Cop d’Estat mortífer

Comitè Centrals de Milícies Antifeixistes.

El 19 de juliol de 1936 l’exèrcit espanyol s’insurreccionava per sufocar el creixent poder treballador, derrotar el procés revolucionari i la II República. Les milícies antifeixistes i obreres a Barcelona, sobretot comandades per la CNT, però que aplegaven a partits com el POUM, varen fer fracassar el cop a Catalunya.

El 21 de juliol es formada el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, que va actuar com un govern, integrat per cinc representants de la CNT-FAI, tres l’UGT i d’ERC, i un del POUM, el PSUC, la Unió de Rabassaires i l’Acció Catalana.

Aquest Comitè, dominat per les forces obreres revolucionàries, va atorgar la presidència a Lluís Companys, president de la Generalitat. La contradicció d’un doble poder republicà burgès i l’emergent poder dels comitès de fàbriques i de les Milícies, a la fi es va resoldre per la recuperació de l’ordre republicà del Front Popular, en detriment del poder col·lectivista que expropiava la propietat privada i fomentava l’avenç revolucionari social, enfront del sagnant pronunciament franquista.

Col·lectivitzacions.

La situació política entorn els fets de l’1 d’octubre són molt diferents. No es tracta de fer comparacions fàcils o malèvoles, a despit de forçar els esdeveniments històrics. Tanmateix és convenient refrescar-ho per extreure’n lliçons pertinents.

Enguany l’Estat, la Judicatura, el PP, Ciutadans i fa poc el PSOE del 155, han titllat com a cop d’Estat la votació en el referèndum de l’1 d’octubre, la mobilització solidària de rebuig a la repressió del 3-O, l’Aturada de país i vaga general del 8-O, i la votació parlamentària de la independència i la república catalana per part del Parlament de Catalunya el 27-O.

El Judici, enfocat per la Fiscalia i el Jutge Llarena acusa, manté en presó i pretén condemnar de rebel·lió violenta, els líders civils de l’ANC i Òmnium, al president, conselleres i conselleres del govern, l’ex presidenta del Parlament, i altres persones exiliades i imputades.

Mentre la judicatura alemanya s’ha negat sentenciar al expresident Puigdemont per rebel·lió, l’Estat espanyol via Fiscalia i TS segueix acusant de tumult violent el 20-S i l’1 d’octubre.

La mobilització pacífica nacional catalana es reprimeix i condemna perquè incorpora la perspectiva republicana a l’Estat i proclama la decisió de ser un estat independent en forma de república.

En canvi resulta que són el PP i Ciutadans qui han negat la qualificació i condemna de colpistes i d’imposar una dictadura a sang i foc al règim del General Franco. A voltes fins i tot defensen l’anomenada democràcia orgànica.

Els fills, cosins i nets, dels cabdill franquistes, falangistes, jerarques estatals, eclesiàstics, terratinents i financers, no volen ni pensar en la memòria històrica, ni en que pugui canviar de mans el seu poder secular.

Una lliçó és que en el nou segle l’alternativa republicana truca a la pell de brau, sostinguda pel clam i mobilització popular democràtica nacional catalana. El camí és de ruptura política i llibertat, no d’apedaçar al règim de 1978. Catalunya ha votat, vol votar i decidir sobre la república de forma pacífica i fraterna. 19 de juliol de 2018

De la Carta de L’Aurora.

La cuestión del régimen

Caído el PP del gobierno, noqueado al fin por la corrupción, emergen nuevos lodos de las cloacas estatales. Es Corinne, la princesa amante real, quien transmite que Noós no es un caso aislado y ajeno de un cuñado, sino que el rey emérito Juan Carlos I estaba bien implicado. La fortuna de la Casa real procede de orígenes para nada nobles.

Es el régimen establecido en la restauración de 1978 el que está en jaque, pendiente de cuántas jugadas habrá hasta el mate.

La entrevista de los presidentes de los gobiernos, Pedro Sánchez (PSOE) y Joaquim Torra (JxCat), es un gesto político que cambia, al menos en las formas y talante, el crescendo de confrontación fomentado por el PP y Mariano Rajoy. La entrevista se envuelve de razones y demandas que desde 2010 se han ido colapsando.

La represión de la demanda republicana catalana depende ahora en parte del gobierno estatal de Sánchez. Un gobierno sostenido por una alianza tácita variopinta y contradictoria, en la que forman parte los partidos soberanistas e independentistas catalanes. El gobierno de la Generalitat de Torra, dispone por lo tanto de una de las llaves que permiten sostener el presidente Sánchez.

¿Hasta cuándo este equilibrio kafkiano? Es un tiempo para rehacer estrategias y construir alternativas a las políticas y al régimen caduco. El jaque al régimen se ha ido cociendo con sucesivas oleadas de la calle, las plazas y empresas. Huelgas generales sindicales contra las consecuencias de la crisis económica, 15-M de las plazas con la juventud por la regeneración democrática y moral, los Ayuntamientos del cambio, las mareas, la demanda de decidir catalana republicana.

Si bien la movilización trabajadora sindical no es quien domina el escenario, en cambio se han abierto camino de futuro otros frentes de gran calado.

La amplísima huelga feminista del 8 de marzo por los derechos universales y la igualdad, junto a la potente movilización contra las agresiones sexuales y la violencia de género, que desnuda la hipocresía institucional y moral imperante, mientras denuncia el machismo inveterado de una Judicatura anclada en el siglo pasado, con un sesgo de omnipotencia de élite y neofranquista.

Otra vía de agua que aparece como irreparable, si no se enfoca con una resolución política, es el proceso catalán, democrático y nacional, que con su momento álgido del 1 y 3 de octubre de 2017, ha situado una alternativa republicana, desde el ejercicio del derecho a autodeterminación por medio del voto.

Tal y como demuestra la justicia alemana con su rechazo a la euro orden del juez Llarena contra Puigdemont, nunca hubo rebelión violenta; Lo único que hubo y sigue habiendo es la voluntad de un pueblo que reclamó y ejerció su derecho a decidir de forma pacífica con las urnas.

Sánchez y Torra están abocados a pasar de las palabras diplomáticas a hechos, traducidos a medidas de gobierno con consecuencias políticas. No hay confianza ni ilusión entre estos gobernantes, queda el frío pragmatismo de abrir un diálogo que será una caja de Pandora para el régimen.

El ultra minoritario gobierno estatal y el condicionado gobierno de la Generalitat tienen que hacer frente al juicio a las y los presos políticos, a las imputaciones y personas exiliadas, a la presión organizada y movilizada de un pueblo que no se da por derrotado, mientras exige libertad para decidir i república.

La opción estatal de explorar una nueva descentralización administrativa, con acuerdos bilaterales y multilaterales, combinado con una reforma constitucional, se encontrarán con la petición de un referéndum en Cataluña y la incorporación del derecho a la autodeterminación.

El jaque al régimen constitucional de una transición fallida alimenta las libertades fundamentales desde procesos constituyentes republicanos.. 17 de julio de 2018

De la Carta de La Aurora.

La implicació del rei i del PP no són corrupcions colaterals

Manifestació llibertat presos/es i exili.

L’efecte comissions corromp l’estat, autonomies i municipis fins el moll de l’os.

Una “Gürtel real” s’estén, per si hi ha qui vol aclucar les ulls i segellar les orelles sobre la corona. Una institució clau de la constitució i règim de 1978. El cas Noós i la trama de Corinna zu Sayn-Wittgenstein són prou eloqüents. El Rei emèrit Juan Carlos I ha fet fortuna i enriquit la Casa reial amb les comissions corruptes. Una gangrena política institucional.

El PP amb les mil-i-una Gürtel. La Junta d’Andalusia amb els ERE’s i altres. La Generalitat de Catalunya amb el 3% i el sector de negocis convergent. El País Valencià. Les ramificacions del narco gallec. Els afers bruts, clandestins, de les cloaques estatals i les que esquitxen els diferents cossos policials i de la Guàrdia Civil. Les trames també des del PSOE i PSC.

No hi ha un pam de net. Licitacions d’obra i inversió pública o privada, Justícia, droga, tràfic d’armes, trata i prostitució. Tot te un preu. La moral de tarannà hipòcrita va de que “si no cedeixes pitjor per tu, ja ho farà un altre”.

La impunitat és un vici patri. Fins i tot quan el govern del PP s’ha vist arrastrat a l’abisme.

La implicació del rei i del PP no són corrupcions colaterals. Són la imatge pública i confessada que, en el cas PP, fins i tot la sentència ho descriu com a organització criminal.

