On som?

En un aniversari d’1 d’octubre en reflux i franca regressió respecta a la dècada de gran impuls del moviment sobiranista, independentista i republicà. Tanmateix el conflicte segueix ben viu i sense vies de resolució. Les llibertats catalanes, la consciència de lliure decisió en referèndum segueix a flor de pell, com l’estima pel català, la discriminació i greuges econòmics i polítics. El problema català és el conflicte, fins ara irresoluble, estatal. Per l’Estat espanyol i per Catalunya. Ara s’ha de fer l’experiència d’un tercer govern PSC, estatalista, constitucionalista i espanyolista, afí a la corona, referent preferit pel gran luxe barceloní i el capital català i espanyol. Qualsevulla estratègia ha de metabolitzar aquesta realitat obvia.

Són 7 anys de davallada (2017-24) després dels set de magnífica efervescència i rebel·lia (2010-17). El lideratge del catalanisme dretà (neoconvergència, Junts), el d’esquerres (ERC) i el revolucionari (CUP), sustentats en classes i capes socials diferenciades, i confrontades, de la població, no ha aconseguit una estratègia conjunta enfront a la reacció ofensiva estatal; tampoc en fondre un conjunt suficient de la població per assolir la resolució de les llibertats catalanes, el referèndum de lliure decisió efectiu, la independència i la república.

Els vectors estatal, social i immigració (21%) són un llast de plom a l’hora de reunir la força popular suficient per aconseguir confluir en les necessitats socials, de llibertats i sobirania, amb les republicanes per l’Estat espanyol i per la Nació catalana.

La diferenciació social i d’interessos econòmics entre les classes a Catalunya, és atiada per l’Estat, al torpedinar constantment les tímides polítiques socials de la Generalitat que podessin permetre un espectre més ampli al catalanisme, des dels seus pols d’esquerres i revolucionari. Un gruix suficient treballador, immigrant, empobrit i precari, es manté en una neutralitat tendenciosa que, a la fi, afavoreix els poders estatals i econòmics.

El context va d’erosió implacable amb la davallada de la indústria, repressió perenne de les llibertats i una amnistia ranquejant, frenada per una Judicatura impune. Es manté l’estructura econòmica empresarial, convergent, de serveis privatitzats i els públics-privats. Puja imparable el turisme, el gran luxe, el parasitisme financer, l’avarícia de l’energia, aigües i farmacèutiques, s’estén l’especulació dels habitatges i lloguers. S’incrementa inexorable la pobresa i la precarització. Una olla a pressió que no se sap fins quan bullirà, però és un signe de mal averany a mans del gran capital. Esperpents com l’elitista Copa Amèrica il·lustren el panorama. Mobilitzacions com les de CCOO i UGT per la reducció de la jornada laboral expressen punts de llum per un final d’un túnel d’explotació i involució política.

El secretari general de l’ONU, Guterres, clama amb desesperació que “El Líban està al llindar de l'abisme. El món no es pot permetre que el Líban es converteixi en una altra Gaza”. Analitza que la situació del món és "insostenible" i “no podem seguir així”. El secretari assenyala les guerres, la desigualtat i la incertesa pel canvi climàtic, com els factors desestabilitzadors a nivell mundial. "Les divisions geopolítiques segueixen aprofundint-se. El planeta segueix escalfant-se. Les guerres es desencadenen sense saber com acabaran. Ens estem acostant a un lloc inimaginable, un polvorí que corre el risc d'endrapar-se el món". Malgrat aquestes alertes lúcides cal copsar que l’ONU no és neutral, ni la seva funció essencial és aconseguir la pau i la igualtat, sinó garantir la submissió universal de la gent treballadora, pobles i dones, als poderosos senyors de les multinacionals, el oligarques financers, al militarisme i els senyors de les guerres. Els mals, els inimaginables i perills que esparveren a Guterres no són cap malson ni excrescències que es puguin corregir, són essència de la propietat privada i del capital burgès imperialista, agreujat per les diverses crisis en una transició “incerta”. El predomini i hegemonia del capital financer enfront de la feblesa i divisió treballadora, fan que aquesta incertesa que detecten i temen totes les anàlisi dels organismes internacionals, invalidin, en tant que ineficaces per la humanitat i natura, el sistema de poders vigent, i les  polítiques ultradretanes, reaccionàries i misògines.   

Les guspires de les mobilitzacions són imprescindibles i llavor de futur. Divendres 27 jornada de lluita. Diumenge 6 d’octubre gran manifestació d’aniversari de la invasió i genocidi de l’Estat sionista d’Israel contra Gaza, Palestina.

