87è Aniversari republicà

La proclamació i instauració de la II República Espanyola del 14 d’abril de 1931 és un aniversari trufat de lliçons.
 

87 anys després ens és útil esbrinar què ens aporta, avui en dia de l’any 2018, l’esdeveniment revolucionari que va trastocar la monarquia espanyola en un Estat republicà.

Esbosso algunes notes acotades, ben lluny de ser exhaustives.

La República vingué i es proclamà des dels Ajuntaments, quan guanyaren per golejada les forces republicanes.

El règim monàrquic s’esfondrava per moments. La Restauració borbònica no resolia la seva crisis continua. Una fallida que ni l’estament militar es va atrevir a sostenir donat el fracàs de l’experiència dictatorial amb Primo de Rivera i el monarca Alfons XIII.

L’Estat i el govern republicà eren fruit de la revolució popular i de les llibertats democràtiques que es volien instaurar, alhora que foren de natura i constitució burgesa. 

L’any anterior s’havia preparat i compromès l’alternativa política republicana amb el Pacte de San Sebastià. El moviment democràtic disposava d’una estratègia, una proposta i una direcció política definida a tot l’Estat.

Eibar i Catalunya varen ser les pioneres. A Catalunya la proclamació republicana municipalista va tenir un to d’emancipació nacional. Fou de la ma de l’alcaldable electe barceloní. 

Lluís Companys hissà la bandera republicana des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona. Companys va ser el primer en proclamar ‘la República catalana a l'espera que els altres pobles d'Espanya es constitueixin com a Repúbliques, per formar la Confederació Ibèrica’. 

Seguí Francesc Macià, des del balcó de la Generalitat, que proclamà la república amb fórmules diverses: ‘la República Catalana dins d'una federació de Repúbliques ibèriques’, ‘La República Catalana dins la República Federal Espanyola’, i ‘l'Estat Català, que, amb tota la cordialitat, procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques’. 

Al cap d’unes hores es proclamava a Madrid la República Espanyola. Constituït el govern provisional republicà no va acceptar la proclamació republicana catalana, tampoc la federalitat ni la confederalitat estatal ibèriques. El 17 d’abril Macià cedia, obligat, un pacte amb el govern provisional estatal en el que es reconvertia l’Estat català en Generalitat dins l’Estat de la República Espanyola.

Avui hi ha celebracions de l’aniversari republicà arreu. Alhora es percep molta desmemòria històrica.

En una dècada que el moviment de la democràcia catalana, sobiranista i independentista, ha situat a la pell de brau la voluntat de decidir i executar la república, en concret l’estat republicà català, convé recuperar que el trànsit de la monarquia a la república no es va fer el 1931 en una continuïtat legal constitucional, sinó precisament en discontinuïtat.

La instauració republicana va ser una ruptura de la legalitat monàrquica i de la dictatorial republicana. La nova constitució republicana espanyola va consumar el que assimilaríem a un acte cabdal d’unilateralitat, desobediència i rebel·lió. El diàleg i pacte amb el rei Alfons XII, va ser en tot cas per permetre deixar-lo fugir pel port de Barcelona.

A hores d’ara manca el pacte, aliances i proposta conjunta d’alternativa política republicana. Resulta necessari la concreció i aliances amb les forces democràtiques i amb disposició republicanista a l’Estat. Cal una coordinació i direcció de les diverses forces, entitats i organismes que feren tant l’1 d’octubre com el 3-O.

Demà diumenge 15 hi ha una gran manifestació unitària. És una mostra que el moviment popular es manté vigorós, així com que l’acció conjunta és possible i enforteix.

Del Butlletí electrònic d’EUiA.

Un 15 unitari i massiu

El proper diumenge 15 d’abril hi ha una gran manifestació contra la repressió estatal. S’ha convocat des de l’Espai Democràcia i Convivència (ANC, Òmnium, CCOO, UGT i altres organismes) amb el lema ‘Pels drets i les llibertats, per la democràcia i la cohesió, us volem a casa’. El dimarts 10 l’Estat va elevar l’escalada de criminalització contra els CDR amb detencions, persones acusades de terrorisme, desobediència i rebel·lió. O hi ha avenç popular democràtic o l’Estat amb el Bloc 78/155, i la llei mordassa, prosseguirà la limitació de llibertats i destrucció de drets.

