11/6/15

Canvi, Esquerres, Sobirania



El dissabte serà una festa. L'esperit quinzemaigista s'ha obert pas amb activisme social jove i el fenomen de les confluències unitàries. La marea sobiranista ha pujat amb una vessant de fort contingut social.
Barcelona en Comú (BComú) i l'alcaldessa Ada Colau és el nou paradigma municipalista.
Participació i transparència. Es vol decidir-ho tot. Política coherent amb nous continguts compromesos amb el veïnatge. Pla de xoc. Aliats reals del procés sobiranista.
Noves formes, noves metodologies. Compromís de normes ètiques d'obligat compliments per les electes i càrrecs. Una alcaldessa de la primera ciutat catalana i segona en el Regne d'Espanya amb un sou de 2.200 €.
CiU i PSC estan fent mans i panys per bloquejar els canvis. Des de les Diputacions i els Consells comarcals fins als Ents Metropolitans. ERC tem, mentre dol i vol, alhora, enfrontar-se a CiU.
Tanmateix a les investidures de les alcaldies del dissabte 13 es juga que guanyi el canvi o que el freni la reacció conservadora liderada per CiU. ERC ha quedat descol·locada malgrat el fort increment d'un miler de regidories.
És a Barcelona i a Terrassa on s'està marcant la tendència i perspectiva d'un futur ben immediat.
La Barcelona cap i casal, per tant potencial capital d'una futura república de Catalunya, ha guanyat força amb la victòria de BComú. Ada Colau és clara: "BComú serà una aliada real del procés sobiranista"... "fins a la desobediència si cal... a diferència de CiU".
L'alcaldessa participarà l'11 de Setembre a l'Avinguda Meridiana en la convocatòria de l'ANC i Òmnium amb el lema del "Carrer major de la República Catalana". Barcelona en comú està compromesa i vol participar al procés de sobirania "a la seva manera", per incorporar les necessitats veïnals socials.
Ha estat Terrassa en comú (TeC) qui ha obert el camí de la incorporació dels "En comú" a l'inici constituent per la República Catalana.
Un canvi amb l'epicentre en unes alcaldies on rau una part decisiva de la població a Catalunya.
TeC ha fet un acord amb ERC de profund compromís social i alhora sobiranista: "Una Terrassa protagonista, activa, implicada, necessària i indispensable en l’exercici del dret a decidir el futur polític de Catalunya. La sobirania de Catalunya recau en el poble català. Volem que el govern sortint del 13 de Juny sigui favorable a un escenari de ruptura democràtica i d'inici d'un procés constituent a través de l'exercici de la sobirania popular. ­Promoure i donar suport a les campanyes que puguin realitzar­-se per a reforçar el caràcter constituent de les properes eleccions. Constatem la urgent necessitat de passar de la declaració de sobirania al seu exercici. ­Liquidar tots els impostos que abona l’Ajuntament a l’Agència Tributària de Catalunya. ­Donar suport a les accions que el Parlament de Catalunya pugui prendre per constituir la República Catalana".
De la Carta de L'Aurora.

6/6/15

El canvi comença als Ajuntaments


Els resultats de les eleccions municipals han estat marcats per un gir social fruit de la situació d’emergència social que es viu a molts barris i ciutats de Catalunya.
També per l’èxit de les candidatures de confluències a molts municipis i pel retrocés històric de CiU als municipis de les àrees metropolitanes amb especial rellevància a ciutats com L’Hospitalet, Santa Coloma o Badalona, on CiU ha passat a ser irrellevant.
Ara toca traslladar-ho a alcaldies d'esquerres i per la sobirania, amb un pla de rescat social i veïnal.
BarcelonaEnComú n’és el principal exponent. La seva victòria no ha estat païda per CiU. Prova d’això n’és la desautorització al propi Xavier Trias, que va reconèixer de facto a Ada Colau com alcaldessa, intentant un acord amb PSC i ERC amb el suport del PP.
En l’ordre de jerarquies per CiU estan abans les polítiques neoliberals que la justícia social o exercir el dret a decidir. La derrota de Mas a Barcelona mostra la pèrdua d’influència política de CiU i de la seva hegemonia social. Les privatitzacions, retallades, els continus casos de corrupció... en són la causa. Mas, la burgesia catalana i els representants del Règim monàrquic tenen raó en témer la formació d’una “CatalunyaEnComú” amb capacitat de guanyar les eleccions del 27s.
El canvi que comporta que l’alcaldia passi a estar liderada per BarcelonaEnComú és una finestra d’oportunitat que cal reforçar amb un acord de les forces de les esquerres per fer front als desnonaments, pobresa energètica, les greus desigualtats i una injusta distribució de la riquesa entre els barris. La reunió d’Ada Colau amb les AA.VV. és un camí que cal aprofundir: governar obeint.
Si durant els darrers anys va néixer la plataforma “9 Barris Cabrejada” front les polítiques de Xavier Trias, Artur Mas sembla el portaveu de “Pedrabes cabrejada” profetitzant tots els mals. Trist paper el de CiU que dia que passa més embolic és i bona prova n’és la pregunta-laberint d’Unió sobre el “full de ruta” i per amagar-ho redobla les exigències cap ERC proporcionalment al creixement del desencontre dins CiU.
La fugida endavant de Mas passa per atacar Colau  per no signar el “full de ruta” (que Unió de facto rebutja) i intentar evitar un acord entre BComú i ERC... i cal dir, però, que no ha estat encertat Junqueras vinculant la signatura del “full de ruta” al suport d’ERC. ERC no hauria de situar-se al marge del corrent de canvi i justícia social que representa BComú. Al contrari, ara la clau està en eixamplar el suport a un procés constituent cap a la República Catalana lliure, social, justa i neta.
Com es pot exigir a BComú que signi un “full de ruta” que les eleccions han caducat i que no ha signat ni la CUP? Quan Colau ha reiterat, no només que el 9n va votar i ho va fer pel SISI, quan ha afirmat del dret i del revés que BComú serà una aliat real del procés fins a la desobediència (la que Mas no va dur a terme). Al contrari, l’oportunitat històrica albira la possibilitat de construir una alternativa en el camí de les “dues independències”: de la burgesia i de l’Estat.
Seria millor que l’ANC, expressió del procés de mobilització popular, recosís de bell nou totes les aportacions i eixamplés el suport social.
De la Carta de L'Aurora.

5/6/15

Transmutació municipalista: canvi, d'esquerres i sobiranistes


Hi ha a l'abast de la il·lusió ciutadana veïnal un procés de transmutació municipalista.
El canvi polític amb transfon social sorgeix des dels municipis. Tenim a frec uns canvis polítics als consistoris que donin el tomb ales alcaldies amb polítiques excloents i perjudicials pel veïnatge.
Aquesta acció municipalista prepotent, devastadora per la igualtat social i unes ciutats sostenibles, és un llegat colpidor per part del PP arreu de l'estat, i des de CiU a Catalunya.
Malauradament els PSOE i el PSC han actuat més escorats en aquest bàndol afí a les normatives privatitzadores de la UE i la Troica, que de les necessitats i el clam que s'alçava des dels carrers i barris.
La primavera de la il·lusió municipalista és un factor potent, tot i ser una rebel·lia en guants de seda. El cos veïnal confia en les eleccions, en la representació política i que els municipis corregeixin a fons l'actuació política. La revolució clàssica que pren per la força dels fets els afers públics en mans del comú, encara està en una fase esperançada de delegació de funcions. És àmplia la convicció en de les mateixes institucions polítiques del poder econòmic com instruments de polítiques socials radicals diferents "en comú". Cal fer aquest camí. Dins la nova consciencia compromesa i mobilitzada rau el futur revolucionari social.
El vot que ha atorgat uns consistoris inèdits. Sobretot amb els factors mutants de les confluències entorn el fenomen Ada Colau i Barcelona "en comú", Podemos i Ciutadans, sense menystenir la consolidació de la CUP, ha posat en situació amarga a CiU, i agredolça a ERC.
A la ciutadania i el jovent, emergent des de l'alenada quinzemaigista, li correspon sostenir ferm el testimoni i consumar el que s'ha començat amb la il·lusió participativa.
Els nous regidors i regidores han de correspondre a la confiança atorgada alhora d'establir les noves alcaldies, governs i polítiques, amb tots els pactes i acords adients.
Barcelona n'és bandera. Barcelona en comú és la senyal més nítida de canvi, d'esquerres i "aliada real del procés sobiranista", com ho ha expressat la mateixa futura alcaldessa, Ada Colau. El compromís per posar en marxa immediatament un pla de xoc, va íntimament junt amb la mobilització popular i per tant del procés de decisió catalana.
De les cinc primeres ciutats de Catalunya, gairebé la meitat de la població catalana, a quatre (quasi un 45 % de la població) hi ha la possibilitat certa de canviar les alcaldies de CiU, del PP i fins i tot del PSC.
Barcelona, Badalona, Terrassa i Sabadell.
Les esquerres tenen l'obligació política i moral d'executar aquests canvis. No s'hi valen excuses escadusseres de lideratges o rancúnies. No s'hi valen "Tamayazos" ni desencontres.
I li segueixen moltes altres ciutats i poblacions. Rubí i Castelldefels per esmentar-ne dues a la primera corona metropolitana.
Aquesta transmutació consistorial ha d'expandir-se pels ents supra municipals. Diputació de Barcelona en primer lloc. Possibilitarà ERC, per activa o per passiva, que CiU segueixi a la presidència de la Diputació de Barcelona, malgrat les esquerres tenir la majoria?
Els cants de sirena d'un sobiranisme financer i autonomista frenaran a ERC de liderar o de co-liderar el canvi obvi a la Diputació de Barcelona i als governs comarcals?
El Full de Ruta de CiU i ERC abocarà a mostrar incapacitat innovadora en l'hegemonia política per part d'ERC? Cal superar la fase d'hostatge de la dreta autonomista recoberta de pell sobiranista i independentista.
Les alcaldies transmutades són la clau de volta del nou impuls i il·lusió popular en un inici constituent de república catalana.

2/6/15

Un nou pas per a la sobirania


La sobirania, la independència i l'inici constituent de república catalana s'obren pas per arreu.
Avui unes quantes persones acabarem de perfilar una veu potent de compromís amb el camí cap a la república catalana.
Des dels espais de l'esquerra transformadora, el socialisme, el sindicalisme, el moviment veïnal i del jovent, construirem una veu immersa en el moviment per la sobirania, el clam per la independència i l'anhel d'estat. República catalana, lliure i social, en funció de la decisió ciutadana. SíSí, i tant!
L'efecte de les eleccions municipals és contundent. Augment del sobiranisme, increment de les regidories independentistes, desplaçament net del conjunt vers a les esquerres.
CiU segueix retrocedint. El conjunt de les dretes amb CiU, PP i C's empitjora als Ajuntaments.
Les veus sobre l'hegemonia de les esquerres en el fet català, val a dir en la sobirania política i jurídica de Catalunya, s'alcen i consoliden en nous segments socials i ciutadans.
La ciutat de Barcelona, el cap i casal de Catalunya, està a l'ull de l' huracà. La Barcelona cosmopolita, mestissa i catalana, debat en quin grau de definició, compromís i implicació participa en el procés de sobirania.
Barcelona no ha format part de l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) durant tota la legislatura de l'alcaldia de Trias (CiU).
El repte és potent. La propera alcaldessa, Ada Colau, ha obert la porta a desencallar el que Trias i CiU no havien fet. La proposta és una Consulta ciutadana per adherir-se a l'AMI. Ada Colau va votar -n'ha fet esment públic- SíSí el 9N2014. Ada Colau i Barcelona en comú volen que sigui el conjunt de la ciutadania qui decideixi i aconsegueixi un acord sòlid.
Ada Colau va establir divendres que "serà una aliada real del procés sobiranista", abans havia especificat que "Som un aliat del procés i no posem pals a les rodes, a diferència de CiU". El dilluns indicà que Barcelona en "té un compromís amb el dret a decidir, a diferència de CiU", a la premsa explica que si aquest consulta s'impugnés (sobre l'AMI), ella desobeiria perquè "si cal desobeir les lleis injustes, es desobeeixen".
Durant la setmana municipalista, algunes declaracions senyalen les idees i conceptes que conflueixen en la nova associació que s'està bastint.
Els resultats del 9-N, de 2,3 milions de participants el sí-sí va tenir 1,8 milions de vots. Si sumem els vots de les eleccions municipals de diumenge per part de CiU, ERC i la CUP hi ha 1,4 milions de vots. Per tant, hi ha quatre-cents mil vots d'un espai que nosaltres pensem que és de l'esquerra que no és pròpiament dita independentista. I aquest espai ha de ser present en aquest procés. A més, hi ha els dos-cents mil vots del sí-no del 9-N que són de ciutadans del país que van fer un vot de rebel·lia desafiant l'estat i el Tribunal Constitucional però que cal treballar perquè s'acabin sumant al sí-sí. Nosaltres coneixem molt bé aquesta gent, perquè són companys de militància en molts espais socials i polítics. Volem fer una tasca pedagògica d'arguments polítics en tot aquest espai. Antoni Morral
* Si de verdad queremos la ruptura… Josep Ferrer, Francesc Matas Salla.

