Una proposició des de Sortu

S’ha fet una proposta des de Sortu que convé respondre. Rafa Diez Usabiaga y Eugenio Etxebeste Arizkuren (Antxon) aprofiten l’aniversari del ‘Pacte de San Sebastià’ (17 d’agost de 1930) per interpel·lar, a les forces polítiques d’esquerres espanyoles i les esquerres sobiranistes independentistes, sobre afrontar “les bases d’un nou model d’Estat i assumir l’esperit d’aquell Pacte de San Sebastià en aquest moment històric”, doncs “la política espanyola es troba en una gran cruïlla”, degut el context d’ ‘Estat fallit’ pel model d’Estat i territorial. Els dirigents de Sortu ho situen com una oportunitat d’optar per alternatives republicanes. És una proposició que pot contribuir a endreçar un panorama, hostatge d’apedaçar el règim des del mal menor, que aboca a una involució dretana i ultradretana emparada en l’Estat. Cal respondre el temptejar i encetar estratègia republicana. Un treball vital que, per fructificar, convé inclogui la lliure unió i la lliure separació, val a dir, el dret a l’autodeterminació dels pobles.

La proposició, en forma d’article a Naiz, te una clau conceptual ben basca. Empra un llenguatge prudent, evita un esment precís del dret d’autodeterminació i de la república basca, ans deixa clar que es tracta de superar el marc neofranquista i monàrquic per fer camí republicà, democràtic i de sobirania pels pobles.

Els qui es presenten com a membres de Sortu fan unes apreciacions esbiaixades sobre la composició i fins i tot els continguts del pacte de 1930. Un pacte de les dretes i ex monàrquics a correcuita, atemorits per l’esfondrament i corrupció de la monarquia així com de l’esclat revolucionari que s’anunciava.

Fou un acord que substituí el dret d’autodeterminació pel “compromís de presentar a unes Corts Constituents l’Estatut redactat lliurement per Catalunya per a regular les seves relacions amb l’Estat espanyol, acord que s’estenia a totes aquelles regions (Bascònia, Galiza) que sentin la necessitat d’una vida autònoma”. Tot i així aquest pacte va oferir una referència d’estat major polític; tot seguit esdevingué en allau municipalista rupturista amb la monarquia d’Alfonso XIII i va permetre instituir la II República espanyola. Inclòs malgrat que l’experiència fora amarga, quan la naixent república va negar el dret a constituir la República Catalana, proclamada per Macià i suspesa via les armes de l’exèrcit.

Per Rafa Díez i Antxon es tracta de valorar com a més rellevant que el Pacte de San Sebastià hi havia “tres qüestions capitals per afrontar el canvi polític en el conjunt de l’Estat. Derrocament de la monarquia i establiment de la II República i, dins d’ella, abordar un model d’Estat amb tres nacions en tant que  subjectes polítics amb personalitat institucional pròpia, Catalunya, Bascònia i Galiza, per a decidir les seves relacions amb l’Estat espanyol”. Els dos signants tenen ben en compte les experiències de bloqueig i repressió en els cassos de l’Acord de Lizarra i Pla Ibarretxe a Euskal Herria, o el de la renovació non nata de l’Estatut de Catalunya via Tribunal Constitucional, la mobilització independentista i referèndum de l’1 d’octubre de 2017 i l’aplicació del 155, que va frenar en sec el procés republicà independentista català.

Tanmateix el valor de la proposta rau en posar el dit a la xacra d’afrontar el futur a mig termini, en funció d’una estratègia republicana. Rafa Díez i Antxon fins i tot estableixen unes possibles premisses pel diàleg que poden representar retrocedir vint anys en els debats a Catalunya, doncs tracten de l’Estat, de plurinacionalitat, federalitat o confederalitat, de federalisme asimètric, de decisió democràtica on resoldre l’encaix o les relacions amb l’Estat. Ho fan per tocar de peus a terra i encetar un nou camí. Alhora també és força valuós que s’atreveixin a oferir una proposta de perspectives i aliances a nivell estatal.

En concret indiquen “busquem doncs, com en aquell temps llunyà (del Pacte San Sebastià), l’espai tàctic de trobada entre les esquerres espanyoles i les esquerres i sectors progressistes de les nacions sense Estat”.

A Catalunya les forces interpel·lades són ERC, CUP, Comuns, Junts i probable el PSC. Convé aprofitar l’envit.

L’Aurora ho considera positiu. Hi és ben disposada a contribuir-hi com a tendència ideològica política; en tant que Internacionalista revolucionaria i marxista, defensora irreductible de la lliure decisió sobirana de Catalunya, considera que tot pas vers una efectivitat republicana mereix el nostre suport i compromís.

Centenari Lenin. A “Balanç de la discussió sobre autodeterminació” (1916), sempre tenint en compte el context concret: “constituiria una traïció al socialisme renunciar a portar a la pràctica l’autodeterminació de les nacions en el socialisme”. “l’alliberament de les nacions oprimides pressuposa, en el terreny polític, una transformació doble: 1) plena igualtat de drets de les nacions (dins de l’estat); 2) llibertat de separació política”. “... els hi sembla “contradictori” que els socialdemòcrates de les nacions opressores exigeixin la “llibertat de separació” i els socialdemòcrates de les nacions oprimides la “llibertat d’unió”... no pot haver altre camí cap l’internacionalisme i la fusió de les nacions”. “Si volem ser fidels al socialisme haurem ja ara a dedicant-se a l’educació internacionalista de les masses, impossible de realitzar entre les nacions opressores sense propugnar la llibertat de separació de les nacions oprimides”. Tom 30, Obres complertes. Ed. Progreso, Moscou. 29 d’agost de 2024

De la Carta de L'Aurora.

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo30.pdf

https://www.naiz.eus/eu/iritzia/articulos/pacto-de-san-sebastian

https://amnistia.omnium.cat/

Lev Trotski

El llibret “La seva moral i la nostra” és una bona mostra del llegat ideològic, filosòfic i polític del revolucionari rus-ucraïnès i jueu, Lev Trotski, bolxevic internacionalista. Finalitzà el treball a l’exili de Coyoacán, Mèxic, el 16 de febrer de 1938, dos anys i mig abans de que l’assassinessin. El text és una reflexió breu i sintètica de la relació entre la moral, la dialèctica, la revolució i la contrarevolució, en un context ben punyent de reacció mundial. Trotski hi fa esment a l’aforisme del “filisteisme vulgar” que repeteix arreu: “El trotskisme és el romanticisme revolucionari; l’estalinisme és la política realista”, com a justificació d’un retrocés i reacció tan enorme com la pròpia revolució soviètica que, de fet, dura fins els nostres dies. El llibret de 78 pàgines butxaca, publicat en castellà per l’Editorial Fontamara, juny de 1978, es mereix l’atenció i estudi del jovent que explora la teoria marxista i les experiències revolucionàries. Seria bo que editorials com Tigre de Paper podessin fer-ne una traducció al català.

Lev Trotski (en rus: Лев Давидович Троцкий) (Bereslavka, Ucraïna, 26 d'octubre de 1879 - Coyoacán, Mèxic, 21 d'agost de 1940), assassinat el 20 d’agost per ordres del dictador termidorià Stalin.

A “La seva moral i la nostra” la reflexió te el fil conductor del principi moral “el fi justifica els mitjans”, de la considerada “amoralitat” bolxevic i de les revolucions, així com de que els extrems es toquen, o són idèntics, o les proclames enceses contra l’odi o la violència en general i abstracte.

L’anàlisi, compromís i lluita social és el que permet, amb la teoria marxista, posar cada concepte al seu lloc, començant pels principis morals i ètica, que en cap cas són universals ni fora dels interessos i poder social: “La moral segueix a la política...”, “La moral és producte del desenvolupament social;... posseeix, més que qualsevulla altra forma ideològica, un caràcter de classe.”

Demoleix l’adoració al sentit comú: “La democràcia i la moral ‘universal’ no són les úniques víctimes de l’imperialisme. La tercera és el sentit comú, ‘innat en tots els homes’... només és el conglomerat dels prejudicis d’una classe i d’una època determinades”... “El sentit comú procedeix a base  de magnituds invariables en un món en el que només la variabilitat és invariable. La dialèctica, en canvi, considera els fenòmens, les institucions i les normes segons la seva formació, el seu desenvolupament i la seva decadència.”

El revolucionari rus explicita que “la democràcia no va aparèixer de cap manera per virtut de mitjans democràtics... Sense la destrucció del feudalisme pel mètode jacobí, la democràcia burgesa hagués estat inconcebible.”... “Es necessita una total indigència intel·lectual i moral per identificar la moral reaccionària i policíaca de l’estalinisme amb la moral revolucionària del bolxevisme.”

Quan tracta de “Moral i revolució” situa el bolxevisme en funció del “mètode materialista... (que) no només serveix per interpretar els esdeveniments, sinó per crear el partit revolucionari, el partit del proletariat.” En relació a la violència, la mentirà, la veritat i la revolució, planteja: “què passa amb la revolució? La guerra civil és la més cruel de les guerres. És inconcebible no només sense la violència exercida contra tercers, sinó sense l’homicidi d’ancians i nens.(fa un esment sobre Espanya)”... “La societat sense contradiccions socials serà, és clar, una societat sense mentirà ni violència... Cada vaga conté en germen tots els elements de la guerra civil... Les nocions de veritat i mentirà naixeren de les contradiccions socials.”

“El medi només pot ser justificat pel fi. Però aquest, alhora, ha de ser justificat”... “Està permès tot el que condueixi realment a l’alliberament de la humanitat... I com que aquest fi només es pot aconseguir per camins revolucionaris, la moral emancipadora del proletariat posseeix -indispensablement- un caràcter revolucionari.” ... “Els mitjans que acreixen la cohesió revolucionària del proletariat, inflamen la seva ànima amb un odi implacable per l’opressió.”... “la moral revolucionària condemna el servilisme respecte a la burgesia i l’altivesa vers els treballadors... el materialisme dialèctic desconeix el dualisme de mitjans i fins.” Hi ha una interdependència entre el fi i els mitjans “El fi immediat es converteix en el mitjà del fi ulterior.”

Dues dones assassinades pel mateix home, a Rubí i a Castellbisbal; en aquest cas l’assassí és un comissari de la Policia Nacional. Aquesta violència, aquest odi misogin, aquest càstig mitològic a les dones de violació i terror, està fortament instal·lat a una societat que es permet una hipocresia pregona en la convivència amb aquesta xacra. Persisteix la manca de prevenció, de la impunitat del negacionisme, de la manipulació del poder i de la ultradreta, de la comprensió, banalització i justificació d’una agressió universal contra mitja humanitat sotmesa. Fa 1 any del petó no consentit a Jenni, la futbolista d’elit, per part del cap de la Federació, Rubiales. Un petó que va penetrar a totes les llars del món com una flagrant agressió sexual, reconeguda així per la mobilització internacional de les dones i per la llei del “consentiment”; doncs l’esmentada Federació segueix amb la majoria de capitosts còmplices i estructura. La moral dominant esportiva és cruel lluny d’un esport sa i gratificador; està pervertida pels milions que mou, l’ambició, la manca d’escrúpols i l’embobament de les masses espectadores.

En el pic de l’estiu, la violència desfermada de l’Estat sionista d’Israel que està destruint Gaza, es denunciarà a la  concentració per Palestina, el dissabte 24 a 18 h a Plaça de Sant Jaume

Centenari Lenin. Al resum de notes “Filosofia”, hi trobem un plec “Sobre el problema de la dialèctica” que explica que és la teoria del coneixement viu. Uns retalls: “La dicotomia d’un tot únic i el coneixement de les seves parts contradictòries... és l’essència ... de la dialèctica.” “La identitat dels contraris (“unitat”)... és el reconeixement de tendències contradictòries, mútuament excloents, oposades, en tots els fenòmens i processos  de la natura (inclosos l’esperit i la societat).”El desenvolupament de la “lluita” dels contraris.” “Las dos concepcions fonamentals...  del desenvolupament (evolució) són: el desenvolupament com a disminució i augment, com a repetició, i el desenvolupament com unitat dels contraris.”... “Lo individual és lo universal.”... “Els contraris (lo individual s’oposa a lo universal) són idèntics: lo individual existeix únicament en la connexió  que condueix a lo universal. Lo universal existeix només en lo individual i a través de lo individual.” En qualsevulla proposició podem (i hem) de descobrir com en una “cèl·lula” les llavors de tots els elements de la dialèctica... (que) és una propietat de tot el coneixement humà en general... la transformació de lo individual en lo universal... La dialèctica és precisament la teoria del coneixement.” Tom 29, Obres complertes. Ed. Progreso, Moscou. 22 d’agost de 2024

De la Carta de L’Aurora.

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo29.pdf

https://amnistia.omnium.cat/

POR, 50 años (1974-2024)

El POR, Partido Obrero Revolucionario, se fundó en la clandestinidad, un 15 de agosto de 1974, para ‘convertir la caída del franquismo en la revolución proletaria’ y para ‘formar parte de la lucha de la IV internacional’. Unos núcleos de juventud obrera y estudiantil, procedentes de diferentes segmentos y organizaciones de la lucha antifranquista y trabajadora, de convicción e ideario de la tradición comunista heterodoxa, del trotskismo, nos agrupamos primero en el PORE, después como POR, para proseguir en el actual siglo como tendencia ideológica y política La Aurora, adoptando el nombre de nuestra revista que hizo luz el 1969. El ideario y el programa de La Aurora es el comunismo, la defensa de la emancipación y del poder colectivo de la clase y la población trabajadora, de las mujeres, del futuro de la juventud, de la fraternidad y paz y libertad de los pueblos a través de una democracia radical, revolucionaria, de una sociedad comunal que se libere de la dominación de la propiedad privada de los medios de producción y distribución, y consiga ser feliz cuidando la armonía con la naturaleza.

En vez de revolución hubo una transición turbia de la que todavía sufrimos las consecuencias en el fondo neofranquista del Estado coronado, y un régimen bendecido por los partidos de izquierdas (PSOE, PCE) y sindicatos (CCOO, UGT). Los poderes económicos y sus lacayos estatales consiguieron eliminar o reducir mucho las expresiones partidarias de las izquierdas trabajadoras del marxismo revolucionario. Aun así no nos rendimos. El POR/La Aurora y otras sostuvimos el compromiso y las concepciones revolucionarias en el nuevo contexto desfavorable. Una lucha a ras del suelo. Una gran capacidad de adaptación e innovación sobre los nuevos acontecimientos, una acción y esfuerzo teórico, y programático, claro, orientado a contribuir a construir, rehacer, la conciencia trabajadora y revolucionaria con las diferentes agrupaciones y organizaciones trabajadoras, sindicales y populares que han ido surgiendo. Medio siglo donde ha acontecido la caída de la burocracia soviética de la URRS, la reunificación de Europa, la globalización neoliberal, la actual crisis múltiple del imperialismo globalizado. Todo con una carencia de referencia política colectiva trabajadora. El gran reto reside en la construcción en este s XXI de la organización política trabajadora independiente de las clases dominantes y las intermedias.

Las raíces de La Aurora son herederas de las experiencias revolucionarias internacionales, soviéticas del poder obrero y campesino, democráticas, de la liberación de las colonias y los pueblos, de la abolición de la esclavitud a la luz del día o encubierta y el racismo, del movimiento de emancipación de las mujeres, de la preservación de la naturaleza. Experiencias que tienen una vivencia en la historia de la formación del movimiento obrero en el Estado español y Cataluña. En especial la confluencia de la radicalidad democrática de base trabajadora y vocación social, con el movimiento anarcosindicalista revolucionario, del que surgieron las referencias comunistas que entroncaron con la revolución soviética rusa y la III Internacional, de los Layret, Maurin, Nin, el *POUM.

Nuestro programa de 1997 resume ideario y tareas; se percibe de sus apartados: I. Nuestro objetivo, el comunismo; La situación de los trabajadores; La revolución socialista; Imperialismo, *socialimperialismo y estalinismo; Las perspectivas del socialismo. II. República, socialismo y autodeterminación; El POR defiende los intereses obreros; La protección sociales de la población trabajadora; La democracia más consecuente; La libertad nacional; El POR lucha contra el atraso del campo; La emancipación de la mujer; Los derechos de la juventud; El derecho en la educación; La política internacional de los trabajadores. III. Nuestro partido y el movimiento obrero; El POR y los partidos obreros y populares; El POR y los órganos de la democracia obrera; El POR y los sindicatos; El POR y los otros trotskistas.

La misión comprometida se establece en los Estatutos: “El Partido Obrero Revolucionario (POR) lucha para reunir al conjunto de la vanguardia obrera del Estado español bajo los principios del socialismo. La supresión de la explotación del trabajo asalariado y la instauración, en último término, de una sociedad de productores libres y de productoras libres, el comunismo. Por tal motivo, el POR defiende la dictadura del proletariado, es decir, la toma del poder político por parte de la clase obrera expropiando la burguesía y destruyendo el Estado a través de la insurrección armada con el fin de instaurar un régimen republicano basado en los Consejos Obreros y en un gobierno de obreros y campesinos”.

Corresponde la mejora de este programa con la incorporación del estadio de la globalización neoliberal imperialista y la multiplicidad de crisis que provocan una transición a una nueva situación. Una evolución crítica de quiebra hegemonizada por el gran capital financiero y las multinacionales, con parasitismo, depredación, militarismo y estallidos de guerras, dos de ellas capitales como la de Ucrania y la de Palestina. En un contexto de reflujo del movimiento trabajador, adaptación sindical al marco del imperialismo, retroceso de libertades y derechos y condiciones de vida. Tenemos que engendrar y vivir la lucha trabajadora al nivel de los adelanto científicos, tecnológicos y culturales, la inmensa capacidad creativa y productiva y de cuidados, las luchas de los pueblos, del movimiento de las mujeres, las resistencias de la juventud, son las que tienen que coger el testigo revolucionario, situándolo como el futuro necesario, imprescindible y deseable. La movilización persistente y abnegada de las mujeres, juventud y pueblos lo harán posible.

Centenario Lenin. En medio del terror y la destrucción de la 2ª guerra mundial, el revolucionario internacionalista ruso, deduce y teoriza los trazos fundamentales y perspectivas de la evolución y transformación del capitalismo. Hay que estudiarlo, para aplicarlo en la multicrisis y fracaso de la globalización imperialista. “El Imperialismo fase superior del capitalismo” (1916): “El imperialismo es el capitalismo en la fase del desarrollo en que ha tomado cuerpo la dominación de los monopolios y del capital financiero, ha adquirido señalada importancia la exportación de capitales, ha empezado el reparto del mundo por los trusts internacionales y ha acabado el reparto de toda la Tierra entre los países capitalistas más importantes”. “La ideología imperialista penetra incluso en el seno de la clase obrera, que no está separada de las otras clases por una muralla china”. “Las alianzas “interimperialistas” o “*ultraimperialistes” en el mundo real capitalista... -(sea) una coalición imperialista contra otra coalición imperialista, o una alianza general de todas las potencias imperialistas-, solo pueden ser, inevitablemente, “treguas” entre las guerras. Las alianzas pacíficas preparan las guerras y, a su vez, surgen de las guerras,…”. Tomo 27, Obras completas. Ed. Progreso, Moscú. 15 de agosto de 2024

De la Carta de L’Aurora (traducción).

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo27.pdf

https://amnistia.omnium.cat/

https://ddd.uab.cat/pub/llibres/2003/15225/Premsa_trotskista.pdf

https://ahcbdigital.bcn.cat/hemeroteca/detall/ahcb-d088471

POR, 50 anys (1974-2024)

El POR, Partit Obrer Revolucionari, es fundà a la clandestinitat, un 15 d’agost de 1974, per ‘convertir la caiguda del franquisme en la revolució proletària’ i per ‘formar part de la lluita de la IV internacional’. Uns nuclis de joventut obrera i estudiantil, procedents de diferents segments i organitzacions de la lluita antifranquista i treballadora, de convicció i ideari de la tradició comunista heterodoxa, del trotskisme, vàrem aplegant-se primer al PORE, després com a POR, per prosseguir a l’actual segle com a tendència ideològica i política L’Aurora, adoptant el nom de la nostra revista que va fer llum el 1969. L’ideari i el programa de L’Aurora és el comunisme, la defensa de l’emancipació i del poder col·lectiu de la classe i la població treballadora, de les dones, del futur de la joventut, de la fraternitat i pau i llibertat dels pobles a través d’una democràcia radical, revolucionària, d’una societat comunal que s’alliberi de la dominació de la propietat privada dels mitjans de producció i distribució, i aconsegueixi ser feliç cuidant l’harmonia amb la natura.

En comptes de revolució va haver-hi una transició maldestre de la que encara sofrim les conseqüències en el fons neofranquista de l’Estat coronat, i un règim beneït pels partits d’esquerres (PSOE, PCE) i sindicats (CCOO, UGT). Els poders econòmics i els seus lacais estatals varen aconseguir eliminar o reduir molt les expressions partidàries de les esquerres treballadores del marxisme revolucionari. Tanmateix no ens rendirem. El POR/L’Aurora i altres sostenirem el compromís i les concepcions revolucionàries en el nou context desfavorable. Una lluita arran de terra. Una gran capacitat d’adaptació i innovació pels nous esdeveniments, una acció i esforç teòric, i programàtic, clar, orientat a contribuir a construir, refer, la consciència treballadora i revolucionària amb les diferents agrupacions i organitzacions treballadores, sindicals i popular que han anat sorgint. Mig segle on s’ha esdevingut la caiguda de la burocràcia soviètica de la URRS, la reunificació d’Europa, la globalització neoliberal, l’actual crisis múltiple de l’imperialisme globalitzat. Tot amb una manca de referència política col·lectiva treballadora. El gran repte rau en la construcció en aquest s XXI de l’organització política treballadora independent de les classes dominants i les intermitges.

Les arrels de L’Aurora són hereves de les experiències revolucionàries internacionals, soviètiques del poder obrer i camperol, democràtiques, de l’alliberament de les colònies i els pobles, de l’abolició de l’esclavatge obert o encobert i el racisme, del moviment d’emancipació de les dones, de la preservació de la natura. Experiències que tenen una vivència en la història de la formació del moviment obrer a l’Estat espanyol i Catalunya. En especial la confluència de la radicalitat democràtica de base treballadora i vocació social, amb el moviment anarco sindicalista revolucionari, del que sorgiren les referències comunistes que varen entroncar amb la revolució soviètica russa i la III Internacional, dels Layret, Maurin, Nin, el POUM.

El nostre programa de 1997 resumeix ideari i tasques; es percep dels seus apartats: I. El nostre objectiu, el comunisme; La situació dels treballadors; La revolució socialista; Imperialisme, socialimperialisme i estalinisme; Les perspectives del socialisme. II. República, socialisme i autodeterminació; El POR defensa els interessos obrers; La protecció socials de la població treballadora; La democràcia més conseqüent; La llibertat nacional; El POR lluita contra l’endarreriment del camp; L’emancipació de la dona; Els drets de la joventut; El dret a l’educació; La política internacional dels treballadors. III. El nostre partit i el moviment obrer; El POR i els partits obrers i populars; El POR i els òrgans de la democràcia obrera; El POR i els sindicats; El POR i els altres trotskistes.

La missió compromesa s’estableix als Estatuts: El Partit Obrer Revolucionari (POR) lluita per aplegar al conjunt de l’avantguarda obrera de l’Estat espanyol sota els principis del socialisme. La supressió de l’explotació del treball assalariat i la instauració, en últim terme, d’una societat de productors lliures i de productores lliures, el comunisme. Per tal motiu, el POR defensa la dictadura del proletariat, és a dir, la presa del poder polític per part de la classe obrera expropiant la burgesia i destruint l’Estat a través de la insurrecció armada amb la fi d’instaurar un règim republicà basat en els Consells Obrers i en un govern d’obrers i camperols.

Correspon la millora d’aquest programa amb la incorporació del estadi de la globalització neoliberal imperialista i la multiplicitat de crisis que provoquen una transició a una nova situació. Una evolució crítica de fallida hegemonitzada pel gran capital financer i les multinacionals, amb parasitisme, depredació, militarisme i esclats de guerres, dos d’elles cabdals com la d’Ucraïna i la de Palestina. En un context de reflux del moviment treballador, adaptació sindical al marc de l’imperialisme, retrocés de llibertats i drets i condicions de vida. Hem d’engendrar i viure la lluita treballadora a l’alçada dels avenç científics, tecnològics i culturals, la immensa capacitat creativa i productiva i de cures, les lluites dels pobles, del moviment de les dones, les resistències del jovent, son les que han d’agafar el testimoni revolucionari, situant-lo com el futur necessari, imprescindible i desitjable. La mobilització persistent i abnegada de les dones, jovent i pobles ho faran possible.

Centenari Lenin. Enmig del terror i la destrucció de la 2a guerra mundial, el revolucionari internacionalista rus, dedueix i teoritza els trets fonamentals i perspectives de l’evolució i transformació del capitalisme. Cal estudiar-ho, per aplicar-ho a la multicrisi i fracàs de la globalització imperialista. “L’Imperialisme fase superior del capitalisme” (1916): “L’imperialisme és el capitalisme en la fase del desenvolupament en que ha pres cos la dominació dels monopolis i del capital financer, ha adquirit senyalada importància l’exportació de capitals, ha començat el repartiment del món pels trusts internacionals i ha acabat el repartiment de tota la Terra entre els països capitalistes més importants”. “La ideologia imperialista penetra inclús en el si de la classe obrera, que no està separada de les altres classes per una muralla xinesa”. “Les aliances “interimperialistes” o “ultraimperialistes” en el món real capitalista... -(sigui) una coalició imperialista contra altra coalició imperialista, o una aliança general de totes les potències imperialistes-, només poden ser, inevitablement, “treves” entre les guerres. Les aliances pacífiques preparen les guerres i, al seu torn, sorgeixen de les guerres,...”. Tom 27, Obres complertes. Ed. Progreso, Moscou.

15 d’agost de 2024

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo27.pdf

https://amnistia.omnium.cat/

https://ddd.uab.cat/pub/llibres/2003/15225/Premsa_trotskista.pdf

https://ahcbdigital.bcn.cat/hemeroteca/detall/ahcb-d088471

Rauxa tòrrida

El dilluns de crac borsari asiàtic estès arreu, és fruit del temor als indicis de recessió nord-americana; un món de crisis diverses, interconnectades i estructurals del capital imperialista i de la globalització; la remuntada de la pandèmia s’esvaeix en recaigudes cròniques, agreujades pel temor a les conseqüències mortals a Ucraïna i a Palestina Orient Pròxim. Ni la ultradreta fomentada per les grans finances, ni unes democràcies en franca involució de llibertats, drets socials i serveis públics, són alternativa per a la classe treballadora, els pobles espoliats, les dones agredides i la natura espremuda. Cal drets i serveis universals, sobirania i llibertats plenes, unes perspectives revolucionàries de poder republicà, comunal i socialista. Avui dijous hi ha convocat un ple d’investidura amb el candidat a president Illa del PSC, que te el suport d’ERC, JERC i Comuns. Una ERC dividida ha decidit en consulta investir a Illa/PSC. Tanmateix l’argument de pes ha estat que unes noves eleccions serien fatals per ERC i per l’independentisme. Un vot de temor és el que permet aquesta investidura. El president destituït i exiliat Puigdemont ha anunciat que està camí de l’exili cap a la sessió parlamentària. Ell mateix preveu la seva detenció, disposat a confrontar la minsa democràcia espanyola coronada. L’escenari i etapa que s’obre comporta un llast d’inestabilitat troncal. No hi ha resolució honorable per a la crisi política entre l’Estat i Catalunya que la lliure autodeterminació, la sobirania ciutadana en referèndum i una estructuració republicana.

La clau de la caixa i la clau de la nació segueixen, i tots els indicis raonables apunten a que seguiran, a mans de l’Estat per sotmetre les llibertats catalanes, els drets i les necessitats de la població treballadora, l’empobrida i precaritzada, la migrada, les dones, el jovent a Catalunya i a tot l’Estat. Els compromisos de compliment del 100% dels acords per part d’ Illa/PSC i PSOE, la promesa d’ERC de que Catalunya tindrà “la clau”, són un doble salt mortal... al buit.

Ni el PSC ni el PSOE estan en condicions de resoldre la inestabilitat objectiva i la crisi política Estat i Catalunya, en el context constitucional dels poders i institucions que conformen la monarquia espanyola. La corona i la constitució monàrquica i el finançament estatal autonòmic no es poden federalitzar sense fer saltar pels aires l’Estat espanyol actual. O es treballa per una perspectiva republicana o la població treballadora, pobles i nacions, seguiran sotmesos a l`arbitrarietat de l’Estat, a nom dels privilegiats, alt funcionariat com la judicatura, i dels amos dels diners i les multinacionals.

El viratge a les aliances deixant enrere els blocs independentista i estatalista és una il·lusió preludi de crisis majors; a no ser que l’entesa sigui entre els independentistes, sobiranistes i federalistes que posin en el centre els eixos social, d’autodeterminació i republicans, que fomentin perspectives de lliure relació fraternal, sigui bilateral, plurinacional, federal o confederal.

L’esperança en les millores pactades que es puguin aconseguir, totes elles convenients i necessàries, ha de tenir en compte les possibilitats vigents en el marc dels poders oligàrquics, corruptes, dels privilegis d’un règim de fons neofranquista. Un federalisme mínimament conseqüent, un plurinacionalisme lliure i acordat, xoca immediatament contra

aquest Estat, la Judicatura, la Constitució, el PP i Vox, sense mancar-hi IU, que ha alçat un clam enfront d’una ‘singularitat’ catalana (ordinalitat), ni que sigui financera. Com si la classe treballadora no empitjorés en condicions dins les Autonomies amb una solidaritat pràctica destinada als financers (bancs), latifundistes, multinacionals i l’entramat públic-privat. Res pot estalviar el dedicar l’atenció principal a construir aliances republicanes, de processos constituents republicans lliures, sobirans i autodeterminacionistes. No hi ha dreceres, ni pragmàtiques, ni oportunistes, ni reformistes, per encaminar-se cap a forjar un futur proper republicà, si es pretén barrar el pas a la involució autoritària i ultradretana.

Avui cal rebre i defensar, quan el detinguin, la llibertat de Puigdemont. Concentració al Passeig Lluís Companys a les 9 h, per part de l’ANC, Òmnium, AMI, Consell de la República, CDRs i CUP.

L’ex president i Junts no han ofert una alternativa política creïble, ni per a la independència ni per a les necessitats socials imperants, el drets i els serveis públics. Tanmateix la denúncia de la repressió i la lluita republicana fa necessari i obligatori que les esquerres impulsem les llibertats i els drets de la representació sobirana, com és el cas del diputat electe Carles Puigdemont.

