Social i llibertats

El 23 Jl, a les eleccions generals a l’estat, remuntar la desafecció política i capgirar el desencís en lluita, és el que convé per defensar i aconseguir polítiques socials útils per a la majoria de la població treballadora, tot avançant en les llibertats, la sobirania i el dret a l’autodeterminació dels pobles, cal finalitzar la repressió a l’independentisme català, i la negació a generar condicions per alternativa republicana al règim constitucional monàrquic. Repressió que s’estén a la immigració per la llei d’estrangeria, es fomenta per la llei mordassa a l’activisme que s’enfronta als desnonaments i a les agressions ambientals; mentre es condescendeix còmplice a la reacció i a la violència institucional contra els drets de les dones i les conquestes feministes. L’Aurora no lluitem pel mal menor, que no deixa de ser mal, sinó per barrar el pas a la dreta, PP, a les polítiques dretanitzades, val a dir a la involució política que creix. Ens cal una estratègia, una lluita de fons, per unes perspectives de República, Socialisme i Autodeterminació, combinada amb l’acció mobilitzadora unitària per arrencar totes les millores possibles, per petites que siguin.

Al president Pedro Sánchez del PSOE, se li ocorre criticar i fer mofa del fons revolucionari dels avenços feministes, esmentant les formes de la ministre d’Igualtat, Irene Montero. El que incomoda a Sánchez, és el que es considera una provocació sistèmica als privilegis i el poder patriarcal misogin dels homes i els estats sobre les dones. La reacció irada i virulenta dels prohoms, institucions i dels partits, inclou a segments feministes, que no els hi agrada que es denunciï la cultura de la violació o els avenços notoris des del 2017 (Women’s March, MeToo, No és No, Només sí és sí, lliure consentiment). La reacció política afavoreix el manteniment de la impunitat i l’arbitrarietat respecte la violència masclista. És una mobilització hegemonitzada per la ultradreta negacionista; el rerefons ranci del neo-dret de pernada, el trobem en la reforma de la llei dels drets sexuals (“només sí és sí”) que revisa el consentiment de les dones tornant a haver de demostrar la violència i la intimidació.

Els incompliments governamentals, la tebiesa en les mesures progressistes socials, el munt de greuges i de població precària, empobrida i la racialitzada condemnada fora de la ciutadania, la insuficient mobilització treballadora i sindical, la incompetència de l’estat en fiscalitat o en l’execució dels seus propis pressupostos, són el cultiu on els cacics, corruptes i elits, terratinents, industrials, comercials i financers, es freguen les mans. Els poders econòmics i estatals acaronen disposar d’uns vots que porti el PP al govern, per tenir les mans lliures cap a la involució reaccionària. No és un mal auguri alarmista, doncs Andalusia, País Valencià i les Illes Balears en són una expressió tangible.

La negativa del govern de coalició progressista a les llibertats nacionals, a la sobirania i la lliure decisió, al dret a l’autodeterminació i al referèndum, a l’amnistia, a preparar un canvi republicà, divideix, disgrega i afebleix, les esquerres estatals i les necessàries aliances amb les sobiranistes, nacionals i independentistes. Un trumfo per les dretes.

Els pactes municipalistes enverinats han esbiaixat les aliances, fins el punt que ERC i Junts han pactat més alcaldies amb el PSC, cadascú per separat, que entre ells i la CUP. L’excepció, notable, ha estat Girona, on Guanyem regeix l’alcaldia amb la CUP, i aliances de Junts i ERC.

El desenllaç a Barcelona, capital de Catalunya, segona ciutat de l’Estat, ha donat l’alcaldia al PSC amb una precària minoria de 10 regidors, que necessiten d’11 més per disposar de la majoria del consistori. Collboni ha aconseguit desbancar a Trias (Junts, PDECat, la neoconvergència) i ERC, amb els vots del PP i, a ultimíssima hora, de BComú. Ada Colau ha fet una explicació contundent en les paraules, mitges veritats sobre els projectes polítics de Trias o de Collboni, o els pactes, una defensa enèrgica i emotiva del projecte Barcelona Comú, ans no evita que els fets siguin punyents. BComú va canviar a última hora la decisió de votar-se a ella mateixa, i des de l’oposició imposar decisions polítiques coherents amb el seu llegat, per quedar en mans del PSC, agreujat pel menysteniment i normalització del vot de la dreta, aquesta vegada del PP.

Trias representa la rosca neo convergent de la burgesia barcelonina i catalana, al mateix temps contraposada per la pressió nacional i els interessos econòmics al gran capital espanyol, al constitucionalisme i règim estatal. Collboni es referent d’un gran sector treballador, de la burgesia barcelonina que ha fet bons negocis sobretot des de les olimpíades, ha adoptat el programa del gran capital en habitatge, turisme, gran luxe, medi ambient i bona part de la reacció patriarcal contra els avenços feministes de l'última dècada, ha fet bandera del constitucionalisme monàrquic reaccionari -155 inclòs-, pidola el beneplàcit dels poderosos, concretat en el suport a la seva campanya i els vots del PP contra en Trias. El PP, i el PSOE, coincideixen en barrar com sigui el pas a les llibertats nacionals i sobirania catalana, i a que s'obrin possibilitats republicanes. ERC ha begut oli, en Maragall ja la va pifiar al no bregar el 2019 per compartir l'alcaldia, ha tornat a patinar al precipitar-se a tancar un pacte amb Trias.   

La comparativa entre Collboni i Trias és insana. El fet és que BComú perd la independència respecte el PSC i el govern estatal, queda abocada a una oposició emmordassada. El no votar-se a si mateix li frena fer oposició potent, dificulta promoure alternativa i aliances socials suficients, republicanes i sobiranes autodeterministes. Però la lluita segueix, tampoc convé enterrar com un absolut a  BComú; malgrat que el PSC espera i propaga que BComú s’incorpori al govern de la ciutat, o no descarti entronitzar la sociovergència de la Diputació al propi Ajuntament. Les eleccions del 23 Jl donaran noves claus i possibilitats, segons es mantinguin les esquerres i majoria d'investidura o guanyin PP i Vox. La CUP no ha pogut obtenir representació al consistori, ara bé, disposa d’una oportunitat important al presentar-se a les eleccions estatals. Convindria fes camí junt a EH Bildu, fomentar la utilitat de l’acció política, en el sentit d'enllaçar o fer un pont entre necessitats socials, mobilització, lluites I la política dels poders públics governamentals.

Voler combatre les polítiques de dretes, actuar per barrar el pas de la dreta i la ultradreta al govern, també comença per no normalitzar el PP, factor pervers que permet naturalitzar tot seguit a la ultradretana Vox.

Positiu el míting de solidaritat sindical amb Ucraïna de tots els sindicats francesos a la Bourse de Travail de París. Entre les oradores, Olesia, responsable internacional de KVPU; Natalia, vicepresidenta de KVPU i presidenta del sindicat miner; Vasyl Andreiev, vicepresident FPU i president del sindicat de construcció; Pierre Coutaz, internacional de CGT. L’Aurora dona suport a la Xarxa europea de solidaritat amb Ucraïna, a la defensa de la resistència i llibertat del poble ucraïnès; tothom que pugui fer una contribució econòmica (1 €, 5 €, 10 € o més) serà molt ben rebuda al c/c: ES71 2100 0681 0402 0014 4729.

22 de juny de 2023