Ascens En Comú.
La força activista i política del canvi municipalista genera
entusiasme, cohesiona i convenç.
Emergeix una nova perspectiva política que capgira les
representacions polítiques, si més no des de l’inici de la crisi econòmica el 2008.
Al nostre país l’alenada de canvi disposa d’una triple
dimensió.
La vessant social, llegat del 15 M i també de les vagues
generals sindicals.
La democràtica de regeneració institucional, el rebuig a la
corrupció, el prendre la política i la voluntat de governar per segments joves
que expressaven la fossa creixent entre institucions i ciutadania.
L’aspecte democràtic nacional de l’anhel de llibertat i
govern sobirà català, motor de les immenses mobilitzacions des del 2010
(suspensió de la renovació de l’Estatut d’Autonomia per part del Tribunal
Constitucional de l’Estat). Una marea sobirana catalana que exigeix
independència, estat propi i república catalana. Aquest moviment ha generat un
organisme inèdit com és l’ANC.
D’aquesta triple vessant la social treballadora està
amatent, però les altres dues s’estenen amb força i convicció.
Segons s’inclini el moviment, segons els cercles d’aliances,
i en funció dels diferents lideratges possibles, un o diversos dels aspectes
esmentats poden afavorir i determinar el conjunt.
El que està assumit per tothom és l’ascens potent de la
força política EnComú, amb la base de BComú i la coalició EnComúPodem. L’ascens
està resultant potenciat per l’aliança entre Podemos i IU amb Unidos Podemos,
així com amb l’entesa pràctica entre les confluències i marees, a Espanya,
Catalunya, País Valencià, Galicia i Illes Balears.
Roger Palà a Nació Digital, Miguel Salas a SinPermiso, DavidCompanyon en entrevista a El Món, o el manifest “Amb En Comú Podem guanyem lasobirania”, ofereixen un anàlisi i unes perspectives que situen el nou temps a
Catalunya en clau EnComú.
Força social de canvi, suport electoral ampli amb esperit
guanyador, defensa per aconseguir la lliure decisió de la ciutadania a
Catalunya amb un referèndum que es pugui fer d’una vegada, val a dir que es
faci i, és clar, sigui vinculant. La sobirania democràtica s’ha d’exercir, per
tant cal conquerir-la, altrament el processisme de tall convergent amenaça en
ajornar sine die la ruptura amb la Constitució de 1978 i el Regne.
El gran repte rau en que el canvi en les representacions
polítiques i l’ascens de l’imaginari de la gent comuna, aconsegueixi noves
mesures polítiques favorables a la ciutadania, això significa canviar les lleis
i les pròpies institucions.
Els i les catalanes, Catalunya, serà decisiva pel canvi al
govern estatal espanyol. La idea és ni més ni menys autoria compartida per Ada
Colau, Pablo Iglesias, Iñigo Errejón, Alberto Garzón, i Xavi Domènech, al
míting de l’Arc de Triomf de Barcelona. El referèndum indiscutible; com el
corredor de la Mediterrània. Ada Colau va encetar el cant amb el to de que la
sobirania de Catalunya era bona per Catalunya, per Espanya, Europa i per tots
els pobles del món.
Els cants de sirena que situen a En Comú Podem (ECP) entre
l’unionisme, contra la independència, s’adiu ben poc amb el 42 % de votants (Baròmetre
del Centre d'Estudis d'Opinió) ECP que estarien pel Sí en un Referèndum sobre
la independència.
El canvi amb més probabilitats, per tant més possible, rau
en establir una aliança entre sobiranistes i independentistes que concreti i
faci efectiva la lliure decisió sobirana, el més natural és en un referèndum.
El lideratge, dins aquest acord democràtic català, es
decantarà per qui millor aconsegueixi assemblar les necessitats socials amb la
sobirania constituent per la república catalana.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.
No hay comentarios:
Publicar un comentario