Sumari
Þ 2. La baula més feble de l’Estat.
Þ 4. Fem el Referèndum.
26/7/17
La baula més feble de l’Estat
Conferència per una República Catalana en Comú.
Referèndum i estratègia – 2.
Þ 2.1.- El govern PP de l’Estat està en
minoria, però aconsegueix el suport suficient pels Pressupostos i per superar
la moció de censura d’Unidos Podemos. L’Estat està gangrenat per la corrupció
sobretot del PP. El govern resulta incapaç d’una política econòmica diferent a
la imposada per Brussel·les, de retallades que malmeten les condicions de vida
i treball, drets i serveis públics. S’hi afegeix que ha fet fallida
l’estructuració autonòmica. El règim monàrquic instaurat per la Constitució de
1978 fa aigües per vàries bandes. La moció de censura ha mostrat l’expectativa
d’un govern tipus portuguès, però te tres esculls importants. Un és la divisió
entre les esquerres; El segon, la insuficient mobilització general i a les
empreses; Tercer, el referèndum català. Catalunya és la baula més feble de
l’Estat. La demanda de sobirania i independència, de referèndum per decidir i
república catalana, obre les perspectives d’un canvi polític profund a
Catalunya i a l’Estat. S’està en un punt d’inflexió. Som en una cruïlla. 15 de
juliol de 2017
24/7/17
Què cap dogma ens aturi
Conferència per una República Catalana en Comú.
Referèndum i estratègia - 1
Þ 1.1.- “El problema de l’emancipació de
les nacionalitats oprimides,... ofereix un interès indiscutible per al moviment
obrer, que no pot desentendre’s de cap dels aspectes de la lluita emancipadora
dels homes i dels pobles, i, molt especialment, per al d’aquells països que,
com el nostre, el te plantejat d’una manera tan viva”1.
“La posició pseudointernacionalista, que nega
el fet nacional i preconitza la constitució de grans unitats, sosté
pràcticament l’absorció de les petites nacions per les grans i, per tant, l’opressió.
El proletariat només pot tenir una actitud: sostenir activament el dret
indiscutibles dels pobles a disposar lliurament dels seus destins i a
constituir-se en Estat independent si aqueta és llur voluntat”2.
“El
proletariat ha de sostenir tot el que tinguin de progressiu els moviments
nacionals, sense confondre la seva actitud amb la del nacionalisme burgès, de
la mateixa manera que sosté la lluita general per les reivindicacions
democràtiques sense confondre’s amb la burgesia”3.
“Marx
posa en primer terme, sostenint primordialment els interessos de la lluita de
classes del proletariat en els països avançats, el principi fonamental de
l’internacionalisme i del socialisme: El poble que n’oprimeix un altre no pot
ser lliure”4.
“El
principi fonamental del socialisme ha d’ésser, doncs, el dret de les nacions a
l’autodeterminació, que significa el dret a la independència política, a
separar-se de la nació que exerceix l’opressió... (vol dir)... la plena
llibertat d’agitació a favor de la separació i la solució del problema de la
separació per mitjà d’un referèndum de la nació interessada, és a dir oprimida”5.
“Cal
substituir el pel
o a l’autonomia? El no té cap sentit, per tal com
la federació és un contracte bilateral. El dret a l’autodeterminació és
infinitament més democràtica... Els marxistes no poden, doncs, incloure en llur
programa la defensa del federalisme; d’això, ni se’n pot parlar”6. (Andreu Nin)
Þ 01.2.- La perspectiva del socialisme i de
la revolució treballadora inclou totes les qüestions socials, econòmiques,
ambientals, cíviques i democràtiques en general, per tant les de la sobirania
nacional amb el dret a l’autodeterminació. A l’Estat espanyol i a Catalunya exercir
el dret a l’autodeterminació és una tasca pendent que la mobilització popular
ha situat en el centre de la lluita política. Fer o no fer el referèndum és una
conquesta per a la democràcia a Catalunya i a Espanya. 15 de juliol de 2017
Sumari
Þ 1. Què cap dogma ens aturi
Þ 4. Fem el Referèndum.
Notes
1. Andreu Nin. Els moviments d’emancipació
nacional. Ed Base, 2008. Pag. 37.
3.
Ibid. Pag. 144.
5. Ibid. Pag. 147.
6. Ibid. Pag. 149.
22/7/17
El conflicte del metro necessita un acord
Durant onze setmanes, tots els dilluns i dues hores en cadascun dels torns, les
i els treballadors han secundat majoritàriament la vaga. És un conflicte
enquistat que exigeix un acord. Ho exigeixen els sindicats, la ciutadania i
també l'Ajuntament de Barcelona i, no obstant això, no hi ha manera
d'aconseguir-ho. Hi ha molts interessos en joc i alguns d'ells no semblen
clars.
Un comunicat del 17 de juliol de la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona demana que: “com a usuaris i ciutadans tenim dret a tenir una informació transparent dels termes del conflicte. De quins són els punts en litigi, de quins són els efectes dels possibles acords, de quines són els divergències que impedeixen un acord i de quines sortides és poden explorar.”, i defensa la necessitat d'un acord: “Volem un millor transport públic. El necessitem. I sabem que aquest no és possible sense una gestió pública eficient i transparent. Sense bones condicions de treball. I per això creiem que es pot trobar una solució satisfactòria per a tothom.”. L'exigència de les Associacions de Veïns hauria de servir per trencar amb la dinàmica actual i aconseguir un acord satisfactori.
Els sindicats han expressat on són els problemes:
Salari: hi ha acord en el percentatge d'augment de l'1%, però els sindicats volen que l'augment sigui lineal i no es posen d'acord amb l'empresa sobre el càlcul de la massa salarial (els sindicats proposen que aquesta massa salarial inclogui els salaris dels directius que estan fora de conveni; sembla raonable).
Un comunicat del 17 de juliol de la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona demana que: “com a usuaris i ciutadans tenim dret a tenir una informació transparent dels termes del conflicte. De quins són els punts en litigi, de quins són els efectes dels possibles acords, de quines són els divergències que impedeixen un acord i de quines sortides és poden explorar.”, i defensa la necessitat d'un acord: “Volem un millor transport públic. El necessitem. I sabem que aquest no és possible sense una gestió pública eficient i transparent. Sense bones condicions de treball. I per això creiem que es pot trobar una solució satisfactòria per a tothom.”. L'exigència de les Associacions de Veïns hauria de servir per trencar amb la dinàmica actual i aconseguir un acord satisfactori.
Els sindicats han expressat on són els problemes:
Salari: hi ha acord en el percentatge d'augment de l'1%, però els sindicats volen que l'augment sigui lineal i no es posen d'acord amb l'empresa sobre el càlcul de la massa salarial (els sindicats proposen que aquesta massa salarial inclogui els salaris dels directius que estan fora de conveni; sembla raonable).
Externalitzacions: a causa de polítiques anteriors es van externalitzar certs serveis, especialment el de manteniment de vies, que es paga a empreses externes. Per lluitar contra la privatització i generar ocupació de qualitat, el comitè d'empresa proposa que a la finalització dels contractes, s'internalitzin aquests treballs. Seria un cost 0.
Condicions laborals: hi ha altres temes que també estan en discussió, tals com la protecció a les embarassades, defensa dels llocs alternatius per a treballadors als quals li sorgeix algun problema de salut que els impedeix exercir el seu treball actual, el compliment de la llei de riscos laborals.
Som conscients que hi ha molts i diversos interessos confrontats. L'ombra de l'acord de La Caixa amb l'anterior alcalde Trias planeja sobre el futur públic del Metro, i probablement directius de TMB estiguin jugant la basa d'allargar el conflicte. Per exemple, de qui va ser la idea “genial” de treure 32 euros de la nòmina quan s'havia acordat que era una bestreta a compte? Per què volia embolicar el conflicte? Per què quan sembla que hi ha possibilitats d'un acord, “algú” de TMB tira enrere els pactes amb el comitè d'empresa? Quin és el paper d'aquests “tècnics” que ocupen llocs executius i cobren uns importants salaris i que mai donen la cara?
El canvi que representa Barcelona en Comú l'ha de notar la ciutadania, amb la millora del transport públic i la plantilla del Metro amb unes condicions de treball dignes. No és possible una sense l'altra. La prolongació del conflicte erosiona a l'Ajuntament. Enfrontar a uns contra uns altres és el que volen els enemics del canvi i el que desitgen La Caixa i qui s'oculti darrere d'aquests executius que prefereixen que la plantilla i l'Ajuntament estiguin enfrontats.
Amb la seva vaga els treballadors i treballadores del Metro defensen els seus interessos i també els de la ciutadania, perquè defensen un millor servei, un servei públic i si ells aconsegueixen condicions dignes també les podran aconseguir altres sectors de la classe treballadora.
Per això és tan necessari i urgent un acord! 20 de juliol de 2017
De la Carta de L’Aurora.
15/7/17
Neutralitat
Entre els arguments més punyents hi ha qui fa
córrer que no hi haurà condicions democràtiques mínimes per realitzar un
referèndum, per tant no seria un referèndum.
L’acompanya la concepció de que la lluita
d’emancipació nacional no forma part de la lluita entre les classes o, més en
concret, que a la població treballadora només li preocupa el factor social i
vivencial des del conflicte.
Aquest dos arguments, entre altres, són
generalment emprats per a qui no veu la possibilitat de fer un referèndum a
Catalunya, acompanyats de qui no vol participar, ni votar, ni fer campanya, pel
referèndum anunciat pel president Puigdemont.
Malgrat s’afirma que la lluita social i
nacional democràtica és indestriable, a la pràctica es nega que, a l’Estat
espanyol i a Catalunya, les grans masses de les classes populars es mouen per voler
decidir, fer el referèndum i anar cap a una república.
Resulta que Catalunya en Comú neix com
subjecte polític català per desenvolupar un projecte hegemònic a Catalunya, per
tant és vital establir una estratègia i acció política enfocada a resoldre la
demanda central de tot un poble.
La idea de que l’1-O, anunciat com referèndum,
no interpel·li a l’esquerra municipalista del canvi, doncs seria més important
el dia següent 2-O, es com si es volgués convèncer a milions de persones
individuals, més a un poble mobilitzat, de que no hi ha res a fer, per tant
s’ha d’acceptar la negativa estatal a les aspiracions de sobirania i
republicanes catalanes.
La concepció de que pot haver-hi un
neutralitat entre el voler fer un referèndum o impedir-ho, és en si mateixa aliena
a la clau de sobirania democràtica.
Com es podria bastir una política per una
Generalitat republicana, neta i amb sentit social, sense lliurar la lluita i
contribuir a forjar un estat major polític de la república catalana?
La neutralitat sobre l’1-O és el preludi a
l’anul·lació política a l’hora de fomentar un procés constituent de nova
sobirania.
A tall d’argumentari us comparteixo uns
enllaços que li donen voltes a comprometre’s perquè l’1-O esdevingui l’inici
republicà a tota la península ibèrica.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)