Centenari Lenin. La doctrina sobre l’Estat establerta en el Manifest Comunista per Marx i Engels (1848), concretada des de l’experiència revolucionària de la Comuna de París (1871) a “La guerra civil a França”, és completada i sintetitzada a “L’Estat i la revolució” (1917, agost-setembre): subtitulada “La doctrina marxista de l’Estat i les tasques del proletariat a la revolució”. Els seus capítols: “I. La societat de classes i l’Estat; II. L’Estat i la revolució. L’experiència de 1848 a 1851; III. L’Estat i la revolució. L’experiència de la Comuna de París de 1871. L’anàlisi de Marx; IV: Continuació. Aclariments complementaris d’Engels; V. Les bases econòmiques de l’extinció de l’Estat; L'enviliment del marxisme pels oportunistes”. Tom 33, Obres complertes. Ed. Progreso, Moscou. 26 de setembre de 2024

De la Carta de L’Aurora.

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo33.pdf

https://www.fundacionfedericoengels.net/index.php/otras-lenguas/product/view/5/159

https://www.laltell.cat/products/242158-estat-i-la-revolucio-l.html

https://amnistia.omnium.cat/

Normalitat aparent

La normalitat de la Generalitat, que pretén aparentar el president Illa del PSC, comportaria refer a la inversa el camí per les llibertats recorregut des del 2005 i 2010. Illa ha presentat els seus respectes i submissió al Rei Felipe VI, al Palau de la Zarzuela de Madrid, en nom de la bona relació entre les institucions estatals. Abans havia presentat els seus respecte als poders dels grans capitals amb el desbloqueig del projecte de l’aeroport, o a l’alabar la gestió de grans esdeveniments de l’alcalde de Barcelona. Tanmateix Illa no pot esborrar de l’imaginari popular les grans mobilitzacions, ni la gesta de l’1 d’octubre de 2017, per l’Estat propi, la República Catalana i la Independència, ni la repressió del referèndum via policial, judicial i política amb el 155 gravat a foc. La Catalunya del 21 % d’immigrants, la majoria sense drets, pocs serveis públics i subsidis escadussers, tropa de la pobresa i precariat creixent, afegeix benzina al foc de les mancances socials, la lentitud de l’amnistia i de la negativa fragant a les llibertats catalanes.

És una normalitat que aboca a un fracàs anunciat; encara que s’haurà de metabolitzar aquesta experiència i aconseguir quallar alternativa treballadora, republicana i de llibertats sobiranes. El miratge d’un avenç en detriment d’unes millores socials palpables, d’uns drets i serveis públics universals, així com d’una bona i lliure relació de respecte entre els pobles, nacions i estats, on es pugui decidir en referèndum el que millor calgui i es vulgui, és una bomba a temps.

Rafa Diez Usabiaga i Eugenio Etxebeste Arizkuren (Antxon) titllen d’anormalitat l’evolució estatal vers les autonomies, en una continuació de la reflexió oberta sobre el Pacte de San Sebastià. Els dos referents de Sortu es plantegen “Quin és el punt de partida?”... “per superar, des d’una perspectiva nacional basca, l’esgotat i esgotador marc autonòmic vigent”... “el balanç del seu desenvolupament operatiu ha estat frustrant... la seva evolució i execució ha devaluat estructuralment el concepte d’autogovern”.  Esmenten un informe del govern Basc, presentat per la consellera Olatz Garamendi, anomenat “Erosió silenciosa”; del que resumeixen “Un informe demolidor del buidatge del pacte estatutari... de la invasió competencial de l’Estat sobre el text original... situant-ho en mera descentralització administrativa”. Proposen “sortir d’una ‘rotonda autonomista’ estèril per un projecte nacional i plantejar un salt qualitatiu en el model de relacions de CAB, Nafarroa i l’Estat espanyol. Necessitem un model de bilateralitat de natura confederal basat en el reconeixement nacional basc dins un Estat plurinacional”. “Necessitem respecte a la futura voluntat democràtica de la societat basca. Aquest és l’espai de consens que forces abertzales i esquerra confederal haurien de liderar i cristal·litzar en aquesta conjuntura històrica”.

Entenem que la prudència en evitar els conceptes de dret d’autodeterminació, de lliure referèndum efectiu per decidir, i de situar-se en una plurinacionalitat “dins” l’Estat, és en clau d’aproximació, i concessions obligades, vers l’objectiu proclamat per Sortu de República Basca. Valorem i destaquem que la idea estratègica incorpori el conjunt estatal i també a l’esquerra confederal.

Seria hora de potenciar aquesta reflexió tant vital de forma multilateral, per cercar estratègies d’alternatives republicanes fàctiques a l’amenaça del mal major de la involució política ultradretana, o a l’insuls i ineficient mal menor.