A sis mesos de l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart l’Estat accentua els cops repressius. L’últim contra els CDR i d’una dona de Viladecans, detinguda i traslladada a l’Audiència Nacional. Tanmateix, la situació d’excepció generada per la intervenció i l’article 155, no aconsegueix doblegar, ni derrotar ni sotmetre, el moviment de la democràcia catalana.

Malgrat la distorsió que provoca la detenció, empresonament i exili del govern, dels líders de l’ANC i Òmnium, de diputades, ara la caça de bruixes contra els CDR, la mobilització del 15 mostra vitalitat i capacitat a l’hora d’enfrontar-se a la repressió estatal.

La unitat social i republicana, del sobiranisme i independentisme democràtic, resulta decisiva. El moviment de la democràcia catalana no es fa enrere, mentre persisteix en defensar un camí sobirà, lliure i republicà. És la força de la mobilització, vot i decisió de l’1 octubre,

L’exemple de l’Aturada general del 3-O plana arreu. La mobilització és necessària i imprescindible, com més àmplia i unitària podrà ser més efectiva, són els fonaments del clam republicà, però no és suficient.

Cal una alternativa política d’avenç i una coordinació general o estat major de la rebel·lia per l’emancipació de Catalunya.

El dissabte 14 d’abril és l’aniversari de la II Republicà espanyola de 1931. Fem esment a que va ser en unes eleccions municipals, a més de ser acordada en el Pacte de San Sebastià de l’any anterior. També és avinent recordar que el govern provisional de la república espanyola va negar la possibilitat d’existència i connivència de la proclamada república catalana.

El diumenge 15 és un bon moment per cridar a aturar la criminalització i detencions dels CDR. Resulta nociu per les llibertats aïllar els CDR.

El Tribunal Suprem assimila la desobediència, la llibertat d’expressió i

manifestació, desenvolupada pacíficament, a un delicte de rebel·lió i violència, equipant-ho a terrorisme. Ara bé, la demanda d’extradició per rebel·lió ha fracassat estrepitosament a Alemanya.

El mateix TS es contradiu, abans havia establert: ‘La desobediència civil pot ser concebuda com un mètode legítim de discrepància enfront de l’Estat, en que l’admissió com a tal forma d’ideologia o pensament, no pot ser qüestionada en un Estat democràtic’ (Sentència Nº: 480/2009).

El vector d’avenç de les llibertats democràtiques, de la lliure decisió ciutadana, és un procés constituent republicà popular, massiu, unitari i profund des de cada indret.

El diumenge 15 tothom a la manifestació.
Amplifiquem un potent clam de llibertat: presos, preses, exiliades, CDR. 12 d’abril de 2018

De la Carta de L’Aurora.

Nou escenari a l’espiral de la crisi política estatal

No hi haurà extradició de Puigdemont per part d’Alemanya, queda lliure.

El Tribunal alemany considera que no hi ha hagut violència per part de la gent ni del govern a les votacions de l’1 d’octubre. No contempla la rebel·lió que el govern espanyol, a través del jutge Llarena del Tribunal Suprem, imputen a Carles Puigdemont, així com a les altres persones encausades. Die Linke s’ofereix per facilitar domicili fixe legal al president cessat.

Violència, rebel·lió, sedició i malversació de fons, és la línia troncal de la judicatura estatal per escapçar, bloquejar i derrotar el moviment republicà de la democràcia sobiranista catalana. Se li afegeix, ara, organització criminal pel major dels Mossos, Trapero.

Resta en evidència notòria que la democràcia que entén la judicatura alemanya és molt diferent a l’espanyola. Les llibertats democràtiques i la democràcia també la copsen diferent a Brussel·les, Escòcia, Suïssa i Finlàndia respecte a Espanya.

El diari ABC titula a tota pàgina ‘La Justícia europea dona aire al colpisme’. És una mostra del sentir de la Moncloa i la Zarzuela.

