Por un Pacto de Izquierdas y movilización contra la Crisis

El próximo martes 23 de febrero nos emplearemos a fondo en la movilización sindical unitaria.

Es otra respuesta a los intentos de forzar un Pacto de Estado por parte del gobierno PSOE de Zapatero. El 25, Zapatero pretende conciliar, es decir supeditar, las necesidades de la población trabajadora de hacer frente a la crisis con los intereses del capital y de los poderes y sistema económico que han provocado esta crisis y no la resuelven.

La movilización trabajadora conviene ponga encima de la mesa sus propuestas, sus condiciones, su perspectiva para resolver la crisis a favor de la mayoría trabajadora, por lo tanto para que las políticas económicas, fiscales, de inversiones y servicios públicos, de previsión social, de reparto de horas de trabajo, de impuestos que graven a los beneficios y patrimonios y capitales de las grandes multinacionales, Bancos y fortuna. La movilización sindical es la referencia para la lucha.

Una propuesta para la izquierda se plantea desde LA AURORA.

Por un Pacto de Izquierdas y movilización contra la Crisis. Por un gobierno de la izquierda capaz de aplicarlo.

La “semana negra” de los ataques especulativos contra la deuda pública española y el euro han quebrado la voluntad del gobierno Zapatero de aplicar una política creíble para salir de la crisis sin mermar los derechos sociales. No lo decimos nosotros, lo dicen las encuestas que reflejan todas la falta total de credibilidad de las medidas económicas del Gobierno, que son incoherente y zigzagueantes.

La naturaleza política del “zapaterismo” ha sido su equilibrismo en el conflicto de intereses sociales y su ilusión de satisfacer a la vez las crecientes necesidades sociales de los trabajadores y el mantenimiento de los beneficios de los grandes bancos y empresarios españoles. Mientras se iba escorando a su derecha, la pócima mágica para este equilibrismo, la colocación de deuda pública a bajo interés en los mercados internacionales, se ha agotado.

Lo que tenemos encima de la mesa no es ya un Plan para luchar contra la crisis y el desempleo, cuando estamos en la fase más aguda de sus consecuencias, con 4,5 millones de parados. Por el contrario, cediendo a las presiones de los mercados financieros y los especuladores, supeditado a las de la UE, el Gobierno ha sustituido la lucha contra la crisis económica por un Plan de Ajuste para sostener su deuda pública, que supone una gravísima contracción del gasto público de casi el 5% del PIB y 50.000 millones de euros de recortes. Ese Plan de Ajuste va acompañado de reformas estructurales que reducen las pensiones al elevar la edad media de jubilación hasta los 67 años.

Frente a quienes quieren negociar un pacto de estado PP-PSOE para el Plan de Ajuste, la izquierda debe proponer un Pacto de izquierdas para luchar contra la crisis, compuesto por el PSOE, IU-ICV, ERC, BNG y sobre todo CC OO y UGT. Ese Pacto de Izquierdas contra la Crisis debe aprobar en el Congreso un programa de medidas económicas que combine el mantenimiento de los estímulos económicos para salir de la crisis, reducir el paro y mantener el gasto social y los salarios con una reforma fiscal progresista que aumente los ingresos y reequilibre el presupuesto gravando las operaciones financieras especulativas, los salarios más altos, el consumo de lujo y los beneficios del capital. Un programa que condicione la reducción de los estímulos económicos no a las presiones de los mercados financieros sino a la reducción del paro, el crecimiento económico y la reducción del déficit en gasto social con Europa.

Solo un Gobierno de izquierdas, basado en un Pacto de Izquierdas contra la Crisis y una movilización amplia, masiva y unitaria, podrá afrontar con posibilidades de éxito las elecciones municipales y autonómicas del 2011 y las generales del 2012. El actual Gobierno Zapatero está agotado. Tras la presidencia española de la UE, en julio, será inevitable su remodelación. Y para que no sea un cambio de gobierno a la derecha, en un pacto tácito neoliberal, la izquierda debe exigir a Zapatero un Gobierno de Izquierdas contra la crisis, cuya composición refleje un nuevo bloque parlamentario y social de las izquierdas y los sindicatos.

