 |
| Llibertat presos polítics, República. |
Anton Costas, catedràtic d’economia i president del Cercle, ha fet una
dissecció del que es juga el 21-D, en l’article ‘Punto y aparte’ on considera que en el nou
escenari polític la iniciativa és de l’Estat, per tant el govern central i partits
estatals els hi pertoca ‘donar resposta a la majoritària demanda de canvi entre
els ciutadans que es declaren tant catalans com espanyols’.
Costas no inclou en la seva anàlisi el significat del moviment profund i ampli per la
sobirania, independència i la república, sinó que ho redueix als
independentistes, fent al·lusió indirecta als partits de l’antiga majoria
parlamentària, JxSí (PDECat i ERC) i CUP.
Cert que l’anhel, moviment i mobilització, popular necessita d’unes
expressions polítiques per consumar la voluntat de llibertat que promou i
lluita. És palès que, tant per bé com per mal, la manca de previsió de la
repressió estatal cau sobre la responsabilitat dels partits del govern i de la
majoria parlamentària, tot i que s’hagin adaptat i estat vehicle de l’imaginari
popular. Altrament també cal acceptar que aquesta consciència i mobilització
ciutadana d’una nació és el motor que ens ha portat fins una proclamació de la
república catalana, tot i esdevenir non nata.
El moviment ha generat unes expressions polítiques partidàries,
incloses les fronteres d’EnComú, parlamentaries i governamentals, alhora ha
fomentat l’ANC, l’AMI, les Escoles obertes, els Cdr i la Taula per la
democràcia. Totes són un actiu que es manifesta ben viu, capaç dels canvis i
enteses convenients.
Ciutadania, poble, i els actors polítics esmentats, estan en un procés
de reflexió cabdal i accelerada x endreçar la nova estratègia després de les
eleccions imposades per l’Estat, il·legítimes però legals, del proper 21-D.
La intenció estatal de provocar la implosió de l’independentisme i
republicanisme català davant el 21-D no s’ha produït. La reacció de les entitats
i dels partits, a capgirar el sentit del 21-D, en comptes d’optar per
boicotejar-ho, es pot entendre en un context on la mobilització no reflueix.
És una situació que aboca a una entesa tàcita contra les greus
implicacions de l’aplicació del 155, fomenta centrar-se en la defensa de la
legitimitat de les institucions i poder polític català, com president i
consellers, la llibertat dels i les preses polítiques, mentre es cerca una via
per l’avenç social, sobirà i republicà.
La immensa manifestació del dissabte 11-N, omplint a gom els 3,3
kilòmetres del carrer Marina de Barcelona, n’és una alerta que fa equívocs les
anàlisi que ho obvien, com el d’Anton Costas.
La ruptura del pacte de govern municipal de BComú amb el PSC, entorn a
les conseqüències del suport o denuncia del 155, és una altra senyal inequívoca
de no acceptació de la dependència i submissió a la involució democràtica del
govern estatal i del Regne. Per si cal exemples de la tendència estatal tenim
la intervenció de l’Ajuntament de Madrid per la decisió del ministre Montoro.
El president de Cercle analitza una realitat de forma esbiaixada.
Converteix el concepte ‘un sol poble’ en ‘un sol poble, una sola veu’. Amenaça
les institucions educatives en una referència clara contra l’escola catalana,
com si fora discriminatòria de la gent que se sent tant catalana com espanyola.
Fa bé Costas de furgar en la manca de suport de la Unió Europea, però
s’estalvia esmentar que la UE no disposa ni de Constitució, qüestió com a mínim
ben poc democràtica, que les nacions, pobles i Estats, tenen pendent a resoldre
ni que sigui en un futur encara indeterminat.
La sostenibilitat o insostenibilitat econòmica de països de dimensions
territorials i econòmiques petites com Catalunya forma part dels mites i tabús.
Precisament és una de les contradiccions de la globalització, que situa els
intercanvis i els poders de les grans multinacionals molt per sobre dels
Estats, siguin petits o grans.
El fet de que les grans empreses i bancs hagin traslladat la seu fora
de Catalunya, ens permet fustigar l’intel·lecte sobre si estem vivint una via
borbònica a la centralització i veritable fusió del capital financer,
industrial, comercial, immobiliari i de distribució, sota l’aixopluga de
l’Estat espanyol.
En aquest cas, el contingut popular de la rebel·lió catalana
republicana s’aboca a un dilema de guanyar l’envit o perdre’l. La distensió i
la via política intermitja de Costas, de supeditació estatal, només pot
resoldre el conflicte si el poble abandona la lluita i quedés derrotat.
La distensió veritable és més factible guanyant l’envit democràtic,
sobirà i republicà. Val a dir seguir fluint per obrir el camí constituent de
sobirania complerta, social, lliure i neta.
Del
Butlletí electrònic d’EUiA.
No hay comentarios:
Publicar un comentario