Aquest règim polític de 1978 resulta caduc per diferents motius: regressió en les llibertats, institucions elitistes que traspuen neo-franquisme, incapacitat de regeneració democràtica com esclatà amb la demanda 15-M de les places, irracionalitat econòmica, fallida estructuració autonòmica, negativa repressiva al dret a l’autodeterminació i a l’anhel de decidir nacional de Catalunya, ofec dels municipis i una corrupció universal desbordada.

La ruptura política amb aquest règim és de salut política i honestedat moral.

Tres fets cabdals il·lustren que ve l’hora d’una transformació cabdal, si més no política democràtica.

L’aliança tàcita de partits amb estratègies i interessos ben contradictoris que ha permès foragitar Rajoy i el PP del govern estatal. És un conglomerat fràgil però alhora contundent.

La irrupció de la proposta republicana massiva a la pell de brau des de la mobilització sobiranista, democràtica i independentista catalana. Un alternativa que emergeix a Catalunya però que implica el canvi polític en clau ruptura a l’Estat actual.

El clam inèdit, vital i per arreu, dels drets “dels davantals”, de la mobilització vaga feminista del 8-M. Les dones mobilitzades han inclòs tots els drets (i serveis) universals compartits junt l’ideari d’igualtat de les persones, dones i homes, lliure d’agressions sexuals i de violència de gènere.

Els valors i l’estructuració republicana s’obren camí. Les alternatives d’avenç seran amb drets, netes i feministes.

Del Butlletí electrònic d’EUiA.

Bilateralitat limitada a l’entrevista dels presidents Sánchez i Torra

Els presidents Sánchez i Torra han posat sobre la taula de la Moncloa els principals factors de la crisi estatal autonòmica, trufat de condicions, limitacions i negatives. El president del govern estatal reconeix que el conflicte és polític, mentre nega la possibilitat de resolució per la via de la lliure decisió ciutadana. És positiu el fet de parlar sense exclusions, resulta negatiu la incapacitat per un enfocament democràtic.

L’1 d’octubre català és l’avís que planteja l’alternativa republicana a l’Estat, així com una nova relació política sobirana entre Catalunya i Espanya. Sigui federal, confederal, associada, independent o d’altre tipus. El que s’ha obert és un procés de canvi constitucional d’un règim polític caduc, que pot ser més senzill o tortuós, amb més o menys temps, o una regressió complerta.

Està en qüestió les forces motrius, les classes i capes socials, que pilotaran l’avenç democràtic. Les aliances, la unitat i la recomposició democràtica republicana de les esquerres resulta vital pel lideratge i hegemonia del camí de construcció republicana. L’1 d’octubre també va mostrar la força inaudita de la mobilització popular, molt superior a pactes timorats o maldestres entre elits.

L’horitzó d’avenç significa unes aliances entre pobles i dins de cadascun d’ells, uns acords que tinguin la clarividència de compartir l’anhel de llibertat i emancipació nacional amb les necessàries polítiques econòmiques i socials. 

Sobre l’escenari hi tenim la judicialització, la llibertat dels i les preses polítiques, l’exili i les imputacions, l’1 d’octubre i la disposició nacional republicana, les lleis recorregudes i les anul·lades pel TC, la Fiscalitat, Renta garantida, Pobresa energètica i Sanitat, llei mordassa, les capacitat del govern de la Generalitat, un referèndum d’autodeterminació acordat, un municipalisme autònom i solvent, treball, educació, coneixement, la cultura i la llengua, l’habitatge i els lloguers, la convivència en la diversitat amb la immigració i les persones refugiades, els drets de les dones amb la potent i inajornable demanda feminista.

L’inici d’una relació bilateral entre ambdós governs ha d’enfrontar-se a la situació concreta.

La realitat és que Catalunya no és una república, segueix dins Espanya i el marc constitucional del Regne. Un Estat on hi ha un govern estatal ultraminoritari que depèn d’Unidos Podemos i dels partits nacionalistes, per tant, el govern de la Generalitat, sorgit del 155, tot i essent la part dominada i reprimida, disposa de part de la clau per sostenir, impedir o forçar l’evolució social i democràtica de les polítiques governamentals.

El Taló d’Aquil·les del govern de la Generalitat rau en la desconfiança en l’organització de la mobilització popular, en la incapacitat del lideratge del catalanisme independentista dretà per soldar la unitat democràtica nacional amb les necessitats socials més vitals de la majoria de la ciutadania, inclosa la nouvinguda immigrada i refugiada.