El Regne i l’Estat del règim constitucional de 1978 s’estan cremant el futur amb l’article 155 i la intervenció de la Generalitat. Sotmetre l’Autonomia de Catalunya, a costa de destruir-la, és cavar la fossa pel conjunt estatal.

La situació evoluciona entorn que l’independentisme català te força imponent de mobilització democràtica republicana, inclòs per aconseguir decidir l’1 d’octubre, així com fer trontollar el Regne, però no disposa de les aliances i les forces suficients per fer efectiva la república ni per executar la independència.

Per altra part l’Estat no pot impedir la lliure decisió catalana, ni que hagi presentat com a qüestió pràctica la constitució d’una república, ni pot resoldre la crisi política, però te prou força institucional legal, judicial i repressiva militar per bloquejar i colpir Catalunya.

Tanmateix els escenaris que se succeeixen no són de taules. La lluita està viva a cel obert. Els pronòstics basats en els desitjos canvien de matí a tarda. Les perspectives de futur tenen moltes probabilitats de seguir donant sorpreses de tot tipus.

La decisió alemanya afavoreix tres fronts. Primer, europeïtza la crisi nacional espanyola i catalana. Segon, desautoritza els paràmetres democràtics del govern i judicatura d’Espanya. I tercer, catapulta a Carles Puigdemont com el president legítim destituït pel govern estatal espanyol.

Convé aprofitar l’avinentesa per bastir una nova estratègia i aliances sobiranistes: bàsic incorporar el factor social a un procés constituent republicà des dels municipis, els barris, pobles i ciutats.

L’envit català és fonamentalment el de les llibertats democràtiques i de futur republicà. El Regne del règim de 1978 està corrupte fins a la medul·la, toca al seu fi; és un passat que se sosté retrocedint en les llibertats, a cop de bastó i de sobres.

Del Butlletí electrònic d’EUiA.

Els CDR seran sempre nostres

La Fiscalia de l’Audiència Nacional amenaça els CDR per actes vandàlics, que posen en perill la pau pública i l’ordre institucional. L’Estat orquestra repressió, judicialització i denúncia dels CDR per aïllar-los, escapçar-los i anul·lar-los. El govern que promou el Bloc estatal 78/155 pretén esborrar la gesta de l’1 d’octubre, així com el moviment de la democràcia sobirana republicana.
 

El PSC s’ha situat, tot seguit, acusant els talls de carreteres i les pujades de les barreres de les autopistes com actes vandàlics i violents dels CDR. 

Illa i el seu mentor Iceta, mentre ofereixen formar part d’un govern que permeti retirar el 155, no gasten embuts en sostenir i animar la repressió emparada en l’article 155. Ni defensen l’alliberament dels presos polítics, ni l’acostament a les presos properes, ni afavorir el retorn de les persones exiliades.

L’Aturada general del 3-O per uns, Vaga general per altres, convocada fa just sis mesos per la Taula democràtica, els CDR i Sindicats, va fer un exercici de mobilització pacífica no violenta, entre elles va resultar cabdal l’aturada del transport i de les carreteres.

L’Estat Democràtic i Social de Dret, com titlla la Fiscalia de l’AN al Regne d’Espanya, garant de l’ordre constitucional de 1978, és qui impedia sense èxit i va reprimir amb fracàs, el referèndum, les urnes, paperetes i votació de l’1 d’octubre.

Som en un ordre constitucional i un Dret que nega, reprimeix i impedeix les llibertats fonamentals, com les democràtiques en general i les del dret a decidir en particular: en concret el dret a l’autodeterminació.

La gesta de l’1 d’octubre és la font de legitimitat republicana per l’acte massiu i inaudit de sobirania de la ciutadania catalana mobilitzada per votar i decidir. 

Negar la genialitat col·lectiva de l’1 d’octubre és pretendre esborrar deu anys cabdals de la historia espanyola i catalana. Inclòs el fins ara cim senyer de l’1 d’octubre. Un dia que, contra pronòstic, enfrontant-se amb prohibicions, repressió i castics bíblics, la decisió lliure va ser constituir un estat independent en forma de república. 

Hi ha masses forces estatals, que disposen de pregoners per arreu, fins i tot dins les esquerres, que fan tot el possible per fer enrere de la magnífica evolució que ha situat, a la pell de brau, la demanda, necessitat i possibilitat republicana.

L’ANC ha sorgit de les consultes municipalistes per la independència. Aquesta entitat ha representat el gruix del moviment ciutadà de la democràcia catalana. Per ser fidel al moviment d’emancipació nacional, l’ANC ha situat la República catalana com el punt d’encontre de la sobirania catalana, conscient que implica una ruptura política del règim constitucional de 1978. L’ANC ha promogut la lliure decisió en referèndum i l’1 d’octubre.

Òmnium Cultural ha resultat el vincle entre el renovat sobiranisme independentista republicà amb l’ancestre d’acció cultural i per la llengua catalana, tant de les posicions republicanistes, com les autonomistes i les primeres antifranquistes dins la dictadura.

Ara bé, la votació sobirana de l’1 d’octubre només es pot entendre per la confluència de diversos factors.

El primer i vital, fou la massivitat i abnegació del poble que volia i va aconseguir votar per decidir. 

El segon, els deu anys de mobilitzacions i il·lusions sostingudes, ben representades per l’ANC i Òmnium, amb partits, parlament, govern i president, seguint la pressió de l’ebullició popular.

El tercer, valerós i imprescindible, van ser el moviment espontani de les Escoles Obertes i precisament els Comitè de defensa del referèndum. Els CDR que ara es denominen de defensa de la república.

Els CDR neixen i expressen el moviment 1 d’octubre. La seva existència i acció rau en un èxit complert: fer el referèndum, locals, paperetes, urnes, milions de persones exercint el seu dret a decidir votant i recompte. 

L’estratègia per fer govern, resistir, respirar per agafar forces renovades, generar noves estratègies amb aliances democràtiques suficients, ha de basar-se en l’1 d’octubre. 

Cal confluir entre les forces polítiques independentistes i les sobiranistes. Això inclou, obvi, a CatECP. Seria diví si a més el PSC mogués fitxa, podria provocar un daltabaix al 155. 

Convé adoptar els elements conjunts que permetin afrontar la repressió  i intervenció estatal, amb les maneres per fomentar i articular un procés constituent republicà des de la base de cada ciutat, poble i barri.

El govern de la Generalitat, per disposar de cara i ulls, necessita el suport popular i el dels organismes de la democràcia catalana. Tant de l’ANC, com d’Òmnium, com dels CDR.

Anem amb  unitat a promoure la manifestació del diumenge 15 d’abril. Ha de ser un clam per la llibertat dels presos i preses polítiques, el retorn de les persones exiliades. Alhora la senyal, de nou inequívoca, que l’1 d’octubre segueix viu. 

Els carrers seran sempre nostres i els CDR també. 5 d’abril de 2018

De la Carta de L’Aurora.

Unitat cívica i política

La població mobilitzada massivament el cap de setmana respon ‘ni un pas enrere’ i ‘els carrers seran sempre nostres’; ho fa de forma vigorosa, predisposada a sostenir la gesta de l’1 d’octubre. Contradictòriament el Parlament resta bloquejat i supeditat per les imposicions repressives de l’Estat del Bloc 78/155. És l’hora de bastir un estat major unitari de la democràcia republicana.
 

El ple del Parlament del passat 21-M representa un altre punt d’inflexió. El bloc estatal 78/155 va perdre el referèndum de l’1 d’octubre, així com les eleccions imposades del 21-D, però guanya quan la majoria independentista es divideix incapaç de proposar i escollir un president.

Els empresonaments, exili i imputacions, els impediments via judicial de les decisions ciutadanes o les parlamentàries, han malmès greument la Generalitat. L’Estat imposa una involució democràtica que colpeix i destrueix l’Autonomia catalana.

Les dimissions de parlamentaris i parlamentàries escapcen el lideratge del moviment sobiranista. 

