Els presidents Sánchez i Torra han posat sobre la
taula de la Moncloa els principals factors de la crisi estatal autonòmica,
trufat de condicions, limitacions i negatives. El president del govern estatal
reconeix que el conflicte és polític, mentre nega la possibilitat de resolució
per la via de la lliure decisió ciutadana. És positiu el fet de parlar sense
exclusions, resulta negatiu la incapacitat per un enfocament democràtic.
L’1 d’octubre català és l’avís que planteja
l’alternativa republicana a l’Estat, així com una nova relació política
sobirana entre Catalunya i Espanya. Sigui federal, confederal, associada,
independent o d’altre tipus. El que s’ha obert és un procés de canvi
constitucional d’un règim polític caduc, que pot ser més senzill o tortuós, amb
més o menys temps, o una regressió complerta.
Està en qüestió les forces motrius, les
classes i capes socials, que pilotaran l’avenç democràtic. Les aliances, la
unitat i la recomposició democràtica republicana de les esquerres resulta vital
pel lideratge i hegemonia del camí de construcció republicana. L’1 d’octubre
també va mostrar la força inaudita de la mobilització popular, molt superior a
pactes timorats o maldestres entre elits.
L’horitzó d’avenç significa unes aliances
entre pobles i dins de cadascun d’ells, uns acords que tinguin la clarividència
de compartir l’anhel de llibertat i emancipació nacional amb les necessàries
polítiques econòmiques i socials.
Sobre l’escenari hi tenim la
judicialització, la llibertat dels i les preses polítiques, l’exili i les
imputacions, l’1 d’octubre i la disposició nacional republicana, les lleis
recorregudes i les anul·lades pel TC, la Fiscalitat, Renta garantida, Pobresa
energètica i Sanitat, llei mordassa, les capacitat del govern de la
Generalitat, un referèndum d’autodeterminació acordat, un municipalisme autònom
i solvent, treball, educació, coneixement, la cultura i la llengua, l’habitatge
i els lloguers, la convivència en la diversitat amb la immigració i les
persones refugiades, els drets de les dones amb la potent i inajornable demanda
feminista.
L’inici d’una relació bilateral entre
ambdós governs ha d’enfrontar-se a la situació concreta.
La realitat és que Catalunya no és una
república, segueix dins Espanya i el marc constitucional del Regne. Un Estat on
hi ha un govern estatal ultraminoritari que depèn d’Unidos Podemos i dels
partits nacionalistes, per tant, el govern de la Generalitat, sorgit del 155,
tot i essent la part dominada i reprimida, disposa de part de la clau per
sostenir, impedir o forçar l’evolució social i democràtica de les polítiques
governamentals.
El Taló d’Aquil·les del govern de la
Generalitat rau en la desconfiança en l’organització de la mobilització
popular, en la incapacitat del lideratge del catalanisme independentista dretà
per soldar la unitat democràtica nacional amb les necessitats socials més
vitals de la majoria de la ciutadania, inclosa la nouvinguda immigrada i
refugiada.
L’altra vessant que limita el lideratge
independentista és la incomprensió en la necessitat d’establir llaços fraterns
i solidaris amb les esquerres estatals, per afavorir el progrés d’aliances
sòlides democràtiques i republicanes, seguint els ritmes de cada poble i
classe.
El lema “República és llibertat” del
proper 11-S, convé projectar-lo a forjar moviment compartit d’aliança
republicana amb lideratge i visió hegemònica d’esquerres, és a dir, social,
municipalista, feminista i de lliure decisió nacional. 12 de juliol de 2018
De la Carta
de L’Aurora.
