Un govern escorat dretà

La investidura triacordada ha fet president a Salvador Illa. El tercer govern autonòmic socialista de la Generalitat no és ni autodeterminacionista, ni sobiranista, ni republicanista, és ben poc catalanista, massa favorable a les exigències del gran capital, submís a l’estatal, així com de l’entramat públic-privat-concertat a la Salut, Educació i a les infraestructures bàsiques (energia, aigua, transport -aeroport, port-). El finançament singular compromès està a l’aire. Les mesures econòmiques i socials, que han decantat els suports d’ERC, Comuns, i dels sindicats CCOO i UGT, són als documents pendents a concretar i executar; ans la Copa Amèrica o la via lliure a l’ampliació de l’aeroport ja fan camí. Exigir el compliment dels compromisos és obligat un cop copsat el nou context. Sense cap confiança. Ara bé, convé orientar-se a construir estratègia i tasca profunda per preservar i avivar el caliu de la mobilització per les llibertats, els drets i serveis públics universals, i un acord  tipus contracte social republicà.

La composició del govern corrobora la deriva conservadora dretana d’Illa. Conselleries i staff incorporen executius/es i responsables polítics afins a una gestió sociovergent, al gran capital privat i a l’entorn municipalista fidel a Illa.

Medi ambient, Salut, Finançament/Fiscalitat, Transport, Treball, Drets dones, Habitatge, Família. Un preludi de per on pot surfejar una legislatura on, de moment, Illa/PSC disposen de les mans lliures per mirar i remar ben cap a la dreta. Fins que els seus avaladors, i els sindicats, constatin que els hi cal activar-se perquè s’executin els compromisos, és a dir, no quedin en cants de sirena i en un amarg miratge.

La població en general, la ciutadania votant en particular, els segments i moviments cívics i socials que lluiten en concret, han de mobilitzar arran de terra per aconseguir el que es pugui. Mentre s’aprofita cada nou pas per situar les necessitats bàsiques com a guia vital.

La història que va frustrar la renovació de l’Estatut de 2005 no es repetirà com si les grans mobilitzacions socials i sobretot de llibertats per la sobirania, referèndum i independència, no haguessin succeït; doncs formen part de les pulsacions pregones republicanes d’aquest poble. Són fites marcades a foc a l’imaginari de la nació catalana, com ho mostren les mobilitzacions de la Diada d’ahir. La lluita per la lliure decisió i la independència segueix viva, perseverant i profunda.

La naturalesa social capitalista dels poders reals, l’essència reaccionària de l’Estat i el règim monàrquic constitucional, la tendència a la involució política ultradretana, no es pot canviar ni capgirar estalviant-se una ruptura política de llibertats democràtiques, ni obviant una construcció política sobirana republicana que inclogui el dret a l’autodeterminació via referèndum lliure i efectiu.

No hi ha cap indici que permeti considerar que sigui possible una transició federalista o confederal de l’Estat monàrquic, serf dels poders econòmics, d’unes institucions neofranquistes i d’uns hereus del llegat caciquil. Difondre somnis, desitjos i il·lusions, d’evolucions felices sense ruptura de construcció republicana, condueix a la tragicomèdia o al esperpent, o pitjor, a malmetre i colpir el futur proper i les expectatives de llibertats.

Alguna persona pensa seriosament que Illa podria aconseguir el que no van poder ni Maragall ni Montilla?

Centenari Lenin. A les conegudes com Tesis d’abril de 2017 “Les tasques del proletariat a la present revolució”: ”el lligam indissoluble del capital amb la guerra imperialista”, “La peculiaritat del moment actual a Rússia consisteix en el pas de la primera etapa de la revolució, que ha donat el poder a la burgesia per mancar al proletariat el grau necessari de consciència i d’organització, a la seva segona etapa, que ha de posar el poder a mans del proletariat i de les capes pobres camperoles”. “Cap suport al Govern Provisional... Desemmascarar aquest Govern”. “Reconèixer que, en la major part dels Soviets de diputats obrers, el nostre Partit  està en minoria... reduïda... enfront del bloc de tots els elements petitburgesos i oportunistes...”. “Explicar a les masses que els Soviets de diputats obrers són l’única forma possible de Govern revolucionari”. “Mentre siguem en minoria, desenvoluparem una llavor de crítica i aclariment dels errors, propugnant al mateix temps la necessitat de que tot el poder de l’Estat passi als Soviets de diputats obrers, a fi de que sobre la base de l’experiència, les masses corregeixin els seus errors”. A “Carta 1 sobre tàctica”: “comprendre que el blanquisme significa la conquesta del poder per una minoria, mentre que els Soviets de diputats obrers, etc., constitueixen evidentment una organització directa i immediata de la majoria del poble”. Tom 31, Obres complertes. Ed. Progreso, Moscou. 12 de setembre de 2024

De la Carta de L’Aurora.

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo31.pdf

https://amnistia.omnium.cat/