7/4/16

La llengua catalana viu dins el poble


Bilingüisme, oficialitat o co-oficialitat entorn el lloc i ús de la llengua a Catalunya.
“Ni un privilegi per a cap nació ni per a cap idioma! Ni la més petita vexació ni la més ínfima injustícia envers la minoria nacional!; veus aquí els principis de la democràcia obrera”. Andreu Nin esmenta a V.I. Lenin en “Els moviments d’emancipació nacional”. Editorial Base. Pag. 145.  
El Manifest impulsat pel Grup Koiné a favor del català oficial i contra el bilingüisme en la situació d’independència, ha desencadenat el debat sobre el lloc i l’ús social o públic de la llengua catalana i la castellana en un procés constituent a Catalunya. En la mesura que Catalunya segueix essent una Autonomia de l’Estat Regne d’Espanya hi ha una pressió estatal constant per afavorir la cooficialitat de la llengua castellana i catalana a Catalunya. L’argumentació és doble. Per una part que a l’Estat la llengua oficial general és el castellà. Per l’altra que es considera a Catalunya com bilingüe. El que s’esdevindrà a Catalunya amb la llengua catalana té un alt contingut simbòlic, tant des del punt de vista cultural, com polític democràtic. De fet, hi ha una lluita política des de l’Estat contra la llengua materna catalana. L’altra fet, indiscutible, és que a Catalunya el català és lleugerament minoritari, amb una predisposició natural de les persones catalanoparlants a expressar-se en castellà, i a voltes una dificultat de les castellanoparlants a fer-ho en català. En general la convivència entre les dues llengües és natural i pacífica, qüestió que permet que no hi hagi conflictes entre el poble català, amb un tarannà de gran capacitat d’incorporar a totes les ètnies que viuen i treballen a Catalunya. Aquest fenomen d’alta comprensió democràtica és pertorbat per la temptativa política de l’Estat de limitar el català a la cooficialitat, amb rang, en els fets, de segona llengua. El xovinisme unionista espanyolista a favor del bilingüisme oficial té com a contrapartida la defensa de la oficialitat única del català. Si bé és comprensible la defensa a ultrança del català, fins i tot com oficial, podria comportar el greuge respecte al castellà i a les altres llengües que conviuen a la mateixa terra. Convenen mecanismes normatius que promoguin que tothom pugui expressar-se amb la seva llengua materna i la que més li agradi. No s’ha de dividir, ni enfrontar, ni supeditar a una part de la població a altres per raó de la pertinença nacional ni de la llengua de cadascú. Per la mateixa raó cal que l’administració i funcionariat públic tingui cura i fomenti la llengua que ha generat el poble català, en sana convivència amb totes les demés. L’Estat i les seves institucions han d’ensenyar i expressar-se en la llengua catalana, alhora que han de garantir a les persones l’ús de cada llengua materna. Ni cooficialitat, ni oficialitat imposades. Lliure expressió radical democràtica
De la Carta de L’Aurora.
Relacionats:
Enric de Vilalata sobre sobre el Manifest: http://blocs.mesvilaweb.cat/edvilalta/?p=265681

José Rodríguez a http://www.vilaweb.cat/noticies/no-som-colons-ni-voluntaris-ni-involuntaris/ "Jo tinc en aquest tema una posició particular, prefereixo una societat sense llengües oficials marcades en textos constitucionals i regular-ho per lleis i reglaments en els diversos àmbits de l’administració".

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada