La revolució, imprescindible

Els poders del règim de la monarquia noten que no trepitgen ferm. Les crisis i els esclats de mobilització de sectors de la població treballadora no donen treva ni als governs ni a l’estat. Segons el Papa del Vaticà, per estabilitzar l’estat cal consens entre els enemics. En un altre to, el diari El País fa sonar l’alarma pel fet que “Ningú sap on ens condueixen aquests temps”, i conclou que “la socialdemocràcia és més necessària que mai”. El cert és que les idees, els valors i la pràctica política de l’esquerra reformista queden assimilades pels interessos de la classe dominant i els seus estats. Aquests temps necessiten la recomposició política de les classes treballadores per una imprescindible transformació social revolucionària.

El PP és al frec de recuperar el govern, mobilitza a Madrid i acapara la majoria d’autonomies, però l’hi manca el suport de Catalunya i del País Basc. Mentrestant el PSOE i la seva esquerra no omplen els carrers i reculen en les expectatives de vot, mentre es mantenen al govern gràcies a una conflictiva majoria d’investidura.

Les polítiques de la socialdemocràcia governamental resulten contradictòries amb els valors i el reformisme que prediquen. El desencís corroeix les expectatives populars. Segments del jovent cerquen vies de transformació revolucionària i aixequen les banderes del socialisme i del comunisme. El gruix de la classe obrera es mou dins d’aquestes tendències però sense expressar-ho de manera col·lectiva, ni organitzada políticament. Mobilitzacions com les de les comunitats docents ens mostren processos significatius del canvi en curs.

L’anàlisi de l’editorial esmentada és el compendi d’uns valors i d’una situació política internacional “que ja no tornarà”, segons la pròpia UE. La proposta d’un nou equilibri relatiu entre la socialdemocràcia, la democràcia cristiana i el liberalisme, liderada per la primera, és una il·lusió efímera. La fórmula tampoc tornarà, si més no de la mateixa manera.

L’increment de les desigualtats, l’atac als drets individuals i el repartiment nuclearitzat del món entre les superpotències depredadores, són precisament les polítiques que han conduït a les confrontacions actuals que dinamiten les relacions de poder establertes fa vuitanta anys.

El militarisme creixent, els míssils de Trump, Putin i Netanyahu, les ambicions de la Xina, i els temors de la Unió Europea i de Gran Bretanya, estan relacionats amb el poder de les grans multinacionals i dels amos del capital financer internacional.

El reformisme de la socialdemocràcia, més que una alternativa als veritables amos de les multinacionals i dels estats, ha representat una contenció de les transformacions revolucionàries, tot i fent-se vehicle de les pressions populars i de les classes treballadores per frenar els pitjors excessos de l’economia de lliure mercat.

Els drets democràtics i els serveis públics i les condicions de vida en aquests anys han estat una conquesta social i política de la lluita i la mobilització populars. Precisament els temps han canviat. Davant la deriva militarista, explotadora i depredadora, cal aprendre de les experiències. Cal combatre el desgavell que provoquen les multinacionals, i la destrucció que desfermen els estats. Davant la necessitat de canvi social comunitari, l’organització política comunista revolucionària és més necessària que mai.

Final de curs mobilitzat

A Catalunya i el País Valencià el final de curs obliga a reprendre la lluita i a decidir-ne les formes el proper setembre. La manifestació del passat diumenge 14 a Barcelona ha mostrat la decisió de continuar la mobilització, tot consolidant el que ja s’ha aconseguit fins ara. El crit més corejat va ser “Niubó, dimissió!”, li seguien “contra la degradació de l’educació”, “per l’Ensenyament públic de qualitat”, i l’exigència al govern de negociació amb la representació sindical mobilitzada. Les assemblees de centre han adquirit un protagonisme important, fins el punt de que els sindicats, liderats per USTEC, han assumit la proposta de superar el marc de negociació actual de la mesa negociadora amb el govern per passar a fer-ho des del comitè de vaga. La mobilització 0-3 (escoles bressol), i les samarretes blaves amb les demandes de l’ensenyament concertat, amplien la lluita. El principal repte és el suport actiu de les famílies, d’una banda, i, de l’altra que els partits que han donat suport a la mobilització facin prosperar les esmenes als pressupostos que els sindicats han anunciat, en comptes d’acceptar la negativa del govern del PSC.

18 de juny de 2026

De la Carta de L’Aurora.

https://amnistia.omnium.cat/

https://7delsnostres.org/

https://elpais.com/opinion/2026-06-15/imprescindible-socialdemocracia.html