El gir autoritari del règim
prossegueix en la regressió política en llibertats. Els grans poders econòmics
i el propi estat s’aferren com a clau roent al sosteniment del Regne, malgrat
no obrin vies de reformar-lo. L’alternativa republicana es concentra a
Catalunya impulsada pel moviment d’emancipació nacional, sense aflorar en el
conjunt estatal.
La impugnació del règim de la
monarquia de 1978, que va ser bandera del moviment 15-M, no ha aconseguit
superar les esperances en les possibilitats de reforma constitucional. Per una
part s’ha difuminat en les dificultats que ha frenat l’impuls del municipalisme
del canvi. Per altra a ajornat o no ha vist possible promoure la ruptura
política des de processos constituents republicans de base popular i d’arrels
socials.
El progrés de Vox impugna la
constitució des de la ultradreta, fa bandera nacional cabdal contra Catalunya,
l’estat de les autonomies, els drets de les dones i de l’atac a la immigració.
Vox s’aprofita del temor de segments importants socials a perdre privilegis de
domini, així com de l’augment del precariat i la pobresa, alhora reflecteix la incapacitat
del PSOE i del govern per oferir una perspectiva de futur.
Els dos escons de la CUP són un
nou factor de corrosió republicana d’unes Corts més fragmentades. El pas a
interferir en la política estatal i el suport aconseguit és una conseqüència de
la metabolització política del moviment independentista que persisteix en
exercir la lliure decisió amb l’autodeterminació.
En aquest escenari
d’inestabilitat i crisi, després d’una repetició electoral amb uns resultats
pitjors que a les eleccions d’abril, Pedro Sánchez i el PSOE han fet de la
necessitat virtut al concretar en temps record un preacord de coalició de govern
amb Unidas Podemos i Pablo Iglesias vicepresident.
A l’estiu es desestimà per
impossible aquest govern, per les imposicions de la Patronal i de l’estat, però
ara la crisi amb Catalunya, les il·lusions de segments significats de
l’esquerra i del sindicalisme estatal i l’amenaça de Vox ho han catalitzat.
El pacte xoca objectivament
contra l’estat, les patronals i l’IBEX35, que promovien l’aliança PSOE i C’s i
ara amb el PP. Tanmateix Podemos ja va renunciar a l’abril als seus postulats
bàsics i a postular una perspectiva alternativa de proposta constituent. Ens
podem trobar molt ràpid en un escenari parlamentari on l’única oposició sigui
la dreta-ultradretana (PP, Vox) i la independentista republicana (ERC, CUP,
JxCat, EH Bildu).
És obligat tenir en compte que
el pacte PSOE-UP no és suficient per aconseguir la investidura i formar govern.
L’aritmètica parlamentària fa obvi que es necessiten el suport, els vots o les
abstencions, dels partits nacionalistes i independentistes. Ni que no es vulgui
la situació política mostra que cal pactar amb les forces independentistes
catalanes.
La investidura de Pedro Sánchez
a president és lògica per barrar el pas a la dreta i al creixement de la
ultradreta, però no pot ser com un mal menor, sinó com un element per
aconseguir desmuntar el llegat conservador i reaccionari de Rajoy/PP i de la
deriva i adaptació del PSOE a la involució autoritària.
El contingut del pacte és un
mal acord. Les propostes de drets són del tot generals i no superen la
literalitat dels enunciats constitucionals. Un brindis al sol. No hi ha esment
a la derogació de les reformes laborals, salari mínim, renda mínima garantida, regulació
lloguers, habitatge públic, fiscalitat vers les mitges europees, derogació
lleis Montoro per frenar l’ofec als municipis, derogació llei mordassa, diàleg
sense condicions entre els governs de l’Estat i de la Generalitat.
 |
| Tsunami Democràtic. La Junquera. |
La rebel·lió catalana no és una
qüestió de convivència a Catalunya, sinó un conflicte estructural de l’estat
espanyol i Catalunya. En tots aquest anys la confrontació s’ha anat agreujant
dins el marc de la Constitució. No hi ha indicis ni perspectives de resoldre’s
amb la repressió policial i judicial, a no ser que es giri a enfocar-ho de
forma política democràtica amb l’exercici de la lliure decisió.
És també un error entrar al
govern, un tret al peu a la perspectiva vital de preparar una alternativa
constituent de processos republicans.
Per tant cal condicionar
aquesta investidura.
Si més no convé concretar unes
propostes mínimes amb tres taules de negociació: a) sobre treball i reformes
laborals, b) municipal, c) diàleg sense condicions entre els governs estatal i
autonòmic, sobre la llibertats dels presos i preses i persones exiliades,
amnistia, autodeterminació amb un referèndum.
L’Assemblea d’electes ha estat
absent des del resultat electoral. Això dificulta que l’acció al carrer avanci
i consolidi per resultar útil i efectiva.
La
mobilització i el Tsunami democràtic concentren el clam de Llibertat, Amnistia
i Autodeterminació. És una revolta persistent que pren força entre el jovent
des de l’esclat de ràbia del 14-O per la Sentència del Procés. El moviment
republicà necessita construir acumulació de forces sobiranistes, un escenari
alternatiu i una coordinació general amb una estratègia política unitària. 14
de novembre de 2019
De
la Carta de L’Aurora.
No hay comentarios:
Publicar un comentario