Pressupostos i consulta

Dimecres dia 4 D hi ha la segona part de la mobilització que començà el 24 N. A partir de les 18 h Encerclem el Parlament per denunciar els Pressupostos que afavoreixen el capital, els rics, i colpeixen a la immensa majoria de la població treballadora condemnant-la a la pobresa. Són uns Pressupostos que deconstrueixen país i obstaculitzen la sobirania i la llibertat de Catalunya.

De Lluís Rabell publicat a L'Aurora. Cal esmorteir el descontentament contra el Govern per tal de no posar en perill el procés sobiranista?  Una part de l’esquerra així ho pensa: ERC va ser ostensiblement absent de la manifestació del 24-N. Una altra part creu, al contrari, que es tractaria de pitjar l’accelerador de la protesta ciutadana... bandejant un debat nacional que “ens distreu dels verdaders problemes de la gent”. Ambdues opinions són avui presents en el si del moviment veïnal. Cap de les dues no ens ajuda gaire a orientar-nos enmig de la complexitat de l’actual situació.

Rere tota qüestió nacional batega sempre una qüestió social. L’ascens del sentiment independentista correspon a la fi combinada dels pactes socials, les institucions i els equilibris heretats de la transició. La crisi del PSC, perdent peu tant en la seva vessant catalanista com en el front social, és paradigmàtica d’aquesta implosió de la centralitat política. La independència no és, doncs, un errament ideològic ni una dèria passatgera, sinó la bandera – l’única que sembla alçar-se a hores d’ara com un projecte engrescador enfront del bloqueig de l’Estat – d’una profunda insatisfacció vital i d’unes aspiracions democràtiques molt tranversals. Un moviment al qual imprimeixen sens dubte la seva petja les classes mitjanes del país, tant per la seva posició en la societat, per la desestabilització que pateixen... com per la mateixa crisi de l’esquerra tradicional, malalta de rutines institucionals i carregada d’hipoteques mal saldades amb el seu passat més recent.

Ningú pot imaginar una mobilització social a l’alçada dels desafiaments actuals que no incorpori l’embranzida del dret a decidir, profundament progressista i qüestionador del règim. Però tampoc és possible conduir un procés d’autodeterminació nacional de la mà de les polítiques neoliberals que caracteritzen l’executiu de CiU. Els pressupostos de la Generalitat, ara en discussió, s’inscriuen plenament en la lògica de l’austeritat. No només no contesten les restriccions que pretén imposar Rajoy, sinó que les repercuteixen sobre les classes populars, prioritzant el servei del deute financer, certificant l’erosió dels serveis públics i encetant una nova tanda de privatitzacions. Aquestes polítiques aboquen franges creixents de la població a la pobresa, dislocant tot allò que vertebra la societat. Paradigma d’aquesta fractura, Barcelona esdevé una metròpoli dual, amb un centre urbà dinàmic, eixos comercials actius i zones monumentals farcides de turistes... i tot un seguit de barris on “la ciutat canvia de nom”, amb unes rendes familiars i una esperança de vida cada cop més allunyades de les que caracteritzen les zones exclusives i benestants de la capital. Una població atomitzada, aclaparada per l’angoixa de la supervivència quotidiana, colpida per les desigualtats, difícilment podrà sostenir el procés, que sabem complex i sembrat d’obstacles, de transformació de Catalunya en un Estat sobirà.

La mobilització social haurà de desenvolupar-se en clau constituent, i no tan sols de resistència. Estem davant d’un canvi d’època que exclou qualsevol retorn als anys de la “globalització feliç” i la concertació.  Per la seva banda, el moviment democràtic nacional haurà de consolidar-se, no només evocant un llunyà horitzó de progrés material per al poble, sinó a través de la seva implicació en la lluita contra el destí que ens depara la troica; un destí que s’albira a còpia de retallades i pèrdua de drets: esdevenir una maquila del sud d’Europa, una meca turística farcida de bordells i casinos, apta per a l’especulació, amb salaris estructuralment baixos, pocs impostos per als rics, un estat del benestar desballestat... i amb llibertats civils i sindicals vigilades. Aquest model decadent – amb el que s’identifiquen plenament les elits catalanes - no pot alliberar la força creadora d’una República, ni suscitar les necessàries complicitats entre les classes populars d’arreu de l’Estat espanyol.

Aquesta tessitura planteja una enorme responsabilitat a l’esquerra transformadora, que haurà de ser capaç, com es deia en els vells temps, de “fer política”, relligant de debò la lluita social i la nacional. Al costat de sindicats, moviments veïnals i entitats de la societat civil, haurà de saber plantar cara a la disbauxa pressupostària del Govern. I, alhora, haurà de bregar a favor d’una consulta sobre el futur de Catalunya... a la qual se senti massivament convocat el seu poble. Lluís Rabell. 29/11/2013