L’orientació defensiva dels judicis, en funció de que es titlla el referèndum de simbòlic o d’haver actuat segons la llei, eludeixen la defensa a ultrança de la nova legalitat sobirana emergent. Manca una denúncia clara d’un Estat i unes lleis que no permeten decidir a un poble; molt menys iniciar un procés constituent republicà. En els judicis convindria cercar teixir aliances democràtiques a Catalunya, Espanya i Europa.

Els nous empresonaments i exili del divendres 23, mostra que la judicatura i l’Estat no tenen aturador legal. La detenció del president legítim Puigdemont a Alemanya acreix la confrontació. L’Estat segueix posant benzina al foc.

La primavera es presenta de ferro rogent. La mobilització de les dones per la igualtat de gènere i els drets universals, la pensionista, l’escola catalana i la defensa de la llengua, fan causa comú amb les marees. La vessant social clama el cel, amb les lleis anul·lades pel Tribunal Constitucional. Aquestes necessitats es complementen indestriablement amb la mobilització democràtica republicana.

Les mobilitzacions són la força essencial necessària, alhora, per esdevenir suficients, han de generar alternativa cívica i política. Una nova legalitat i poder al carrer i en el Parlament. Aquests dies i mesos excepcionals ressenten la necessitat d’un estat major de tota la democràcia sobiranista i republicana.

El president del Parlament, Roger Torrent, ha fet una crida a la

creació ‘d’un gran front social i democràtic de defensa de les llibertats i els drets del país’. Finalitza amb ‘Fem-ho. Fem-ho ara’.

L’ANC, Òmnium, CCOO, UGT i un total d’10 entitats, han format un Espai Democràcia i Convivència, com a continuïtat de la Taula per la democràcia. Convoquen a una gran manifestació pel proper 15 d’abril.

Son iniciatives cabdals. Per això considerem que regenerar la direcció política és un objectiu bàsic per fer efectiva i útil la força popular ciutadana. 

Els organismes, plataformes o fronts, han de ser unitaris i amplis, han d’incloure a totes les entitats democràtiques sobiranistes, independentistes i republicanes. En aquest cas resulta vital evitar les divisions, per tant els Comitès per la defensa de la república (CDR) han de formar-ne part, com un dels elements vertebrador de l’èxit de la lliure votació i decisió de l’1 d’octubre.

El front comú pels drets i les llibertats fonamentals -cívic, social i polític- ha de permetre acatar sense sotmetre’s.

Es tracta d’establir una nova estratègia, configurar aliances arreu, recuperar les institucions de la Generalitat, la retirada de la intervenció i del 155. Significa sostenir la defensa del dret a decidir, de les llibertats democràtiques fonamentals. 

Val a dir, cercar els punts en comú per ampliar forces i unitat que generin les condicions democràtiques d’un procés constituent republicà. 29 de març de 2018

De la Carta de L’Aurora

Un front comú pels drets i llibertats fonamentals

Els esdeveniments es precipiten. Les mobilitzacions se succeeixen. La pressió per una alternativa política s’acreix. La investidura de nou president i formació de govern planteja les distintes possibilitats polítiques.

En el fons rau una diferenciació bàsica. O cercar les maneres innovadores per avançar en constituir un estat independent i una república, o donar la lluita per perduda per sotmetre’s a l’Estat monàrquic del règim constitucional de 1978 amb l’article 155, que neguen el dret a la lliure decisió.

És clar que aquestes línies estratègiques no poden ser lineals ni pures ni rectes.

L’Estat ha aguantat l’embat de la democràcia republicana catalana. També la impressionant vaga feminista 8-M i la mobilització pensionista. Tanmateix la crisis política autonòmica, junt a la crisi econòmica i social, comporten que el govern del PP no disposi de seguretat en suports per aprovar els Pressupostos generals. El PNBV li nega els seus vots imprescindibles.

La democràcia catalana ha situat amb força ciutadana inaudita la seva votació i lliure decisió l’1 d’octubre. Però encara li manquen forces, sobretot d’alternativa, un estat major cívic polític i aliances, per aplicar i resoldre les seves aspiracions d’emancipació nacional; sigui per la via de garantir un diàleg i negociació amb l’Estat, sigui per la via dels fets consumats.