Hoy el PP aventaja al PSOE en cinco puntos. Sin un giro de timón a la izquierda, firme y decisivo, la derecha volverá a recuperar el Gobierno del Estado y abrirá un ciclo político reaccionario para imponer sus políticas neoliberales, a imagen de Esperanza Aguirre en la Comunidad de Madrid, con recortes profundos reaccionarios en los avances democráticos de estos años. Evitar la victoria de la derecha es la responsabilidad de todas las fuerzas políticas y sociales de la izquierda, pero muy especialmente de Zapatero y el PSOE, que deben recoger las reivindicaciones de su base social, que hoy expresan los sindicatos de clase. Para ello hace falta unidad y movilización sin vacilaciones contra la crisis. Empecemos el día 23 de febrero a construir la respuesta de los trabajadores y trabajadoras.

En Palestina "el problema es que no tenemos estado"

Salam Almaslamani es de Nablus, con la madre y familia en Nablus. Está en Barcelona desde 1987, donde vino para casarse, vive con sus dos hijas, su hijo y su marido también palestino. Ha trabajado de secretaria y en traducciones. Habla en castellano y en catalán. Siempre ha estado en la Comunidad Palestina de Cataluña, y hace dos años asumió su presidencia.

Comprometida a fondo en la causa de la libertad de Palestina, también se plantea con decisión la defensa de la igualdad de la mujer con el hombre y la acción contra la violencia de género.

Nos conocimos un poco más en el coloquio en Gavá sobre la película Los limoneros, de la que Salam mostró su valor y sus grandes limitaciones en debate con Cristina del Valle (de la Plataforma de Mujeres artistas contra la violencia de género). Salam ha participado en las concentraciones del tercer lunes de mes de la Plataforma unitaria contra las violencias de género de Cataluña. En la actualidad también está preparando, con Montserrat Vilà y Laura Hernández, una Delegación de mujeres contra la violencia de género a Palestina.

LA AURORA: Cómo has vivido la Marcha a Gaza y la solidaridad que ha generado, y la Declaración de El Cairo.

Salam: Una iniciativa internacional muy interesante. Aunque no ha podido cubrir su objetivo de entrar en Gaza y romper el bloqueo. Además estoy muy desilusionada por el obstáculo encontrado con Egipto, un país árabe que aparece casi peor que la ocupación israelí; no apoyaron la iniciativa de la Marcha. Egipto es tan o más culpable que Israel. Han hecho un acuerdo entre ellos, y están levantando otro Muro contra los túneles que sirven para pasar comida y otras cosas de primera necesidad.

LA: Se ha generado un cambio en la conciencia popular a favor de la solidaridad con Palestina, en concreto después de la destrucción israelí de la Operación Plomo fundido contra Gaza y el mantenimiento del bloqueo. La gente está contra Israel cuando ataca a las poblaciones palestinas, pero tampoco quiere que se ataque a Israel y a la gente judía.

S: El pueblo nos está ayudando. Pero el gobierno español con sus acuerdos con Israel de todo tipo, sigue unos intereses económicos que van por otro camino. Necesitamos acuerdos pero para que haya mejor vida para los palestinos. Para los europeos (sus gobernantes) atacar a Israel no es un punto a favor, es en contra. Israel es muy rica en armas y en dinero. La población no lo ve bien en algunas ocasiones, no en todas. Cuando hubo lo de Noa, la gente estaba en contra de boicotearla por ser un día señalado, pero la gente tampoco quería el sufrimiento del pueblo palestino. Parece como si la gente tuviera dos pensamientos diferentes. Soy palestina, pero tampoco veo que se vaya contra todos los israelíes, los judíos, donde hay gente buena y mala. Hay que entender que judíos e israelitas es totalmente diferente. Un judío no tiene porqué estar de acuerdo con lo que hace Israel.