1/6/15

Si de verdad queremos la ruptura…


En nuestro país la vía griega parece haber sido frenada con Ciutadans. Nos queda la vía catalana. Si de verdad queremos la ruptura, hay que aceptar sus riesgos y contradicciones. Renunciar a ella sería aún peor.
Josep Ferrer (derecha).
De Josep Ferrer Llop y Francesc Matas Salla, en Público.
Ciutadans apuntala el régimen de la transición
Hace no mucho tiempo, era ampliamente compartido el diagnóstico de que el régimen dinástico de la transición estaba tambaleándose: una monarquía desacreditada, una crisis descontrolada, escándalos de corrupción,… Podemos aparecía como el canalizador de la indignación y de las protestas, con un crecimiento vertiginoso que podía acabar desbancando primero al PSOE y después al PP, y finalmente liderando una ruptura democrática a la griega, incluyendo un proceso reconstituyente. Se llegaba hasta a especular con una coalición de emergencia entre los dos grandes partidos para salvar el régimen.
Pero había antídotos alternativos como, por ejemplo, sugería el presidente del Banco de Sabadell, Josep Oliu: “necesitamos un Podemos de derechas” (y a ser posible contrario a los nacionalismos periféricos, añadimos). Alguien debió atender tal sugerencia porque al poco tiempo  Ciutadans iniciaba su despegue, aún más vertiginoso. Coincidía con Podemos en una parte de su mensaje (anti-corrupción, renovación, participación,…), y por tanto de su base social de protesta, pero sin cuestionar el régimen.
En estos momentos ya puede aventurarse el escenario final: la suma PP+PSOE+C’s será quizá menor que la inicial de los dos grandes partidos dinásticos, pero suficiente para asegurar mayorías de gobierno a dos, sin necesidad de recurrir a otros. Si hace falta, C’s puede cubrir a la vez lo que Jordi Pujol hacía en las Cortes Generales y lo que IU en Andalucía, y encima sin exigencias competenciales o ideológicas.  Se habrá salvado así la gobernabilidad del régimen dinástico de la transición.
Al otro lado, la suma Podemos+IU probablemente suponga un aumento significativo de los votos contestatarios, pero lejos de los necesarios para una ruptura democrática reconstituyente. Además, la hegemonía dentro de este sector se habrá trasladado al nuevo partido, todavía en fase de consolidación.
La otra vía rupturista: la República Catalana
Desvanecida, pues, la vía griega, ¿debemos renunciar a la ruptura? Queda otra posibilidad, la que de hecho arrancó primero, pero que ha estado temporalmente en la reserva por las expectativas que la otra generó: el proceso soberanista hacia una República Catalana, que obligaría a abrir un proceso reconstituyente en el conjunto del estado español. La realidad es que la movilización soberanista catalana sigue siendo el más amplio y consistente factor rupturista, a pesar de haberse dado varias veces por desinflado. Actualicemos la situación, destacando los cambios habidos en su composición y en su caracterización.
En cuanto a lo primero, parecen configurarse dos bloques netamente independentistas, que suman probablemente una mayoría absoluta ajustada: uno alrededor de CDC y ERC (más quizá UDC, disidentes del PSC,…), y otro de izquierda radical liderado por CUP. Enfrente, tres partidos claramente unionistas (PSC, C’s, PP) cubriendo prácticamente todo el espectro de los restantes parámetros (izquierda/derecha, viejos/nuevos, con/sin contaminación por corrupción,…). En medio, genéricamente situados en la izquierda,  partidos indecisos y con diversas correlaciones internas (EUiA, ICV, Podemos,…), arguyendo una insuficiente presencia del eje social en el movimiento soberanista, junto con un claro rechazo de las políticas realizadas por CiU.  De su posicionamiento definitivo depende que la mayoría soberanista sea suficientemente amplia, así como que dentro de dicha mayoría haya una clara hegemonía de la izquierda con el factor social. Ambas cosas son posibles, pero están por decidir.
También subsiste aún la posibilidad de un “efecto Lleida” (ERC ha forzado al gobierno catalán a congelar sus intenciones sobre el Consorcio de la Salud) trasladado al liderazgo nacional: que ERC reafirmase el eje de soberanía constituyente de legalidad catalana, social y republicana, obligando a CDC a mover ficha, de manera que la hegemonía política se situase en el terreno de la izquierda soberanista por la independencia y social, en alianza con la izquierda federalista que postula el derecho a la libre decisión de la ciudadanía.
En cuanto a la caracterización del movimiento, se detecta un significativo desplazamiento hacia poner calificativos al nuevo estado reivindicado. Así, el comunicado del 13 de marzo de la Mesa de partidos sitúa claramente los tres parámetros de soberanía constituyente, república catalana y libre elección ciudadana. Incluso en la “hoja de ruta” suscrita a finales de marzo por CDC y ERC, se insiste en atender no sólo al eje nacional, sino también al eje social y al de regeneración democrática. Igualmente, en  su reciente asamblea anual, la ANC ha pasado a reclamar  una “República Catalana”, soberana e independiente, más allá de simplemente un nuevo estado. En el mismo sentido, mientras la “V” de la diada del 2014 era la de victoria, voluntad y votaremos, la manifestación en la Meridiana del 2015 será por “la calle mayor de la República Catalana”, con 10 ejes que incluyen la regeneración democrática, la justicia social, la solidaridad, la diversidad… En paralelo este mismo mes echa a andar “Reinicia Catalunya” con dos grandes proyectos: la nueva constitución y los debates temáticos sobre “El Pais que Volem” (El País que Queremos). Por su parte, “Esquerres per la Independencia” ha presentado su primer “libro de los colores por la República Catalana independiente: todo un país por decidir”, que desarrolla sus 16 puntos programáticos.
En definitiva, el argumentario soberanista ha superado el “queremos una Catalunya independiente y después ya veremos” para enfatizar el  “queremos mejorar Catalunya en tal y cual aspecto, y para lograrlo necesitamos una República Catalana” de los derechos sociales y laborales, plenamente soberana (como en la pegatina de la ANC para el 1 de Mayo). Dicho de otro modo, a la visión de la independencia como un objetivo por sí mismo, se suma cada vez más la de verla como un ejercicio de soberanía para alcanzar determinados objetivos sociales. Tendencia que confluye con las reclamaciones antes referidas de ciertos sectores recelosos de la izquierda.
¿De verdad queremos la ruptura?
Nos encontramos, por tanto, con la posibilidad de constituir una mayoría política amplia en favor de un soberanismo cada vez más impregnado de valores democráticos y sociales. Consolidar esa mayoría y esa tendencia está, en buena medida, en manos de la izquierda catalana en general y de la indecisa en particular. Está en juego la hegemonía política en Catalunya y la posibilidad de ruptura constituyente en todo el país.
Bien entendido que ese paso incluye compartir el frente soberanista con sectores de las clases medias y de la pequeña burguesía que en buena parte se sienten representados por Artur Mas. Sólo así cabe albergar expectativas reales de avance hacia una República Catalana. Ello es compatible con seguir porfiando por desplazar hacia la izquierda la hegemonía dentro de dicho frente.
Por su parte, a la izquierda democrática rupturista española le correspondería aceptar dicha República Catalana y liderar la constitución de una nueva República Española, que le ofreciera un pacto de federación o confederación bilateral. En particular debería arrinconar los partidos hegemónicos hasta ahora, que están deslegitimados como responsables de la confrontación (el PP por acción y el PSOE por omisión).
El camino no es fácil, pero parece el único posible. Así llegamos al título de este artículo, dirigido a la izquierda trasformadora española y catalana: si de verdad queremos la ruptura, hay que dar esos pasos, con todos sus riesgos, incertidumbres y concesiones.
La alternativa es quedarnos como estamos, habiendo cambiado lo justo para que nada cambie, esto es, para que perviva el régimen dinástico de la transición con otro rey y con tres partidos en vez de dos. Mejor dicho, la alternativa es retroceder, ya que cuando se lanza una ofensiva y no se alcanza el objetivo final, el adversario no acostumbra a conformarse con sus posiciones iniciales, sino que probablemente aproveche la frustración y el desánimo para una contraofensiva que le haga ganar posiciones. Si renace el régimen que tuvimos contra las cuerdas, preparémonos para la contraruptura.
Josep Ferrer Llop, Francesc Matas Salla
Delegación de Esquerra Unida i Alternativa en la mesa de partidos de la ANC.
15 mayo 2015