La neollengua orwelliana de la magnífica ‘1984’ s’incrusta en la
realitat viva fins aparèixer com el relat dels fets.
L’agnòstic Bertrand Russell,
mestre de les matemàtiques i de la lògica, feu de la incertesa dels mots i del coneixement
un criteri racional del pensament del s XX, tindria molt a dir dels relats
nihilistes i tergiversadors que es promouen per Espanya i Catalunya.
O Friedrich Engels, dialèctic
materialista, autor de la ‘Filosofia de la Naturalesa’, podria disseccionar fets,
realitats, relat i tendències profundes socials que determinen les
perspectives.
En la fixació del relat hi
entra la reformabilitat o ireformabilitat d’Espanya. Hi ha una confusió en part
naïf, en part deliberada. És clar que es pot reformar Espanya. És clar que la
població espanyola no és per naturalesa feixista, ni antidemocràtica, ni molt
menys gandula. I paràsit ho és el capital financer i molt pròcer de les classes
dominants, no les classes explotades ni les capes precàries.
Tanmateix cal referir-se a l’Estat,
al règim i govern polític actual, instituïts per la Constitució espanyola de
1978, amb una correlació de forces tutelada per les FFAA. Carta magna que és el
pas de la democràcia orgànica franquista a la democràcia coronada. El règim
bipartidista monàrquic, centralista, es fonamenta en la unitat estatal nacional,
mentre prohibeix la decisió de cada poble.
El règim i la Constitució 1978,
la Monarquia, és obsolet i no ofereix cap indici de possibilitat de reforma. El
blindatge institucional, el del poder econòmic i polític, ho fan irreformable.
D’aquí ve la concepció de ruptura constitucional i política.
La Monarquia espanyola de la restauració
borbònica no es pot reformar a estat republicà. Tampoc pot permetre una
república a Catalunya.
L’1 d’octubre sorgeix d’aquesta
contradicció. Hi ha una lluita pel relat. Si és un far a seguir, amb totes les
correccions convenients, o si va ser un punt d’inflexió, un cant del cigne; si
el moviment nacional sobiranista republicà ja no pot seguir avançant sinó que
va en davallada. Si marca un canvi de perspectives, des de l’avenç democràtic
republicà a la resistència a la repressió, considerada omnipotent de l’estat.
L’altre relat és que sobrevola
un dret natural de la dreta catalana a liderar l’emancipació, malgrat la
majoria d’esquerres existent. El corol·lari estableix que sense la dreta
catalanista democràtica no hi ha prou força per la independència. El mite no te
en compte que si la dreta, dita imprescindible, provoca l’aversió o neutralitat
d’una part significativa de la població catalana, no hi ha unitat i força
suficient per engendrar la república desitjada.
L’elecció
de Quim Torra s’emmarca dins aquests interrogants i incerteses.
El
moviment vol sobirania, república i independència, mentre el lideratge polític
va disbauxat i esmaperdut. Convé una dosi de seny republicà a l’hora de
confluir i forjar unes aliances suficients, polítiques, socials i municipalistes.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.
No hay comentarios:
Publicar un comentario