Totes les reflexions, debats, diàlegs i punts de vista són necessaris per generar noves condicions que permetin resoldre democràticament la crisi de l’Estat, així com la voluntat sobirana republicana catalana.

El cas va de que el divendres 23 l’Estat a través del Tribunal Suprem engoleix cinc nous presos i preses: Forcadell, Turull, Rull, Bassa i Romeva, també Rovira exiliada. Manifestacions potents i convençudes al vespre que no preludien sentiments de retirada o derrota.

Dissabte el matí en el Parlament, Domènech obre la ma de CatECP per un front transversal i democràtic.

Iceta, a la mateixa sessió parlamentària, des del seu cinisme educat i simpàtic, obre una petita escletxa a deixar els blocs, se suposa en referència al Bloc 78/155 que el seu partit, i ell mateix, han permès que colpís Catalunya. Ho fa amb un cant de sirena malèvol per participar d’un govern transversal o de concertació davant la situació excepcional.

Noves manifestacions el diumenge a la tarda. El moviment no es considera gens simbòlic.

A la nit declaració del president del Parlament, Torrent, afirma que ‘s’està segrestant la voluntat del conjunt del poble de Catalunya expressada a les urnes’... ‘I cap jutge, ni cap govern, ni cap funcionari té la legitimitat per cessar, i encara menys perseguir, el president de tots els catalans’, segueix amb he fet ‘una crida a la creació d’un gran front social i democràtic de defensa de les llibertats i els drets del país. Un front que tingui traducció a la societat civil i que fins i tot pugui arribar a cristal·litzar a les institucions’, ‘ahir vaig emplaçar a tothom a fer aquest front comú pels drets i llibertats fonamentals’.

JJ Nuet insisteix en la defensa d’un front social i democràtic, afegint-hi la imprescindible incorporació de les polítiques socials, doncs hi ha una part de la població que qui ho resolgui és a qui donarà el seu suport.

Dimarts es forma l’Espai Democràcia i Convivència. Aplega a tot d’entitats junt amb l’ANC, Òmnium, CCOO i UGT. El Manifest és una declaració d’intencions que tothom pot subscriure, tot i que li manca proposta concreta davant els aspectes pràctics del què està passant. El que és important és que convoca una gran manifestació pel 15 d’abril contra la política repressiva.

Anem a pams. El denominador comú de la defensa de la democràcia, que esmenta en JJ Nuet, no és la definició de ser o no ser independentistes, sinó la perspectiva constituent republicana, fonamentada i legitimada en la mobilització, votació i decisió de l’1 d’octubre.

És des d’aquest anhel pregon popular que ens cal i és vital ‘repensar els punts en comú’.

Aquest poble ja ha viscut la proclamació municipalista de la II República de 1934, que no va acceptar la república catalana. Ha experimentat el nou intent fallit de 1934. Ha vist com l’aspiració antifranquista republicana quedava ofegada i estafada en una monarquia amb molta incrustació franquista. Ara sabrà com fer-ho per superar l’autonomia fracassada i cercar el camí del procés constituent republicà.

L’avenç democràtic és el que pot treure’ns el 155, la intervenció de la Generalitat, alliberar els presos, aconseguir el retorn de les persones exiliades, garantir l’escola, cultura i llengua catalana, tot això amb la recuperació de les lleis socials anul·lades pel TS, unes polítiques socials que uneixin a la població treballadora amb la causa republicana, i sens dubte, amb un tomb a la igualtat de gènere i els drets universals que demanda la vaga feminista. Ras i curt, futur republicà.

Del Butlletí electrònic d’EUiA.

http://www.lavanguardia.com/politica/20180325/441947996523/roger-torrent-estado-perseguir-corazon-democracia-calma-no-violencia-dialogo.html?utm_campaign=botones_sociales_app&utm_source=twitter&utm_medium=social

https://www.ccoo.cat/noticia/215588/es-presenta-lespai-democracia-i-convivencia#.Wrp5y5cuBaQ

https://www.ccoo.cat/pdf_documents/2018/180327_Manifest_EspaiDemocraciaConvivencia.pdf