LA: Pero la mayoría de la población israelí está por la guerra...

SA: Dentro de Israel están de acuerdo con la guerra porque lo ven como su existencia. En Nablus hay judíos de tradición, y los ha habido siempre, y no están de acuerdo con la destrucción que realiza el Estado de Israel.

LA: De qué manera puede progresar la idea de que el sionismo estatal israelí es un nuevo Apartheid contra Palestina. Cómo ves que pueda avanzar la campaña por el BDS (Boicot, Desinversiones, Sanciones. Los Sindicatos...

S: Por mucho hablar la gente no lo va a ver, a entender fácil. En las noticias sale muy poco o casi nada de la realidad palestina. Es ir a ver la situación, vivirla; en las dos partes, no sólo una; como vive una parte y la otra. Como el Muro, verlo, nos están ahogando de todas las maneras. Dicen es un Muro de seguridad, pero es la asfixia. Veo muy bien la idea de campaña BDS, pero no se está haciendo aún lo que pretendemos, pasarán años y años hata que la gente lo vea, como pasó en África. LA: Los Sindicatos no los ven aún... SA: Hemos iniciado entrevistas. Estamos muy interesados en que lo vean y participen, sino no se va a conseguir nada.

LA: El coordinador de expertos de la I sesión del Tribunal Russel que se hará en Barcelona, los próximos días 1, 2 y 3 de marzo, David Bondia, habló en el Seminario del FSCAT de defender un Estado Palestina viable. Como ve este Tribunal Russell.

S: Sí, toda iniciativa que apoya los derechos humanos y los derechos de los pueblos para mí es bien venido, por muy pequeña que sea, el pueblo palestino lo agradece, un Estado Palestino viable es lo que soñamos. Tampoco voy a echar a ningún niño israelí, que haya nacido allí, pero al mismo tiempo pido que los niños palestinos tengan todos los derechos como cualquier otro en el mundo, el derecho a estudiar, jugar y vivir la infancia que no tuve el caso es que nos dejen vivir en nuestro territorio y que paren de hacer asentamientos ilegales. Incluso si hubiese dos Estados con todos los derechos y dignidad, agua, luz, sin Muros, pero lo que no hay es un Estado Palestino.

LA: Qué opinión te merece el movimiento contra las demoliciones de casas y su reconstrucción por cooperantes internacionales.

S: La ayuda de los cooperantes internacionales es muy fundamental para el pueblo palestino ya que no tienen dinero para construir sus viviendas, creo que tienen todo el derecho de hacerlo, es una manera de resistir una vez que los hayan expulsado de sus casas y eso es el día a día ahí. La gente convive y ve. Pero no lleva a ninguna solución, porqué las vuelven a derribar. Es ilegal para Israel (LA: pero no es ilegal para los acuerdos y legislación internacional), ya, para nosotros es legal porque estamos en territorio de Palestina. El problema es que no tenemos un Estado.

LA: Qué objetivos os planteáis en la Delegación de Mujeres a Palestina.

S: Mejor conocimiento y ayuda a la mujer palestina; está oprimida por la ocupación y lo que acarrea, y además la sociedad. Vivimos en un territorio ocupado y una sociedad patriarcal. La Delegación se plantea darles preparación y ánimos, conseguir vínculos entre mujeres palestinas y españolas, abrir un proceso de proyectos de las mujeres para las mujeres.

Francesc Matas Salla

La llei electoral ha begut oli

Dos tripartits de les esquerres -Pascual Maragall, José Montilla- s'han encallat a l'hora de legislar una llei electoral per a Catalunya. Amb despit, el president de la Comissió d'Experts, conclou l'epitafi per la llei amb "Si no poden governar-se ells mateixos, per què demanen més poders d'autogovern?"

