 |
| Inauguració Jocs de la Mediterrània. |
L’escenari, a primera vista,
canvia respecte l’enroc numantí que sostenia el PP amb Rajoy.
En pocs dies Sánchez i Torra
tindran l’oportunitat de mostrar si el diàleg forma part de l’entrevista i
obrirà noves vies de resolució política, o si s’encetarà una nova fase de
gestos, desencontres i incapacitats d’adoptar un enfocament que permeti generar
condicions innovadores per resoldre el conflicte constitucional i nacional
entre l’Estat espanyol/Regne d’Espanya/Espanya i la Generalitat de
Catalunya/Autonomia catalana.
El rerefons d’aquesta
entrevista i l’anunci de diàleg, amb l’expectativa de que no esdevingui uns
monòlegs bilaterals i passi a encetar una negociació política, rau en el
referèndum reeixit de l’1 (il·legal, prohibit i reprimit per l’Estat sense
poder impedir-lo) i l’aturada de país del 3 d’octubre, en el 27 d’octubre
(independència i república catalana votada pel Parlament, però no proclamada
pel president i govern), el 21 de desembre (eleccions imposades pel govern
estatal amb l’article 155 -PP, PSOE, Cs) i, cal incloureu, en la moció de
censura estatal del 1 de juny que va foragitar a Rajoy i fer president a Pedro
Sánchez.
Una moció de censura del PSOE
que va rebre els vots de Unidos Podemos-ECP (UP), ERC, PDECat, PNB, Compromís,
Bildu i NC. La unitat de posicions tant contradictòries va ser d’alquímia per
fer fora a Rajoy i el govern del PP, en funció de la corrupció desfermada per
arreu. Aquesta suma de suports contra una corrupció que gangrena partits i
Estat, explica la fragilitat del govern en extrem minoritari de Pedro Sánchez,
alhora que compromet a cada component en les polítiques que s’estableixin.
Ningú vol que el PP recuperés
el govern, ni tampoc Ciutadans.
Les arrels populars d’aquestes
canvis a Catalunya s’han nodrit de deu anys de mobilització inaudita de la
nació catalana, sobre una base sobiranista i una avantguarda motora massiva
independentista, que ha conformat una estratègia democràtica republicana,
entorn l’execució del dret a l’autodeterminació.
La pólvora i el detonant l’han
posat l’Estat amb l’ofec de l’Estat de les Autonomies, l’anul·lació de la
reforma de l’Estatut de Catalunya, la Llei d’Estabilitat pressupostària, la
negativa i bloqueig a una via pactada, acordada bilateral, de concreció en
exercir el dret a decidir via referèndum ciutadà a Catalunya.
La seqüència social i política
és important especificar-la, doncs el conflicte polític i la corrupció ha
arribat a un grau tant profund, que es genera confusió i pèrdua de memòria
recent sobre els ritmes, causes i forces motrius d’aquesta crisi estatal.
El govern estatal te molt poca
credibilitat sobre la capacitat de resoldre el conflicte de la llibertat i
sobirania de Catalunya. Les espectatives que obre són molt minses, qüestió que
no es suficient per considerar-les i explorar-les a fons.
L’Estat no va poder impedir el
referèndum de l’1 d’octubre, ni la immensa mobilització que es va generar, ni
tampoc el resultat favorable a la independència i a la república catalana. Va
fracassar.
Tanmateix el govern estatal va
aconseguir que el lideratge parlamentari i governamental de la Generalitat no
s’atrevís a consumar l’execució de la independència republicana. El 27
d’octubre a la nit, i durant el cap de setmana, l’independentisme republicà va
perdre. L’anomenada via unilateral, tot i aconseguir milions, mobilització i
resultat espectaculars va fallar per la direcció política.
El què hagués ocorregut amb la
proclamació republicana i amb la resposta més o menys cruenta estatal, resta
per l’especulació de ficció. El cas de les forces, nacions, estat i autonomia,
contraposades, no són unes simples taules, sinó que el conflicte és viu i
enterboleix la democràcia i les llibertats al regne.
El recent debat al Congrés
sobre les condicions del diàleg a encetar entre Sánchez i Torra, de fet entre
Espanya i Catalunya, motivat per una proposta d’ERC, ha generat un debat força
interessant. Cada grup parlamentari ha descabdellat les seves raons, són molt
dispars i ben contraries.
ERC proposa un diàleg on es
parli de tot sense condicions prèvies. El PSOE exigeix que hi hagi compromís
amb el marc legal constitucional vigent, lleialtat en la bilateralitat Estat i
Generalitat, renuncia de la via unilateral, actitud constructiva referent a que
es tracta d’enfortir la unitat de l’Estat dins la diversitat nacional dins
d’Espanya.
UP obre un altre flanc al
demanar que el diàleg superi els dels dos presidents, sinó que desplegui les
vessants institucionals, polítiques i ciutadanes, per contribuir amb el govern
PSOE minoritari a passar a una solució plurinacional.
Tota estratègia espanyola o
catalana ha de tenir en compte que l’1 d’octubre és una gesta que senyala un
nord i il·lumina el camí republicà. Les passes i el camí concret que es vagi
fent ha de reorientar èxits i errades.
El diàleg ha de ser útil i
fructífer si es pretén que contribueixi a resoldre el conflicte nacional i
republicà a l’Estat espanyol. Un desenllaç lògic i natural seria que cada poble
podés decidir, i decidís lliurement, el seu estatus.
Del Butlletí electrònic
d’EUiA.
No hay comentarios:
Publicar un comentario