La gira dels màxims dirigents sindicals d’Ucraïna, en representació de FPU i KVPU, ha estat un èxit. Convidats per la UGT i amb la col·laboració de la Xarxa Europea de Solidaritat amb Ucraïna, els representants de la classe treballadora han pogut expressar directament la seva visió sobre aquesta guerra de Rússia contra Ucraïna i com afecta a la població treballadora. Ha estat una ocasió especial per saber de primera mà les reivindicacions i demandes treballadores, i la seva opinió crítica amb el seu govern sobre les polítiques neoliberals. També s’han entrevistat amb el Parlament de Catalunya, diputades i diputats de Catalunya i les Corts, i els grups parlamentaris PSC-PSOE, ERC, Junts i Sumar. Ara tots aquest contactes i reunions han de concretar-se en accions d’ajut efectiu en les properes setmanes.

Centenari Lenin. Dins la revolució democràtica burgesa de febrer pronuncia la conferència “La guerra i la revolució” (maig 1917): “hi ha quelcom principal que s’oblida al tractar de la guerra... la qüestió fonamental és el caràcter de classe... perquè s’ha desencadenat, quines classes la sostenen, quines condicions històriques i històric-econòmiques l’han originat”. “Nosaltres, els marxistes, no figurem entre els enemics incondicionals de tota guerra. Diem: el nostre objectiu és el règim socialista, qui, al suprimir la divisió de la humanitat en classes, al suprimir tota explotació de l’home per l’home i d’una nació per altres nacions, suprimirà ineluctablement tota possibilitat de guerra”.”Clausewitz: “La guerra és la continuació de la política per altres mitjans”. “La guerra no la fan els pobles, sinó els governs”. A “Materials per a la revisió del programa del Partit”: “... no pot acontentar-se amb una república democràtica parlamentària burgesa, que a tot el món conserva i tendeix a perpetuar la policia, l’exèrcit regular i la burocràcia privilegiada, és a dir, els instruments monàrquics d’opressió de les masses”. A la nota “Ucraïna” (juny 1917): “Cap demòcrata podrà tampoc negar el dret d’Ucraïna a separar-se lliurement de Rússia”. “El maleit tsarisme convertí als russos en botxins del poble ucraïnès, i fomentà en aquest l’odi contra qui arribaren fins a prohibir als nens ucraïnesos parlar i estudiar en la seva llengua materna”. Tom 32, Obres complertes. Ed. Progreso, Moscou. 19 de setembre de 2024

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo32.pdf

https://amnistia.omnium.cat/

https://www.naiz.eus/eu/iritzia/articulos/cual-es-el-punto-de-partida

https://www.sinpermiso.info/textos/el-laberinto-catalan

Un govern escorat dretà

La investidura triacordada ha fet president a Salvador Illa. El tercer govern autonòmic socialista de la Generalitat no és ni autodeterminacionista, ni sobiranista, ni republicanista, és ben poc catalanista, massa favorable a les exigències del gran capital, submís a l’estatal, així com de l’entramat públic-privat-concertat a la Salut, Educació i a les infraestructures bàsiques (energia, aigua, transport -aeroport, port-). El finançament singular compromès està a l’aire. Les mesures econòmiques i socials, que han decantat els suports d’ERC, Comuns, i dels sindicats CCOO i UGT, són als documents pendents a concretar i executar; ans la Copa Amèrica o la via lliure a l’ampliació de l’aeroport ja fan camí. Exigir el compliment dels compromisos és obligat un cop copsat el nou context. Sense cap confiança. Ara bé, convé orientar-se a construir estratègia i tasca profunda per preservar i avivar el caliu de la mobilització per les llibertats, els drets i serveis públics universals, i un acord  tipus contracte social republicà.

La composició del govern corrobora la deriva conservadora dretana d’Illa. Conselleries i staff incorporen executius/es i responsables polítics afins a una gestió sociovergent, al gran capital privat i a l’entorn municipalista fidel a Illa.

Medi ambient, Salut, Finançament/Fiscalitat, Transport, Treball, Drets dones, Habitatge, Família. Un preludi de per on pot surfejar una legislatura on, de moment, Illa/PSC disposen de les mans lliures per mirar i remar ben cap a la dreta. Fins que els seus avaladors, i els sindicats, constatin que els hi cal activar-se perquè s’executin els compromisos, és a dir, no quedin en cants de sirena i en un amarg miratge.

La població en general, la ciutadania votant en particular, els segments i moviments cívics i socials que lluiten en concret, han de mobilitzar arran de terra per aconseguir el que es pugui. Mentre s’aprofita cada nou pas per situar les necessitats bàsiques com a guia vital.

