Normalitat aparent

La normalitat de la Generalitat, que pretén aparentar el president Illa del PSC, comportaria refer a la inversa el camí per les llibertats recorregut des del 2005 i 2010. Illa ha presentat els seus respectes i submissió al Rei Felipe VI, al Palau de la Zarzuela de Madrid, en nom de la bona relació entre les institucions estatals. Abans havia presentat els seus respecte als poders dels grans capitals amb el desbloqueig del projecte de l’aeroport, o a l’alabar la gestió de grans esdeveniments de l’alcalde de Barcelona. Tanmateix Illa no pot esborrar de l’imaginari popular les grans mobilitzacions, ni la gesta de l’1 d’octubre de 2017, per l’Estat propi, la República Catalana i la Independència, ni la repressió del referèndum via policial, judicial i política amb el 155 gravat a foc. La Catalunya del 21 % d’immigrants, la majoria sense drets, pocs serveis públics i subsidis escadussers, tropa de la pobresa i precariat creixent, afegeix benzina al foc de les mancances socials, la lentitud de l’amnistia i de la negativa fragant a les llibertats catalanes.

És una normalitat que aboca a un fracàs anunciat; encara que s’haurà de metabolitzar aquesta experiència i aconseguir quallar alternativa treballadora, republicana i de llibertats sobiranes. El miratge d’un avenç en detriment d’unes millores socials palpables, d’uns drets i serveis públics universals, així com d’una bona i lliure relació de respecte entre els pobles, nacions i estats, on es pugui decidir en referèndum el que millor calgui i es vulgui, és una bomba a temps.

Rafa Diez Usabiaga i Eugenio Etxebeste Arizkuren (Antxon) titllen d’anormalitat l’evolució estatal vers les autonomies, en una continuació de la reflexió oberta sobre el Pacte de San Sebastià. Els dos referents de Sortu es plantegen “Quin és el punt de partida?”... “per superar, des d’una perspectiva nacional basca, l’esgotat i esgotador marc autonòmic vigent”... “el balanç del seu desenvolupament operatiu ha estat frustrant... la seva evolució i execució ha devaluat estructuralment el concepte d’autogovern”.  Esmenten un informe del govern Basc, presentat per la consellera Olatz Garamendi, anomenat “Erosió silenciosa”; del que resumeixen “Un informe demolidor del buidatge del pacte estatutari... de la invasió competencial de l’Estat sobre el text original... situant-ho en mera descentralització administrativa”. Proposen “sortir d’una ‘rotonda autonomista’ estèril per un projecte nacional i plantejar un salt qualitatiu en el model de relacions de CAB, Nafarroa i l’Estat espanyol. Necessitem un model de bilateralitat de natura confederal basat en el reconeixement nacional basc dins un Estat plurinacional”. “Necessitem respecte a la futura voluntat democràtica de la societat basca. Aquest és l’espai de consens que forces abertzales i esquerra confederal haurien de liderar i cristal·litzar en aquesta conjuntura històrica”.

Entenem que la prudència en evitar els conceptes de dret d’autodeterminació, de lliure referèndum efectiu per decidir, i de situar-se en una plurinacionalitat “dins” l’Estat, és en clau d’aproximació, i concessions obligades, vers l’objectiu proclamat per Sortu de República Basca. Valorem i destaquem que la idea estratègica incorpori el conjunt estatal i també a l’esquerra confederal.

Seria hora de potenciar aquesta reflexió tant vital de forma multilateral, per cercar estratègies d’alternatives republicanes fàctiques a l’amenaça del mal major de la involució política ultradretana, o a l’insuls i ineficient mal menor.

La gira dels màxims dirigents sindicals d’Ucraïna, en representació de FPU i KVPU, ha estat un èxit. Convidats per la UGT i amb la col·laboració de la Xarxa Europea de Solidaritat amb Ucraïna, els representants de la classe treballadora han pogut expressar directament la seva visió sobre aquesta guerra de Rússia contra Ucraïna i com afecta a la població treballadora. Ha estat una ocasió especial per saber de primera mà les reivindicacions i demandes treballadores, i la seva opinió crítica amb el seu govern sobre les polítiques neoliberals. També s’han entrevistat amb el Parlament de Catalunya, diputades i diputats de Catalunya i les Corts, i els grups parlamentaris PSC-PSOE, ERC, Junts i Sumar. Ara tots aquest contactes i reunions han de concretar-se en accions d’ajut efectiu en les properes setmanes.

Centenari Lenin. Dins la revolució democràtica burgesa de febrer pronuncia la conferència “La guerra i la revolució” (maig 1917): “hi ha quelcom principal que s’oblida al tractar de la guerra... la qüestió fonamental és el caràcter de classe... perquè s’ha desencadenat, quines classes la sostenen, quines condicions històriques i històric-econòmiques l’han originat”. “Nosaltres, els marxistes, no figurem entre els enemics incondicionals de tota guerra. Diem: el nostre objectiu és el règim socialista, qui, al suprimir la divisió de la humanitat en classes, al suprimir tota explotació de l’home per l’home i d’una nació per altres nacions, suprimirà ineluctablement tota possibilitat de guerra”.”Clausewitz: “La guerra és la continuació de la política per altres mitjans”. “La guerra no la fan els pobles, sinó els governs”. A “Materials per a la revisió del programa del Partit”: “... no pot acontentar-se amb una república democràtica parlamentària burgesa, que a tot el món conserva i tendeix a perpetuar la policia, l’exèrcit regular i la burocràcia privilegiada, és a dir, els instruments monàrquics d’opressió de les masses”. A la nota “Ucraïna” (juny 1917): “Cap demòcrata podrà tampoc negar el dret d’Ucraïna a separar-se lliurement de Rússia”. “El maleit tsarisme convertí als russos en botxins del poble ucraïnès, i fomentà en aquest l’odi contra qui arribaren fins a prohibir als nens ucraïnesos parlar i estudiar en la seva llengua materna”. Tom 32, Obres complertes. Ed. Progreso, Moscou. 19 de setembre de 2024

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo32.pdf

https://amnistia.omnium.cat/

https://www.naiz.eus/eu/iritzia/articulos/cual-es-el-punto-de-partida

https://www.sinpermiso.info/textos/el-laberinto-catalan