes marcades per l' unionisme reaccionari de l'Estat del Regne d'Espanya i de la Constitució de 1978.
Les esquerres tenen molt a perdre si s'aparten o s'oposen al moviment sobiranista. Són les dretes, amb el PP o amb fórmules com Ciutadans, qui pot capitalitzar el manteniment del statu quo amb el fre a la ruptura democràtica.
I una ruptura avui en dia te el símbol de l'estelada.
La seqüència va de Sobirania, Inici constituent, ruptura democràtica, Independència, República Catalana.
El repte rau en construir la legalitat catalana, el subjecte polític i jurídic de sobirania, diferenciada de l'espanyola del regne...
En aquest sentit difícilment es pot configurar i guanyar l'hegemonia política per l'esquerra apuntalant el govern Mas de CDC. Si les esquerres ajuden a sostenir la bandera a la dreta, s'esguerra la perspectiva.
L'oferiment d'ERC i d' Oriol Junqueras a formar part del govern Mas de la Generalitat, genera desconfiança i greuge, a una part important de la població. Val a dir la que considera al president Mas com responsable de les penalitzacions quotidianes, en el treball i la vida.
BCN en comú és una senyal clara de que el sobiranisme ha de forjar un imaginari inclusiu per la independència.
El procés de sobirania no depèn pas de CDC, sinó del poble de Catalunya. Amb el lideratge de CDC i del president Mas no hi haurà suficient massa social ciutadana per l'avenç cap a la independència i la república catalana. Cert que és un absurd actuar com si CDC no existís. A l'espai democràtic nacional, la CDC reconvertida,tindrà inevitablement el seu lloc.
El què es juga per aconseguir la força suficient per la sobirania, la ruptura constituent i la independència, és l'hegemonia política i el lideratge del moviment popular. És en aquest context que la dreta catalana haurà d'acceptar que l'hegemonia i el lideratge passin a mans de les esquerres.
L'ANC ho ha copsat fil per randa. S'ha esmerçat a convertir-ho en acció política troncal. L'Assemblea nacional Catalana estableix la mobilització àmplia a la Meridiana de Barcelona amb el lema del "Carrer major de la República Catalana".
* Il·lustració d' Aleix Saló: Adéu Autonomia. Dignitat és independència.

17/6/15

Dominó municipalista: Barcelona, Madrid, Valencia...


Se abrió la puerta.
¿Soviets en Madrid, república islámica en Barcelona, desordenes en Valencia, caos en Santiago y Ferrol?
A tenor de lo agitado por la caverna, parecería que el pasado sábado 13 de junio, el averno se iba abrir bajo nuestros pies, aunque Caronte no de abasto.
 Pero muy el contrario, lo que pudimos ver ese día, junto a alegrías, lágrimas y mucha emoción, fue a miles de personas saliendo a las calles de Zaragoza, Pamplona, Madrid, Santiago o Barcelona y también de lugares más pequeños, como Ferrol o Ciempozuelos.
La foto del sábado se resume en la de la gente corriente entrando en sus ayuntamientos como concejales y alcaldes. Vimos al pueblo. A aquellos que estaban impidiendo desahucios, respondiendo a los cierres de los centros de salud, escuelas infantiles o escuelas de música, a los que formaron parte  del  15M, a los participaron en las mareas de todos los colores, a quienes pelearon por el común en empresas públicas y privadas, a los del boicot a Coca cola, a los de Movistar.
Contemplamos, parafraseando a Eduardo Galeano, el fruto del trabajo de mucha gente pequeña, en lugares pequeños, haciendo cosas pequeñas, con un resultado grande: el desalojo del PP de numerosos ayuntamientos.
Y en los municipios que no se ha conseguido desalojar a la derecha ahora hay que prepararlo para consumarlo en unos meses después de las generales.
 Cuanta más unidad, confluencia y mestizaje entre el mayor número de actores ha existido, cuanto más pegado se ha estado a la movilización contra el austericidio, mayor éxito han tenido las listas presentadas a las elecciones municipales como candidaturas de unidad popular.
A veces, el camino que ha llevado al cambio, y que ya se trabaja tras el giro a la izquierda del pasado 24 de mayo, ha llegado de la mano de coaliciones, otras veces a través de partidos instrumentales, las menos mediante agrupaciones de electores o simples uniones de gente variada bajo diversas siglas paraguas.
No ha sido la forma jurídica el obstáculo para lograr el éxito, aunque algunos, como IU en Madrid, hicieran de ese hecho un caballo de batalla con nulos resultados.
Se ha abierto la puerta y el aire se renueva. La gente comienza a recuperar algo que nunca debió perder: su ayuntamiento y el conjunto del entramado social, relacional, del común y de lo público que ello comporta.
Tras la obligada toma de aliento y la fiesta por la victoria, no hay que bajar la guardia porque ahora llega el momento de reforzar y ampliar el impulso que ha permitido dar paso al cambio.
Es el momento de profundizar el tejido asociativo, de fortalecer el músculo de los oprimidos. El éxito del 24M ha hecho perder al PP muchos votos y mucho poder municipal,  mientras la otra muleta bipartidista de esta restauración borbónica, el PSOE, se ha salvado por la campana, y ha encontrado su vía de escape en los bienvenidos e imprescindibles acuerdos para desalojar a la derecha de los gobiernos locales.
Es la hora de aplicar la propuesta republicana, quincemayista y popular que ganó las elecciones en tantas ciudades, en tantos pueblos, y de lograrlo con el apoyo del tejido asociativo y de la ciudadanía.
Es el tiempo de comenzar a pasar páginas del libro del austericidio neoliberal.
Es el momento de reforzar la movilización, la participación y la experiencia compartida. De más democracia, de presupuestos participativos, de planes de emergencia contra la crisis, de empleo, educación, sanidad, del fin de los desahucios…
La puerta que acabamos de abrir podrá constituir la antesala de una amplia unidad capaz de mandar a Rajoy al pasado en la próxima cita electoral de los comicios generales.
Ya queda menos.
De la Carta de La Aurora.