On som?

En un aniversari d’1 d’octubre en reflux i franca regressió respecta a la dècada de gran impuls del moviment sobiranista, independentista i republicà. Tanmateix el conflicte segueix ben viu i sense vies de resolució. Les llibertats catalanes, la consciència de lliure decisió en referèndum segueix a flor de pell, com l’estima pel català, la discriminació i greuges econòmics i polítics. El problema català és el conflicte, fins ara irresoluble, estatal. Per l’Estat espanyol i per Catalunya. Ara s’ha de fer l’experiència d’un tercer govern PSC, estatalista, constitucionalista i espanyolista, afí a la corona, referent preferit pel gran luxe barceloní i el capital català i espanyol. Qualsevulla estratègia ha de metabolitzar aquesta realitat obvia.

Són 7 anys de davallada (2017-24) després dels set de magnífica efervescència i rebel·lia (2010-17). El lideratge del catalanisme dretà (neoconvergència, Junts), el d’esquerres (ERC) i el revolucionari (CUP), sustentats en classes i capes socials diferenciades, i confrontades, de la població, no ha aconseguit una estratègia conjunta enfront a la reacció ofensiva estatal; tampoc en fondre un conjunt suficient de la població per assolir la resolució de les llibertats catalanes, el referèndum de lliure decisió efectiu, la independència i la república.

Els vectors estatal, social i immigració (21%) són un llast de plom a l’hora de reunir la força popular suficient per aconseguir confluir en les necessitats socials, de llibertats i sobirania, amb les republicanes per l’Estat espanyol i per la Nació catalana.

La diferenciació social i d’interessos econòmics entre les classes a Catalunya, és atiada per l’Estat, al torpedinar constantment les tímides polítiques socials de la Generalitat que podessin permetre un espectre més ampli al catalanisme, des dels seus pols d’esquerres i revolucionari. Un gruix suficient treballador, immigrant, empobrit i precari, es manté en una neutralitat tendenciosa que, a la fi, afavoreix els poders estatals i econòmics.

El context va d’erosió implacable amb la davallada de la indústria, repressió perenne de les llibertats i una amnistia ranquejant, frenada per una Judicatura impune. Es manté l’estructura econòmica empresarial, convergent, de serveis privatitzats i els públics-privats. Puja imparable el turisme, el gran luxe, el parasitisme financer, l’avarícia de l’energia, aigües i farmacèutiques, s’estén l’especulació dels habitatges i lloguers. S’incrementa inexorable la pobresa i la precarització. Una olla a pressió que no se sap fins quan bullirà, però és un signe de mal averany a mans del gran capital. Esperpents com l’elitista Copa Amèrica il·lustren el panorama. Mobilitzacions com les de CCOO i UGT per la reducció de la jornada laboral expressen punts de llum per un final d’un túnel d’explotació i involució política.

El secretari general de l’ONU, Guterres, clama amb desesperació que “El Líban està al llindar de l'abisme. El món no es pot permetre que el Líban es converteixi en una altra Gaza”. Analitza que la situació del món és "insostenible" i “no podem seguir així”. El secretari assenyala les guerres, la desigualtat i la incertesa pel canvi climàtic, com els factors desestabilitzadors a nivell mundial. "Les divisions geopolítiques segueixen aprofundint-se. El planeta segueix escalfant-se. Les guerres es desencadenen sense saber com acabaran. Ens estem acostant a un lloc inimaginable, un polvorí que corre el risc d'endrapar-se el món". Malgrat aquestes alertes lúcides cal copsar que l’ONU no és neutral, ni la seva funció essencial és aconseguir la pau i la igualtat, sinó garantir la submissió universal de la gent treballadora, pobles i dones, als poderosos senyors de les multinacionals, el oligarques financers, al militarisme i els senyors de les guerres. Els mals, els inimaginables i perills que esparveren a Guterres no són cap malson ni excrescències que es puguin corregir, són essència de la propietat privada i del capital burgès imperialista, agreujat per les diverses crisis en una transició “incerta”. El predomini i hegemonia del capital financer enfront de la feblesa i divisió treballadora, fan que aquesta incertesa que detecten i temen totes les anàlisi dels organismes internacionals, invalidin, en tant que ineficaces per la humanitat i natura, el sistema de poders vigent, i les  polítiques ultradretanes, reaccionàries i misògines.   

Les guspires de les mobilitzacions són imprescindibles i llavor de futur. Divendres 27 jornada de lluita. Diumenge 6 d’octubre gran manifestació d’aniversari de la invasió i genocidi de l’Estat sionista d’Israel contra Gaza, Palestina.

Centenari Lenin. La doctrina sobre l’Estat establerta en el Manifest Comunista per Marx i Engels (1848), concretada des de l’experiència revolucionària de la Comuna de París (1871) a “La guerra civil a França”, és completada i sintetitzada a “L’Estat i la revolució” (1917, agost-setembre): subtitulada “La doctrina marxista de l’Estat i les tasques del proletariat a la revolució”. Els seus capítols: “I. La societat de classes i l’Estat; II. L’Estat i la revolució. L’experiència de 1848 a 1851; III. L’Estat i la revolució. L’experiència de la Comuna de París de 1871. L’anàlisi de Marx; IV: Continuació. Aclariments complementaris d’Engels; V. Les bases econòmiques de l’extinció de l’Estat; L'enviliment del marxisme pels oportunistes”. Tom 33, Obres complertes. Ed. Progreso, Moscou. 26 de setembre de 2024

De la Carta de L’Aurora.

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo33.pdf

https://www.fundacionfedericoengels.net/index.php/otras-lenguas/product/view/5/159

https://www.laltell.cat/products/242158-estat-i-la-revolucio-l.html

https://amnistia.omnium.cat/