La història que va frustrar la renovació de l’Estatut de 2005 no es repetirà com si les grans mobilitzacions socials i sobretot de llibertats per la sobirania, referèndum i independència, no haguessin succeït; doncs formen part de les pulsacions pregones republicanes d’aquest poble. Són fites marcades a foc a l’imaginari de la nació catalana, com ho mostren les mobilitzacions de la Diada d’ahir. La lluita per la lliure decisió i la independència segueix viva, perseverant i profunda.

La naturalesa social capitalista dels poders reals, l’essència reaccionària de l’Estat i el règim monàrquic constitucional, la tendència a la involució política ultradretana, no es pot canviar ni capgirar estalviant-se una ruptura política de llibertats democràtiques, ni obviant una construcció política sobirana republicana que inclogui el dret a l’autodeterminació via referèndum lliure i efectiu.

No hi ha cap indici que permeti considerar que sigui possible una transició federalista o confederal de l’Estat monàrquic, serf dels poders econòmics, d’unes institucions neofranquistes i d’uns hereus del llegat caciquil. Difondre somnis, desitjos i il·lusions, d’evolucions felices sense ruptura de construcció republicana, condueix a la tragicomèdia o al esperpent, o pitjor, a malmetre i colpir el futur proper i les expectatives de llibertats.

Alguna persona pensa seriosament que Illa podria aconseguir el que no van poder ni Maragall ni Montilla?

Centenari Lenin. A les conegudes com Tesis d’abril de 2017 “Les tasques del proletariat a la present revolució”: ”el lligam indissoluble del capital amb la guerra imperialista”, “La peculiaritat del moment actual a Rússia consisteix en el pas de la primera etapa de la revolució, que ha donat el poder a la burgesia per mancar al proletariat el grau necessari de consciència i d’organització, a la seva segona etapa, que ha de posar el poder a mans del proletariat i de les capes pobres camperoles”. “Cap suport al Govern Provisional... Desemmascarar aquest Govern”. “Reconèixer que, en la major part dels Soviets de diputats obrers, el nostre Partit  està en minoria... reduïda... enfront del bloc de tots els elements petitburgesos i oportunistes...”. “Explicar a les masses que els Soviets de diputats obrers són l’única forma possible de Govern revolucionari”. “Mentre siguem en minoria, desenvoluparem una llavor de crítica i aclariment dels errors, propugnant al mateix temps la necessitat de que tot el poder de l’Estat passi als Soviets de diputats obrers, a fi de que sobre la base de l’experiència, les masses corregeixin els seus errors”. A “Carta 1 sobre tàctica”: “comprendre que el blanquisme significa la conquesta del poder per una minoria, mentre que els Soviets de diputats obrers, etc., constitueixen evidentment una organització directa i immediata de la majoria del poble”. Tom 31, Obres complertes. Ed. Progreso, Moscou. 12 de setembre de 2024

De la Carta de L’Aurora.

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo31.pdf

https://amnistia.omnium.cat/

Llibertat, Amnistia i Autodeterminació

Dos alcaldes de la CUP (Girona i Berga) fan una reflexió¹ pública sobre “L’esquerra i el país, una cruïlla decisiva”, on valoren que “l’estratègia dels últims set anys no ha aconseguit els objectius plantejats”, mentre situen l’efectivitat de la independència i la sobirania, sobretot en la clau municipalista, en funció del factor social. Ho fan davant una Diada de l’11 de setembre amb el lema “Tornem als carrers”, “Justícia · País · Futur”, “Independència”, tanmateix sense unitat independentista, val a dir, amb una divisió i confrontació de crisi entre partits, base social i estratègies a l’aigüera. En treu profit el nou president Salvador Illa, que configura un govern de la Generalitat “d’un PSC a la dreta i menys catalanista”, com el titllen els dos alcaldes. Sobre l’experiència de lluita per la llibertat amb les armes i el factor social, en una guerra que posa a la picota la globalització imperialista de les multinacionals i del capital financer, promovem la gira sindical dels sindicats ucraïnesos FPU i KVPU la propera setmana, a la que us proposem solidaritzar-vos i participar-hi.

Lluc Salellas i Ivan Sànchez són els dos alcaldes de Girona (Guanyem) i Berga que reflexionen en veu alta. Tracten “d’un canvi de paradigma similar al del conjunt d’Europa: una “onada reaccionària” reforça les opcions de la dreta i l’extrema dreta també al nostre país. Un context que, sens dubte, dificulta les opcions d’una ruptura amb l’Estat a curt termini ja sigui en l’eix social o en l’eix nacional”. Senyalen la necessitat “d’ una proposta política transformadora, independentista i que pogués recuperar la il·lusió i la capacitat d’incidència dins les institucions”. Plantegen cinc elements: “municipalisme i construcció nacional; la defensa de la independència del país; l’obertura del projecte i caminar cap un front ampli; un horitzó entenedor i clar”, on “puguem decidir el nostre futur”; és a dir, “Una independència que perquè sigui efectiva passa també per redistribuir poder, riquesa i treball”, “garantir habitatge, treball digne, drets i llibertats, seguretat, i defensar un territori en clau ecològica però també d’equilibri entre grans àrees urbanes i les rurals”. Animen al “Procés de Garbí” de refundació de la CUP en clau autocrítica vers el “retrocés sever” patit a les eleccions estatals i autonòmiques.

Els signants conclouen que “cal mirar lluny i atrevir-nos a somniar en gran”. L’Aurora comparteix l’estratègia de “Peus avui i mirada al demà”, ara bé, considerem necessari ampliar el camp del context i l’horitzó de les perspectives.

En tant que tendència ideològica i política revolucionària de fonaments de classe treballadora, L’Aurora hem proposat diàleg, relació i col·laboració a la direcció de la CUP. Apuntem a Salellas i Sànchez que el context, convé, imprescindible, que inclogui en el paradigma o la cruïlla la realitat estatal, tant institucional monàrquica i del règim amb plom neofranquista, com el de les forces polítiques d’esquerres, la social i treballadora; aquesta amb una realitat punyent de necessitats vives arreu de l’Estat. La proposta

d’adaptació entorn el Pacte de San Sebastià, per part de Rafa Díez i Antxon de Sortu, podria acostant-se a generar una gran entesa republicana. I quan es fa referència a unitat popular o front ampli seria profitós aprendre de l’experiència de l’Assemblea de Catalunya (1971-1977), de forma crítica i constructiva, per compartir projectes i lluita amb els sindicats de les classes treballadores.

Entorn a la refundació de la CUP guanyaria expectatives i possibilitats si s’adrecés al conjunt de forces d’esquerres sobiranistes republicanes, si més no a les revolucionàries, per aconseguir permeabilitzar i superar a la pròpia CUP. 

Solidaritat amb la lluita d’Ucraïna per la seva llibertat i existència. Dilluns 9, Conferència de la gira sindicalista dels Sindicats d’Ucraïna. A les 17 h, Rambles, (seu UGT), exposaran la visió, lluita i experiències sindicals en la guerra de defensa de la invasió de Rússia: Grygorii Osovyi, Secretari General de la FPU, Mykhailo Volynets, Secretari General de la KVPU, Vasyl Andreyev, Secretari d’Internacional de la FPU i Olesia Briazgunova, Secretària d’Internacional de la KVPU (també per streaming²).

Centenari Lenin. Entorn la guerra... “Sobre la caricatura del marxisme i l’Economicisme imperialista’” (1916): “El filisteu no compren que la guerra és la “continuació de la política (per altres mitjans” i per això es limita a dir que “l’enemic ataca”... sense analitzar perquè es fa la guerra, quines classes la fan, quin fi polític persegueix”. “arribar a negar una guerra feta veritablement en nom de l'alliberament de les nacions significa presentar la pitjor caricatura del marxisme”. “una afirmació evidentment errònia (del grup alemany La internacional) ‘A l’Era d’aquest desenfrenat imperialisme no pot haver-hi ja cap guerra nacional’”, abans Lenin havia plantejat... “pel fet de que el capitalisme avançat europeu (i nord-americà) hagin entrat a la nova època de l’imperialisme (es desprèn) que avui siguin possible únicament guerres imperialistes? Afirmar això seria absurd”. A “El programa militar de la revolució proletària” (1916): “els socialistes mai han sigut ni podran ser enemics de les guerres revolucionàries”... “Una classe oprimida que no aspirés a prendre l’ús de les armes, a tenir armes, només mereixeria que se la tractés com els esclaus”... “la classe opressora està armada... l’armament de la burgesia contra el proletariat és un dels fenòmens més considerables, fonamentals i importants de l’actual societat capitalista”. Tom 30, Obres complertes. Ed. Progreso, Moscou. 5 de setembre de 2024

De la Carta de L’Aurora.

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo30.pdf

¹ https://naciodigital.cat/opinio/esquerra-pais-cruilla-decisiva_1976639_102.html

² https://www.youtube.com/live/dvg94OCDYeE?si=rfTAIIKUK--Omu8l.

https://amnistia.omnium.cat/