1/7/16

Catalunya i l’Estat amb el pas canviat


26-J a Catalunya: Victòria de les esquerres sobiranistes; mentre a l’Estat guanya el PP, la dreta conservadora y reaccionaria.  
Una primera impressió de les eleccions del passat diumenge a Catalunya ens portaria a dir que han estat quasi bé un calc de les del passat 20-D. Però han passat coses i en passaran més.
A l’Estat ha progressat el PP respecte el 20-D, malgrat tota la corrupció, retallades i danys als drets, tot i que ha quedat lluny de la majoria absoluta, però guanya als altres partits. La candidatura Unidos Podemos ha retrocedit en més d’un milió de vots que s’han esvaït en l’abstenció. La mobilització electoral ha de disposar d’una base sòlida en la consciència i mobilització popular i treballadora, amb capacitat de presentar unes mesures governamentals suficients potents, així com teixir unes aliances d’esquerres suficient amples com per poder vèncer a la dreta.
A Catalunya EnComúPodem (ECP) ha revalidat la seva victòria amb 12 diputades (ha baixat un 0,8% i 79.000 vots). ERC assoleix de nou el segon lloc amb 9 (guanya 30.000 vots i 2,3%), el PSC tot i quedar en tercer lloc en vots (en perd 31.000) perd 1 diputat a Lleida i queda amb 7 diputats per darrera de  CDC que tot i perdre 83.000 vots, revalida les 8 actes. El PP augmenta 1 diputat –fins als 6- i guanya  45.000 vots, previsiblement procedents de C’s, que malgrat mantenir els 5 diputats és la formació que més votants l’han abandonat, prop de 120.000.
Catalunya amb Euskadi, és l’únic territori on no guanya el PP. A diferència d’Euskadi però, és l’únic territori on la primera i la segona força són “d’esquerres i sobiranistes”. Juntes ECP i ERC sumen 1.477.820 vots, el que representa el 42,7% del total. Elecció rere elecció la suma de les esquerres sobiranistes es fa més gran.
Si fem la “suma clàssica” esquerra-dreta els números són els següents: ECP+ERC+PSC obtenen 2.035.853 vots (58,8%), la qual cosa significa 712.932 vots més que la suma de CDC, PP i C’s (1.322.921 i el 40,4%). Si sumem els vots d’ECP, ERC i CDC, forces partidàries d’exercir el dret a decidir (sobiranistes i independentistes), el resultat és de 1.959.659 (el 56,6%), és a dir 560.000 vots més que el bloc “unionista” de PSC, PP i C’s que sumen 1.399.115 vots i el 38,2%. Dins del camp sobiranista ECP representa el 24,5% i la suma d’ERC i CDC el 32,1%.
Catalunya és on l’statu quo, el Règim del 78, queda impugnat de manera més rotunda i ho fa desplaçant a CDC com a força subalterna en les seves aspiracions nacionals atès que, a diferència del PP a Espanya, CDC sí paga els seus casos de corrupció i les seves polítiques de retallades socials fetes en sintonia amb el PP i la Troika.
Una de les claus de la repetició de la victòria d’EnComúPodem (ECP) ha estat saber construir una potent proposta social de rescat ciutadà i una resposta a la voluntat del 80% de la ciutadania de Catalunya de trobar una sortida democràtica al Dret a Decidir amb un referèndum acordat entre el Parlament de Catalunya i l’Estat basat en l’esperança d’un govern d’esquerres capitanejat per Unidos Podemos.
Fins i tot, independentistes que no comparteixen l’opció de “l’Espanya plurinacional” han votat ECP com la via més ràpida d’aconseguir un referèndum sobre la independència. La realitat ha estat lluny d’aquestes esperances. Les portes del canvi a l’Estat estan barrades i el Règim, basat en el bipartidisme i la crossa de C’s, s’ha recuperat de l’ensurt que va significat el 20-D.
El #SorPPasso ha estat un miratge. El Referèndum “pactat” s’esvaeix per les negatives del PP, PSOE i C’s. Els processos i ritmes polítics entre el Regne d’Espanya i Catalunya son diferents i divergents.
Els que volen negar l’evidència o pitjor menystenen que més de 5 milions de ciutadania espanyola han votat a favor d’un referèndum a Catalunya, fan un mal favor al sobiranisme en no comptar-los com aliats. Però també és cert que no ha estat suficient i el referèndum és molt més que improbable al quedar el PP i el PSOE en primera i segona posició, fins i tot un govern que desplacés al PP (una qüestió d’higiene democràtica) es faria sobre la base de rebutjar el referèndum al qual s’oposa el PSOE.