Més enllà del pataleig i enuig de Josep M. Colomer, ens trobem amb la punyent realitat de què aquests governs de les esquerres es veuen obligats a acceptar les imposicions i els interessos de les dretes, en els aspectes fonamentals de les polítiques i lleis.

És aquesta força real i concreta de la dreta, sigui CiU o el PP, el patró de l'empresa, el capital del Banc i de la multinacional, l'especulador, el que la gent percep com un impossible.

Aleshores s'esdevé la malèvola reflexió del "perquè ens serveixen"? El següent pas és la confusió i desmoralització que incrementa l'abstencionisme social i electoral.

Segons l'expert, l'escull ha estat en la negativa dels partits a revisar el concepte de llistes tancades i bloquejades.

Quin problema representa per les esquerres que les llistes fossin obertes? Què potser aleshores un o una candidata amb més poder econòmic o mediàtic passés per davant de la decisió col·lectiva partidària? Però, qui ha d'escollir a la gent? Els partits han de posar els mitjans, els programes, les propostes, la mobilització, la coherència i la credibilitat en la defensa dels interessos dels segments socials que diuen representar. L'elecció és per part de la ciutadania, i tal com funciona la democràcia burgesa, és una elecció individual, molt mediatitzada pels mitjans, pels poders fàctics del sistema social i econòmic, i per mil subterfugis d'enginyeria electoral que beneficien la dualitat i els partits més grans, i dificulten quan no impedeixen l'aparició de noves alternatives polítiques, en principi minoritàries.

Les esquerres tampoc volien llistes obertes o semi obertes. Hi ha un gran temor a aire fresc social i electoral. Els processos participatius, i les aproximacions de fórmules d'eleccions resten hostatges de les concepcions de la dreta. Només cal veure la imatge de les campanyes electorals, amb la típica cara amb somriure dentífric. I morterades de diners darrera. Tothom pregona que ha fet el paradís i el socialisme, i ningú sap perquè la gent es queixa i s'aparta de les eleccions. Pocs són capaços de fer una reflexió crítica del Poder i les seves polítiques, menys es posen a mobilitzar de debò la base social per aconseguir les coses.

I tal como segueix la llei és clarament favorable a CiU, a la dreta catalana, i al PP. Potser l'Expert s'ha descuidat una línia amb aquest detall.

Carta de Josep Maria Colomer.

"La ponència parlamentària per a la Llei electoral de Catalunya s'ha dissolt sense resultats. No és cert que, com han declarat, el problema principal hagi estat el repartiment dels escons en el territori. Des del primer moment, quan vàrem començar a treballar la Comissió d'Experts, fa quasi tres anys, fins ara, el principal obstacle ha estat la substitució de les llistes tancades i bloquejades per alguna forma de vot que permetés que els electors triessin no només un partit sinó també alguns candidats individuals.

Els partits polítics estan tancats en ells mateixos i als que controlen l'organització els fa pànic que els ciutadans puguin intervenir en la selecció dels seus representants. S'ha perdut una oportunitat no només de millorar la qualitat democràtica del sistema polític de Catalunya. També s'ha demostrat que el Parlament és incapaç d'autogovernar-se, és a dir, de fer la llei que reguli la seva pròpia elecció. Si no poden governar-se ells mateixos, per què demanen més poders d'autogovern?

Atentament,

Josep Maria Colomer, President de la Comissió d'Experts per a la Llei electoral de Catalunya, nomenada pel Govern de la Generalitat el febrer de 2007."

Justícia i drets per les dones en situació de violència

La impunitat de Jutges, Jutgesses i Fiscals clama al cel quan victimitzen a les dones maltractades, sobresseixen les causes, titllen de falses les denúncies, perverteixen l'esperit i l'execució de la Llei, donen ordres de foragitar els cassos dels Jutjats, animen als Forenses a no considerar com a violència de gènere agressions i fins i tot assassinats fragants, permeten que no s'agafin i treballin les proves amb cura, humilien a les dones davant dels seus agressors i botxins, en fi proclamen pels mitjans la innocència dels agressors i els hi apliquen tot tipus d'atenuants. Bona part de la caterva són un engranatge engrassat per encobrir el masclisme, que grinyola i es resisteix a assumir el compliment de la defensa de la dona afectada per la violència de gènere.
Avui 15 F, tercer dilluns de mes, la concentració habitual fomentada des de la Plataforma unitària contra les violències de gènere, a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona.
Passo la reflexió de la Montserrat Vilà Planas treballada amb l'assessorament de les Dones Juristes.

Denuncies falses, llei discriminatòria pels homes, en els darrers mesos hem vist de nou l’àtac als drets i les llibertats de les dones per boca del jutge Serrano, de Sevilla, que posa en qüestió la definició de la violència contra les dones. Per una banda fa greus acusacions al sistema judicial sense cap mena de demostració, sobre la vulnerabilitat de la llei contra els homes i seguint sense cap prova diu que milers d’homes innocents han estat condemnats. Per altre banda vol canviar precisament la paraula clau de la definició de violència, les causes estructurals d’aquesta violència, el perquè d’aquesta violència.

Una vegada més recordem que han estat anys de lluita de moltes dones i també homes per aconseguir que els poders públics es definissin i fessin pública aquesta violència amagada i tabú.

Precisament vol treure el “com a resultat” o el “com a manifestació” que inclouen les definicions de violència aprovades per Nacions Unides i ratificades i actualitzades per la Ley integral de l’estat espanyol i per La Llei pel dret de les dones a eradicar la violència masclista, aprovada per el Parlament de Catalunya.

"La violència contra les dones com qualsevol acte de violència que pugui tenir com a resultat un dany o sofriment físic, sexual, o psicològic per a la dona, així com les amenaces d'aquests actes, la coacció o la privació arbitraria de la llibertat, tant si es produeixen a la vida pública com a la privada. Aquesta definició prové de la Declaració feta per l'Assemblea General de l'ONU el 20 de desembre de 1993.

Violència masclista s'entén aquella que s'exerceix contra les dones com a manifestació de la discriminació i de la situació de desigualtat en el marc d'un sistema de relacions de poder dels homes sobre les dones i que, produïda per mitjans físics, econòmics o psicològics, incloses les amenaces, les intimidacions i les coaccions, tingui com a resultat un dany o un patiment físic, sexual o psicològic, tant si es produeix en l'àmbit públic com en el privat. Llei pel dret de les dones a eradicar la violència masclista. Parlament de Catalunya. Abril de 2008."

Gairebé al mateix temps hem vist més noticies preocupants. El Tribunal Suprem, en veu del jutge Luciano Varela de Jueces para la Democracia, ha rebaixat la pena a un home que deixà tetraplegica a la dona, després d’assaltar el domicili i donar-li una pallissa i ganivetades estan adormida, per considerar que no hi ha “alevosia” (traïdoria: Cautela emprada pel culpable per a assegurar l'execució d'un delicte sense córrer cap risc que pugui provenir de la defensa que pogués fer la persona ofesa). També aquests dies ha sortit lliure i pendent de judici, el guàrdia civil Jaime M.S. de Cambados (Lugo), que va assassinar d’un tret a la dona.

I així podríem fer una llarga llista de sentencies que posen al descobert la realitat més crua: Milers de dones son jutjades per persones que no estan especialitzades en el tema, persones que necessiten formació per poder dictar justícia, necessiten saber les causes i el perquè d’aquesta violència específica. Hi ha una manca de sensibilització i formació de tots els/les operadors/es jurídics/ques . Saludem en aquest sentit que hi hagi una nova llei que preveu que tots els jutges i jutgesses que hagin de prendre possessió d’una plaça en un jutjat de violència, abans d’entrar al nou destí hauran de fer uns cursos obligatoris d’especialització, farem seguiment del tema.

Però tota aquesta agitació social per una part de la societat que precisament és la que hauria de defensar a les dones en situació de violència, ens porta a reflexionar una vegada més sobre una violència que sovint encara es trivialitza, s’ataca a les víctimes i es deixa impunitat als agressors, es silencia i es tolera. Només es veu el cop, l’hematoma, la contusió.

Cal que la societat assumeixi que la violència contra les dones és aleatòria, irracional i cega; que les dones patim violència pel sol fet de ser dones, amb independència de qualsevol altra variable; que la violència contra les dones es dona en totes les classes socials, en totes les cultures i en tots els països, desenvolupats o no, i que totes les dones estem potencialment afectades.

Fins que no s’assumeixi aquesta afirmació pertorbadora, no podrem atacar l’origen de la violència, no podrem dissenyar solucions i les normes jurídiques no tindran la eficàcia desitjada, perquè la violència sexista es tradueix en dones mortes i agredides però també en la desvalorització social de la dona, en la violència silenciada al treball, a l’esport, a la vida política… Per eradicar la violència masclista i aconseguir un món més lliure i més just per a les dones, hem de ser conscients que l’origen de la violència està en les pròpies estructures de poder que fomenten la desigualtat, hem de qüestionar l’ordre establert i modificar les relacions de poder, les creences, valors i actituds masclistes.

Mentre hi ha tot aquest àtac mediàtic i jurídic, l'experiència amb la justícia es traumàtica per a un gran nombre de dones i els provoca victimització secundària expressada en múltiples accions i omissions, i principalment en tornar a posar en dubte les seves declaracions, en no buscar per part dels fiscals les proves adients per els culpables sobreseient un gran percdentatge dels casos en els jutjats especialitzats i en utilitzar i arrelar nous mites o artificis psico-jurídics vinculats a l’avenç dels drets de les dones com les guardes i custòdies compartides, la pretesa síndrome d’alienació parental o les denúncies falses.

Tot això ens demostra que les lleis per si soles no són suficients per a transformar la realitat. La capacitat transformadora de les normes no rau en la seva lletra. La norma s’ha de confrontar amb la realitat social, i quan la llei és contradictòria amb els valors socials, es produeix la ineficàcia de la llei. I això és el que, en part, està passant. Les lleis no porten una garantia del seu compliment. Tot i els canvis socials i els avenços aconseguits per les dones; els canvis subjectius, els canvis personals no han seguit el mateix ritme. El sexisme continua present, des de la guarderia a la universitat.

Per contra del que diuen aquests estaments socials, a banda de que els jutges facin la seva feina si hi ha una mala aplicació de la llei, com en totes les lleis, en la realitat el que esta passant i vivim cada dia es molt diferent de com ho pinta el Sr. Serrano o la Sra. Sanahuja :

Denúncies creuades. Moltes vegades els homes violents interposen una denúncia contra la dona. Si bé els primers temps de la vigència de la llei aquestes denúncies no les coneixien els jutjats de violència contra la dona, des de fa un temps a Catalunya, els jutjats de violència coneixen aquestes denúncies, amb la qual cosa es dona la paradoxa que moltes dones apareixen com a imputades pels mateixos jutjats de violència sobre la dona (sic)

No hi ha les unitats forense de valoració integral que preveu la llei integral, no es realitzen informes d’avaluació familiar del risc de violència.

Soledat legal i econòmica de les dones

L’assistència lletrada per les dones en situació de violència no és obligatòria per llei.

El torn d’ofici de defensa de les dones en situació de violència hauria de ser incompatible amb la defensa dels agressors i haurien de tenir una formació específica obligatòria.

Aquestes són les desavantatges de la llei. La llei integral no s’aplica en tota la seva extensió. La pràctica diària de la violència i la discriminació contra les dones, crea uns mecanismes subtils de tolerància en els operadors jurídics, que els porten a incomplir la llei. Des de les instàncies jurídiques s’articulen i legitimen una sèrie de justificacions contra l’aplicació rigorosa de la llei estatal.

Ho varem viure a prop amb la mestre assassinada al barri de la Sagrada Família l’estiu del 2008, el forense va dictaminar un àtac de cor on hi havia clarament un assassinat, reconegut per els mateixos mossos però que ja no va constar com a víctima de la violència de gènere. Potser va pensar com el jutge Serrano que darrera hi havia la “dictadura del feminismo radical”.

Les lleis contra les violències a les dones, o bé, no s’apliquen o s’apliquen per persones sense coneixements ni formació en gènere. La ineficàcia de la llei estatal no està vinculada a defectes formals de la norma, és quelcom més profund, te a veure amb les creences i comportaments, te a veure amb la impunitat i la tolerància social que generen alguns comportaments de violència. El centre de debat en un judici no és pas la llei, sinó la credibilitat que la dona suscita. La dona s’ha d’atenir a certs paràmetres per no veure reduïda la seva credibilitat. Ha de ser una “bona víctima”, ha de suscitar comprensió i compassió.

La llei estatal ens va donar una esperança de canvi, però un gran part del seu articulat regula las conseqüències de la violència, l’actuació dels poders públics quan la violència ja s’ha produït. La llei estatal no estableix valors ni produeix un canvi en l’ordre social. Incorpora sancions, però la pregunta és si les sancions són eficaces. Les sancions són necessàries , però les mesures sancionadores i repressives no transformen la realitat, perquè no actuen en el nivell de creences i valors dels usuaris de les normes. Les mesures penals no generen canvis, únicament frenen la violència produïda, dilueixen la violència en un conflicte intersubjectiu o familiar i això no ataca l’origen del problema.

Nosaltres sabem que els diferents rostres de la violència no són estranys entre sí, sinó aspectes diferents d’un mateix fenomen. Els moviments de dones hem fet visibles les violències masclistes. L’esforç, el bagatge i el lideratge de les dones ha de poder vèncer la impunitat i el silenci social; s’ha avançat molt però encara queda un llarg camí per recórrer. Des del feminisme i els moviments socials hem d’aportar instruments per a la comprensió d’ aquesta realitat. El camí és llarg i hem d’implicar a tota la societat. L’objectiu és deixar de banda unes estructures socials caduques i albirar un ordre radicalment diferent.

Des de la Plataforma unitària contra les violències de gènere volem desvetllar totes les creences i estereotips culturals que sustenten la violència contra les dones i mostrar la nostra posició ferma sempre a favor de les víctimes i de les persones i dels col·lectius que les recolzen i en contra dels maltractadors.

Continuarem doncs rendint homenatge a totes aquestes dones i donant-les tot el suport. Lluitarem per implicar a tota la societat en TRENCAR EL SILENCI.

Tot i que es veritat que estem en un camí sense retorn respecte a les conquestes socials de les dones, hem d’estar alertes i amatents i tenir molt en compte el coordinar les nostres accions i les nostres forces, perquè tenim molts fronts oberts i perquè la pressió dels immobilistes és molt gran i encara ens falta molt per dir, primer que tot som persones independentment del nostre sexe o ètnia o color. De moment continuem sent homes i dones i les dones ciutadanes de segon ordre tant als països del primer món com els del tercer món.

El món serà de totes les persones, amb les dones en igualtat real amb els homes, amb una societat i civilització on les dones gaudirem de ser-ho.

Justícia al servei de las dones que pateixen violència!!!!

Prou impunitat als maltractadors!!!

Trenquem el silenci!!!

Montserrat Vilà Planas

Barcelona, 15 febrer 2010.