21/1/17

El Tabú dels ingressos pressupostaris

El ministre d’Hisenda del Regne, Cristobal Montoro, ha advertit que serà un any molt dur. Els ajustos que imposa Brussel·les, centrats a l’Estat en les retallades son un mal auguri per les economies treballadores.
La proposta de Pressupostos 2017 de la Generalitat es presenten en el marc que marquen l’Estat i la UE. El PDECat per intermediació d’ERC, des del govern JxSí, nega la possibilitat d’aconseguir diners d’allà on n’hi ha més.
JxSí considera tabú incrementar els ingressos via fiscalitat. A Catalunya som per sota els nivells UE d’impostos i no volen ni posar-se a la mitjana europea. Aleshores diuen que no hi ha diners per la necessària Renta de ciutadania garantida, ni per l’Ensenyament, ni prou per la Salud o les infraestructures.
Les propostes de CSQEP i la CUP per uns Pressupostos minimíssims en l’acció social són ben raonables i del tot necessàries.  
El xantatge a la CUP perquè aprovi aquests Pressupostos a canvi del Referèndum és impropi de qui pretén liderar una secessió amb la Constitució de 1978 i el Regne d’Espanya.
Un projecte de Generalitat republicana només serà sòlid si disposa del suport convençut i ferm de la majoria molt àmplia ciutadana. Els Pressupostos de JxSí no donen aquesta perspectiva.
L’Informe Oxfam sobre la concentració de la riquesa en unes poquíssimes mans és aclaparador.
Som en una crisi insostenible. La qüestió és fins quan.
La submissió del PSOE al PP forma part de la dependència del govern estatal respecte a la UE, a Brussel·les i a un Banc Europeu dominat per la ma fèrria del gran capital i Estat alemany.
El Brexit del Regne Unit és una resposta en fals al fracàs de les grans finances, industria i comerç europeu en estructurar una Europa unida, democràtica i amb contingut social.
El problema central rau en l’evolució de la producció arreu d’Europa i del món, la capacitat del treball, i com desempallegar-se de l’extorsió explotadora així com del parasitisme especulatiu financer.
El poder polític i l’estructuració profunda dels Estat és carn i ungla dels amos de les finances, el comerç i la indústria. No es deixa reformar. En canvi te capacitat de dividir, esmicolar i absorbir la socialdemocràcia que ha fet de la reforma de l’Estat i del capitalisme el seu objectiu. Un gran fracàs.
Per redistribuir la riquesa dels rics i els més grans rics  manca quelcom més que bones intencions, programes pal·liatius i eleccions. Cal posar el poder real, en primer lloc el polític, en segon l’estatal i en tercer l’econòmic, en bones mans.
Qui millor que les capes treballadores, i les que no aconsegueixen treball, per capgirar aquest desgavell, econòmic, polític, social i moral?
És la població explotada i colpida qui ho pot fer. La rebel·lia ciutadana és vital per fer front a la crisi i els poders dominants, polítics i econòmics.
El municipalisme del canvi apunta a donar forma política a la indignació cívica i social. Un país en comú s’està gestant com un moviment que situa les opcions rupturistes com eix d’existència. La concepció d’empoderament popular és el de conquerir una veritable sobirania en tots els aspectes.
La rebel·lia popular és imprescindible per un moviment profund que superi els aspectes polítics electorals per arrelar-se dins les classes treballadores del poble.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.

No hay comentarios:

Publicar un comentario