Centenari Lenin. “Del Comitè Central del POSDR a la 2a Conferència Socialista (Internacional) (1916): “Com tota guerra és només la continuació per mitjans violents de la política aplicada pels Estats bel·ligerants i les seves classes dominants durant llargs anys... també la pau que posa fi a qualsevol guerra només pot ser un resum i un registre dels canvis reals de forces produïts en el decurs de la guerra i en tant que resulta d’ella... admetre que una pau democràtica pugui sorgir d’una guerra imperialista és, en teoria, substituir per una frase vulgar l’estudi històric de la política realitzada abans i durant aquesta guerra: a la pràctica, és enganyar a les masses populars... (en relació a la pau) s’ha de considerar annexió  només la incorporació d’un territori contra la voluntat de la seva població... el concepte... està indissolublement vinculat al concepte d’autodeterminació de les nacions”. Tom 27, Obres complertes. Ed. Progreso, Moscou. 8 de d’agost de 2024

De la Carta de L’Aurora.

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo27.pdf

https://amnistia.omnium.cat/

Catalanisme popular sotmès

Ras i curt. El preacord del catalanisme popular del PSC i ERC és fer de la necessitat virtut. Hi ha una sobredosis de confusió de bons desitjos respecta una realitat on la correlació de forces no correspon, ni per part d’un Estat repressor de les llibertats dels pobles, ni per una mobilització autodeterminista i republicana en reflux. La tremenda pressió de la situació de bloqueig parlamentari amb unes perspectives de davallada en unes noves eleccions que aclaparen a ERC, porta a un deliri d’un acord il·lusori entre perspectives contradictòries i oposades. El cas es que no hi ha, ni es fomenta alternativa popular i sobirana per resoldre el conflicte entre l’Estat i Catalunya. Tampoc sorgeix alternativa possible per part de Puigdemont/Junts. La singularitat i la bilateralitat per la hisenda catalana, ‘la clau de la caixa’ i el 100% dels impostos, o la lliure decisió sobirana concretada en referèndum efectiu, necessita d’una reforma constitucional i d’una llei orgànica (lofca) amb majoria qualificada de 3/5 vots del Congrés estatal espanyol. Ni esment de la república catalana, ni de l’estat independent. Un brindis el sol, tret de que la decisió, demà, de la militància d’ERC, doni un tomb vers a la tragicomèdia del post procés.

Som com en una rauxa inversa en plena canícula estiuenca. Per negar el xoc de la repressió estatal de l’aplicació de l’article constitucional #155, que bloquejà i impedí l’execució de la voluntat sobirana en referèndum de constituir-se a Catalunya en república catalana i estat independent; per diluir una reacció governamental, judicial i policial estatal, que va suspendre l’Autonomia, el president i el govern, que ha continuat amb milers de persones represaliades i un Parlament tutelat; resulta obscè l’eufemisme “la successió accelerada de decisions per part de tots els actors implicats”.

En el document de preacord, es poden distingir tres nivells. Un de realitat i de fets. Un segons de propostes positives de sostenir polítiques ben intencionades. Un tercer de desitjos, intencions, a estudiar i dialogar, que la seva possibilitat d’execució no està a l’abast ni a la mà dels signants, PSC i ERC, sinó al govern i congrés estatal, al Tribunal Constitucional, al PSOE, Sumar i el bloc de suport del govern, però també necessita dels vots del PP. Un quart nivell el tenim en tot el que no s’esmenta. 

El fet més clar, concret i principal és que s’acorda investir a Salvador Illa del PSC president de la Generalitat.

Un compromís que s’ha completat amb l’acord d’investidura entre PSC i Comuns.

A l’estructura del preacord s’interrelacionen els nivells esmentats. Hi podem distingir una part a mode de preàmbul, quatre apartats com a propostes que es desenvolupen en compromisos polítics: 1/ Construir una solució del conflictes polític… un acord que sigui referendat per la ciutadania de Catalunya; 2/ Impulsar un sistema de finançament singular que avanci en la plena sobirania fiscal; 3/ Reforçar els pilars del reconeixement nacional de Catalunya; i 4/ Assegurar la continuïtat d’unes polítiques públiques, un corol·lari del seguiment del pacte d’investidura (no es de govern).

En el preàmbul hi ha que es tracta de “la voluntat de la ciutadania expressada democràticament”, que cal que Catalunya “guanyi sobirania… progrés social i econòmic” per la societat.

Positiu és que PSC i ERC assumeixin “el reconeixement de Catalunya com a nació”, que convé una entesa que recorri des del federalisme a l’independentisme, malgrat manqui anomenar el sobiranisme i el republicanisme. El PSC reconeix a ERC com a independentisme d’esquerres, mentre ERC accepta pel PSC com catalanisme d’esquerres. També hi llegim que “les amenaces contra la voluntat majoritària de desescalar el conflicte es mantenen… les raons de fons del conflicte polític contra Catalunya i l’Estat estan pendent de resoldre’s”. Bravo! Un mix d’elements del pacte del Tinell, del tripartit de Pascual Maragall i de la taula de diàleg de Sánchez i Aragonès, que segueixen al llimbs.