L’altra vessant que limita el lideratge independentista és la incomprensió en la necessitat d’establir llaços fraterns i solidaris amb les esquerres estatals, per afavorir el progrés d’aliances sòlides democràtiques i republicanes, seguint els ritmes de cada poble i classe.

El lema “República és llibertat” del proper 11-S, convé projectar-lo a forjar moviment compartit d’aliança republicana amb lideratge i visió hegemònica d’esquerres, és a dir, social, municipalista, feminista i de lliure decisió nacional. 12  de juliol de 2018

De la Carta de L’Aurora.

El trasllat i la llibertat

Concentració a la presó deLledoners.

El trasllat dels presos i les preses ha de concloure en llibertat. El govern de Sánchez ha d’iniciar des de la Fiscalia la desjudicialització i la repressió per encetar un diàleg que generi una resolució política del fet català.

El moviment i consciència democràtica republicana catalana insisteix en la defensa de la gesta nacional de l’1 d’octubre i del 3-O, malgrat no es fes efectiva la república i la independència.

En contraposició l’Estat, la consciència i la relació de forces parlamentàries espanyoles, estan enrocades en negar el dret al vot per decidir a Catalunya.

La república espanyola i el dret d’autodeterminació varen ser el sacrifici democràtic que es va oferir a l’altar del franquisme decadent i dels grans poders econòmics espanyols i catalans. Un altre sacrifici va ser el del pacte social que situà a la classe treballadora subsidiària del règim de la corona.

La qüestió espanyola és la incapacitat per resoldre el fet de la llibertat de Catalunya. La desgracia nacional catalana està en uns lideratges que confonen somnis en realitats, o pitjor, anar de farol amb estratègia republicana. Catalunya no pot executar les seves decisions d’autodeterminar-se perquè l’Estat s’hi oposa i disposa encara de la capacitat per impedir-ho.

Una altra errada de l’independentisme és seguir amb la il·lusió d’eixamplar la seva base social des d’unitats liderades per la dreta nacional que no inclouen el conjunt del sobiranisme, val a dir el vital factor social, el cos democràtic, el municipalista i la fraternitat amb les causes i pobles de l’Estat.

El govern espanyol del PSOE te una petitíssima capacitat de flexibilitat democràtica en l’aspecte nacional, en el supòsit que hi hagués voluntat política. És un govern molt minoritari en un Congrés i Senat advers a la causa de la lliure decisió nacional, als drets socials i democràtics. És un govern en un regne disposat a ensorrar-se econòmica i políticament abans de facilitar cap avenç popular republicà.

L’evolució econòmica o de la consciència democràtica, el progrés del municipalisme del canvi, del moviment feminista, o una nova entrada en escena de la mobilització treballadora, són els factors fonamentals de transformació social i republicana.

En aquests elements profunds és on ha de cercar aliances fonamentals la democràcia sobiranista i el independentisme català.

A l’entrevista entre els presidents Sánchez i Torra convé un diàleg sobre la necessitat de resoldre el conflicte polític, sense renúncies de l’1 d’octubre. És obligat plantejar la llibertat dels presos i preses, alhora que oferir de nou fer el referèndum acordat que Rajoy va negar. 5  de juliol de 2018

De la Carta de L’Aurora.

Entrevista prevista entre Sánchez i Torra

Inauguració Jocs de la Mediterrània.

Els presidents espanyol i català tenen previst entrevistar-se la primera quinzena de juliol. Pedro Sánchez del govern estatal, del PSOE, i Quim Torra del govern de la Generalitat, de Junts x Cat i ERC.
 

L’escenari, a primera vista, canvia respecte l’enroc numantí que sostenia el PP amb Rajoy.

En pocs dies Sánchez i Torra tindran l’oportunitat de mostrar si el diàleg forma part de l’entrevista i obrirà noves vies de resolució política, o si s’encetarà una nova fase de gestos, desencontres i incapacitats d’adoptar un enfocament que permeti generar condicions innovadores per resoldre el conflicte constitucional i nacional entre l’Estat espanyol/Regne d’Espanya/Espanya i la Generalitat de Catalunya/Autonomia catalana.

