A la nostra manera

Lluís Rabell assenyala els propers mesos com cabdals, amb una dinàmica de mobilització social que posarà a prova Govern, aliances i forces polítiques. L'esquerra ha d'estar a l'alçada del repte on es juga el seu destí per molts anys. L'Aurora inclou aquest article que expressa com des del factor social -popular i treballador- es pot tractar i inserir-se en el fet democràtic nacional.

                L’acord sobre la data i la pregunta de la consulta dibuixa un nou escenari. Encetem allò que podríem anomenar sense cap mena d’exageració retòrica “una fase d’acceleració de la història”. Cada cop més, els seus actors es mouran com empesos per una força superior. El desplaçament cap al independentisme que s’ha produït en el si de la societat catalana obliga totes les forces polítiques a situar-se, a voltes precipitadament. El mateix president Mas pugna per no veure’s descavalcat per aquesta embranzida – i aquest hauria estat segurament el cas si no s’hagués mostrat capaç de liderar l’entesa sobre una pregunta prou agosarada.

                Pere Navarro, en una de les seves diatribes contra aquest acord, plantejava fa uns dies, potser sense adonar-se’n, una qüestió de gran calat. Deia el secretari del PSC que el pacte al voltant de la consulta donava aire al govern de CiU, li permetia tirar endavant uns pressupostos antisocials... i fins i tot prorrogar-los potser l’any vinent o salvar la legislatura. Més enllà dels càlculs del Govern i de les prediccions de Pere Navarro – tan atzarosos els uns com incertes les altres en els temps que corren – hi ha un fet indiscutible: la problemàtica nacional ocupa l’arena política i resulta molt difícil situar-hi l’agenda social. Si més no, sota la forma en què sindicats, entitats veïnals i moviments estem acostumats a fer-ho. A tall d’exemple, la manifestació del passat 24-N denunciant les polítiques d’austeritat va resultar digna, però va quedar molt lluny d’anunciar un canvi en la correlació de forces capaç de revertir les orientacions liberals de Madrid o de la pròpia Generalitat. La resistència de la plantilla de Panrico resumeix perfectament el difícil moment social que estem vivint.

                L’afebliment de les esquerres ha propiciat que el descontentament, les angoixes i els desigs de canvi de la majoria social cristal·litzin, sovint amb la petja inconfusible de les classes mitjanes trasbalsades per la crisi, al voltant de la reivindicació democràtica nacional. El pitjor error que podria cometre l’esquerra seria pensar que l’hora del seu projecte transformador arribarà el dia que remeti l’onada sobiranista. No serà així, sinó més aviat al contrari. Per refer-se, per posar a l’ordre del dia i tornar creïble el seu horitzó de justícia social, les esquerres han de saber copsar les energies que allibera aquest formidable desplaçament de les plaques tectòniques de la societat; s’han d’inserir decididament en el procés d’autodeterminació, abordant-lo a la seva manera. No hi ha un altre camí per construir una nova hegemonia front la dreta neoliberal. Tampoc hi haurà una altra “finestra d’oportunitat”, previsiblement durant un llarg període. Ni podem esperar que aquesta arribi sota la forma “endreçada” d’una lluita de classes sense complicacions nacionals.

                La primera part de la pregunta pactada, referida a la constitució d’un Estat propi, situa les esquerres davant el repte indefugible d’abordar el procés en clau constituent. No es tracta de debatre sobre quin país faríem si disposéssim d’una República catalana – cosa que, fins a cert punt, ens proposa ERC, convidant-nos a mirar amb ulls plorosos cap a les platges d’Ítaca... i  no desestabilitzar Mas amb una crítica massa abrandada dels seus pressupostos. No. Es tracta de decidir quin país anem fent perquè tingui la cohesió i la força necessàries per poder dreçar aquest Estat, per poder resistir a les pressions hostils a la seva emancipació nacional i al progrés de les seves classes populars. Lluny de ser un obstacle, la lluita contra les retallades dels serveis públics, contra les privatitzacions, a favor de mesures d’urgència contra la pobresa o contra els abusos policials resulten absolutament indispensables per a l’èxit del procés. No és possible dur a terme aquestes batalles socials al marge de les profundes aspiracions democràtiques del poble – avui, la major força progressista enfrontada al règim monàrquic espanyol. Tampoc és possible realitzar aquests anhels, potser ni tan sols arribar a imposar la realització de la consulta, si la societat va quedant desballestada, atomitzada per una pobresa instal·lada de manera crònica en les barriades populars, aclaparada per un retrocés generalitzat dels seus drets. El poble, per romandre unit, necessita percebre el país de demà en les lluites i les opcions d’avui.

                Els propers mesos seran, des d’aquest punt de vista, d’una importància cabdal. Des del govern central, se succeeixen les contrareformes reaccionàries: pel que fa a les llibertats civils i sindicals, als drets de les dones, al règim local, al mercat laboral, a les pensions... El procés d’autodeterminació nacional esdevindrà indestriable d’una dinàmica de mobilització social i de desobediència que posarà a prova tothom - Govern, aliances i forces polítiques -, i que serà a terme decisiu. Aquí és on l’esquerra, que haurà de trobar una configuració apropiada, a l’alçada del repte plantejat, es jugarà el seu destí per molts anys.

Lluís Rabell. 17/12/2013.