En el segon nivell hi va una Convenció Nacional per la resolució del conflicte polític; una Renda bàsica agrària; Impostos pels Casinos; una ampliació aeroportuària de modernització sense incrementar l’emissió de gasos, ni deteriorar el medi ambient i ecosistemes; el traspàs de Rodalies i construcció línia ferroviària al port i interior territori; traspàs IMG i algun altre subsidi; mantenir l’oficina del Pla Pilot de RBU i el departament de feminismes (atenció, no diu ‘conselleria’); una extensa enumeració en defensa de la llengua catalana, en especial a l’escola, salut, lleure i esport; sobre nou habitatge protegit i racionalitzar pisos i habitacions turístics; ajuts a la industrialització (en general i sense concrecions). Cal reflexionar que sostenir certes polítiques, com les d’hospitals, atenció primària, indústria farmacèutica, gran-luxe i turisme, immobiliària i hotelera, educació i escoles concertades, subsidis, sense canviar el model, tant pel que respecte al públic-privat, com el de la veritable modernització pel gran increment de la població i els canvis en la seva composició, afavoreix als poders econòmics actuals, en comptes de la majoria de la població humil i necessitada.

Al tercer nivell hi van les propostes estrella que són les resumides pels mitjans, i les esgrimides per la direcció d’ERC com la bondat del pacte, que ha de convèncer a la militància de referendar-lo. Ho han resumit en que “Catalunya tindrà la clau de la caixa i la clau de la nació, que és la llengua”. Tant de bo fora així de veritat. És creïble que el govern, el congrés i l’estat cediran “les claus”?

La “Hisenda catalana compatible amb un futur model tributari federal”, a través de l’Agència Tributària de Catalunya, el 2025 i 2026 es començaria per l’IRPF, per seguir fins a gestionar els 100% dels impostos, amb una partida solidària per les altres autonomies, que no inclou el concert econòmic basc ni la foralitat navarresa. Els presidents Maragall i Montilla duen estar estupefactes, com Pujol i Mas. Ara sí serà possible aquest somni de les classes posseïdores catalanes? deu pensar qui va ser conseller de finances del govern maragallià, Antoni Castells, qui encara potser te malsons amb com li van limitar, per tot seguir eliminar, el control i gestió majoritària catalana estatutària tripartita. Ni més ni menys es fa referència i es reviu la proposta de 2005 a l’Estatut de Catalunya. L’Estatut que va ser afinat i escapçat per Alfonso Guerra, i tombat a proposta del PP pel TC. Quins indicis hi veuen al Congrés espanyol per aconseguir la majoria qualificada necessària i imprescindible (3/5) pel canvi constitucionals i de lleis? O es un engany il·lusori i matusser que no pot anar més enllà de la lletra del document i de la investidura d’Illa? Quants dies tardarà a esdevenir paper mullat aquest preacord plet de bones intencions, ans de boira espessa en la seves possibilitats d’execució? Marrulleria maldestre del catalanisme popular de les autoreconegudes esquerres federal-indepes.

Pel que fa al diàleg i decisions referendatàries de la ciutadania, poc lliures i sobiranes es presenten. Pels silencis existents al text (nivell quatre), és clar que tot està encotillat i sotmès a la constitució coronada, al que pugessin acordar el govern estatal i el de Catalunya (presidit per Illa/PSC), i el que benauradament tinguessin a bé acceptar o rebutjar el Tribunal Constitucional. Què pot sortir malament, així? Tot sortirà bé, no patiu, escolliu a Illa i prou de fer volar coloms. Potser pensen que es pot tornar a la casella de sortida de la renovació de l’Estatut del 2005!

L’acord entre PSC i Comuns és, en la seva natura, un complement a l’anterior. Ben atansat al PSC. Tanmateix hi ha bones propostes si no depenguessin del criteri del TC o TS, o si el propi Parlament de la Generalitat fora sobirà per decidir lliurement, no és pas el cas. La bona idea d’una XV legislatura de l’habitatge, queda desmentida tant per com el TC a escapçat les lleis del Parlament, com per la política emprada per l’alcalde Collboni/PSC a la gran ciutat que és Barcelona. Els Comuns fan un intent lloable de corregir la política placebo de fer caritat i beneficència pública amb els subsidis, cap una certa política social de serveis i dret universals. Intent que sense racionalització dels ajuts, i sense renda bàsica universal, te difícil resolució. I la

concepció d’una “democràcia avançada i dels drets humans”, com es pot concebre sense esmentar ni resoldre el conflicte polític, o sense les llibertats sobiranes, el dret a l’autodeterminació i el referèndum per decidir-ho? Hi ha també la idea de “cohesionar la societat catalana” i de la “unitat ciutadana” que no s’explica en que consisteix.

Centenari Lenin. “El proletariat revolucionari i el dret de les nacions a l’autodeterminació” (!915): “Devem combinar la lluita revolucionària contra el capitalisme amb un programa i una tàctica revolucionaris per al conjunt de les reivindicacions democràtiques: república, milícia, elecció dels funcionaris pel poble, igualtat jurídica de la dona, dret de les nacions a l’autodeterminació, ...”. Insisteix a “La revolució socialista i el dret de les nacions a l’autodeterminació” (1916): “... significa exclusivament el dret a la independència en el sentit polític, a la lliure separació política de la nació opressora... sigui aquesta decidida per mitjà d’un referèndum de la nació que desitja separar-se... (Marx) destacaves en primer pla el principi fonamental de l’internacionalisme: el poble que oprimeix altres pobles no pot ser lliure... encara que després de la separació es pugui arribar a una federació”. Tom 27, Obres complertes. Ed. Progreso, Moscou.

1 d’agost de 2024

De la Carta de L’Aurora.

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo27.pdf

https://amnistia.omnium.cat/