El rerefons d’aquesta entrevista i l’anunci de diàleg, amb l’expectativa de que no esdevingui uns monòlegs bilaterals i passi a encetar una negociació política, rau en el referèndum reeixit de l’1 (il·legal, prohibit i reprimit per l’Estat sense poder impedir-lo) i l’aturada de país del 3 d’octubre, en el 27 d’octubre (independència i república catalana votada pel Parlament, però no proclamada pel president i govern), el 21 de desembre (eleccions imposades pel govern estatal amb l’article 155 -PP, PSOE, Cs) i, cal incloureu, en la moció de censura estatal del 1 de juny que va foragitar a Rajoy i fer president a Pedro Sánchez.

Una moció de censura del PSOE que va rebre els vots de Unidos Podemos-ECP (UP), ERC, PDECat, PNB, Compromís, Bildu i NC. La unitat de posicions tant contradictòries va ser d’alquímia per fer fora a Rajoy i el govern del PP, en funció de la corrupció desfermada per arreu. Aquesta suma de suports contra una corrupció que gangrena partits i Estat, explica la fragilitat del govern en extrem minoritari de Pedro Sánchez, alhora que compromet a cada component en les polítiques que s’estableixin.

Ningú vol que el PP recuperés el govern, ni tampoc Ciutadans.

Les arrels populars d’aquestes canvis a Catalunya s’han nodrit de deu anys de mobilització inaudita de la nació catalana, sobre una base sobiranista i una avantguarda motora massiva independentista, que ha conformat una estratègia democràtica republicana, entorn l’execució del dret a l’autodeterminació.

La pólvora i el detonant l’han posat l’Estat amb l’ofec de l’Estat de les Autonomies, l’anul·lació de la reforma de l’Estatut de Catalunya, la Llei d’Estabilitat pressupostària, la negativa i bloqueig a una via pactada, acordada bilateral, de concreció en exercir el dret a decidir via referèndum ciutadà a Catalunya.

La seqüència social i política és important especificar-la, doncs el conflicte polític i la corrupció ha arribat a un grau tant profund, que es genera confusió i pèrdua de memòria recent sobre els ritmes, causes i forces motrius d’aquesta crisi estatal.

El govern estatal te molt poca credibilitat sobre la capacitat de resoldre el conflicte de la llibertat i sobirania de Catalunya. Les espectatives que obre són molt minses, qüestió que no es suficient per considerar-les i explorar-les a fons.

L’Estat no va poder impedir el referèndum de l’1 d’octubre, ni la immensa mobilització que es va generar, ni tampoc el resultat favorable a la independència i a la república catalana. Va fracassar.

Tanmateix el govern estatal va aconseguir que el lideratge parlamentari i governamental de la Generalitat no s’atrevís a consumar l’execució de la independència republicana. El 27 d’octubre a la nit, i durant el cap de setmana, l’independentisme republicà va perdre. L’anomenada via unilateral, tot i aconseguir milions, mobilització i resultat espectaculars va fallar per la direcció política.

El què hagués ocorregut amb la proclamació republicana i amb la resposta més o menys cruenta estatal, resta per l’especulació de ficció. El cas de les forces, nacions, estat i autonomia, contraposades, no són unes simples taules, sinó que el conflicte és viu i enterboleix la democràcia i les llibertats al regne.

El recent debat al Congrés sobre les condicions del diàleg a encetar entre Sánchez i Torra, de fet entre Espanya i Catalunya, motivat per una proposta d’ERC, ha generat un debat força interessant. Cada grup parlamentari ha descabdellat les seves raons, són molt dispars i ben contraries.

ERC proposa un diàleg on es parli de tot sense condicions prèvies. El PSOE exigeix que hi hagi compromís amb el marc legal constitucional vigent, lleialtat en la bilateralitat Estat i Generalitat, renuncia de la via unilateral, actitud constructiva referent a que es tracta d’enfortir la unitat de l’Estat dins la diversitat nacional dins d’Espanya.

UP obre un altre flanc al demanar que el diàleg superi els dels dos presidents, sinó que desplegui les vessants institucionals, polítiques i ciutadanes, per contribuir amb el govern PSOE minoritari a passar a una solució plurinacional.

Tota estratègia espanyola o catalana ha de tenir en compte que l’1 d’octubre és una gesta que senyala un nord i il·lumina el camí republicà. Les passes i el camí concret que es vagi fent ha de reorientar èxits i errades.

El diàleg ha de ser útil i fructífer si es pretén que contribueixi a resoldre el conflicte nacional i republicà a l’Estat espanyol. Un desenllaç lògic i natural seria que cada poble podés decidir, i decidís lliurement, el seu estatus.

Del Butlletí electrònic d’EUiA.