Però el resultat de les eleccions del 26J no canvia que una gran majoria de la gent catalana vulguin exercir el Dret a Decidir. I si EnComúPodem deia que era “urgent” la seva realització, això tampoc ha canviat.
Per CDC si el 26-J els partits independentistes haguessin reeditat JxSÍ haurien guanyat. Però junts no han sumat més del 32,1%. Potser haurien guanyat les eleccions, però sense la força per sortir de la paràlisi actual del “full de ruta” de JxSí. Només amb els vots sobiranistes d’ECP s’assoleix la majoria absoluta i dins d’aquesta majoria ECP representa el 43%, ERC el 32% i CDC el 25%.
L’hegemonia convergent res té a veure amb els seus resultats a les urnes. Aquestes eleccions confirmen la tendència de vot cap a l’esquerra i cap a la sobirania, també mostren que només una aliança entre sobiranistes i independentistes té prou força per donar resposta a la situació de bloqueig que s’albira a Espanya: inestabilitat i crisi, noves retallades socials i pèrdua de drets ara executades per un govern del PP molt més dèbil malgrat tot.
ECP ha de superar l’estadi d’una coalició electoral i construir aquest nou espai polític EnComú que existeix en la consciència de la majoria de la societat, però no té forma organitzativa i deliberativa de la gent que li ha donat la seva confiança i el vot.  Al mateix temps, políticament haurà d’anar molt més enllà en la seva proposta per Catalunya. No n’hi ha prou amb el referèndum pactat o lliure, cal respondre a l’anhel de llibertat, independència i república per un govern de la Generalitat que superi el marc autonòmic constitucional actual.
Ha de tenir la “seva” estratègia catalana amb proposta social i nacional i, lògicament, trobar aliats per dur-la a terme. Els resultat electorals de les eleccions estatals no són extrapolables linealment a unes eleccions catalanes, on l’esquerra es repartiria entre EnComú, ERC i CUP.
No és tracta com els agrada repetir als dirigents d’ERC i la CUP quan es dirigeixen als votants d’ECP: “veniu amb nosaltres”. Es tracta de saber construir conjuntament, a partir de les posicions de cadascú, una proposta que permeti a Catalunya exercir la sobirania (social, nacional, alimentària, energètica...) fent en concret legalitat catalana republicana, i alhora respondre a la pregunta: si no és possible la via del referèndum pactat com exercir la sobirania?
EnComúPodem compta amb un aliat fenomenal a l’Estat, una força amb 71 diputats i diputades que recolzen la realització del referèndum i haurien de fer costat a l’aspiració del poble de Catalunya davant del bloqueig antidemocràtic de l’Estat i el molt possible govern del PP. La legislatura anterior només eren els 11 d’IU (més ERC, CiU, PNB, EH Bildu o BNG).
Perquè hi hagi aliances cal primer de tot voler-les i considerar que són possibles. Sobre la taula només hi ha dues possibilitats amb ERC i la CUP (de la qual prové una part dels seus vots), aliances en el terreny social i, com es va fer a la manifestació del 29 de maig, davant la impugnació de lleis, com la de la pobresa energètica i desnonament, per part de TC, aliances en el procés constituent com ja consten en el programa d’EnComúPodem.
ERC i la CUP haurien d’entendre aquesta aliança per aconseguir la sobirania i la llibertat de Catalunya, on la ruptura constitucional impliqués la independència, una part important del vot d’ECP declara que votaria Sí en un referèndum. És a dir, es tracta de concretar i garantir l’exercici de la sobirania, per un pla de rescat social i la realització d’un procés constituent que posi rumb cap a una República Catalana que lliurement decideixi sobre el sí o no a la independència amb un referèndum, pactat si és possible -ben hipotètic amb aquest 26-J- o si no, basat en la legalitat catalana. Un Referèndum de sobirania, lliure i vinculant.
El risc de no bastir ponts, de no cercar i construir aliances és quedar tancats en el “processisme” abanderat per CDC i un govern que no ha fet passes cap a la ruptura, i seguir patint les polítiques que castiguen a la majoria social del país que allunyen a una part de les classes populars, i que l’oportunitat de ruptura democràtica amb el Règim del 78 s’esvaeixi a Catalunya com va passar la nit del 26-J a Espanya.
Els resultats a Catalunya mostren el camí: aliances de les esquerres sobiranistes i independentistes, imprescindibles, fins i tot, perquè el canvi social arribi a un Estat on la corrupció i la guerra bruta es premia amb la victòria electoral
De la Carta de L’Aurora.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada