Els amos

Els amos fan i desfan segons el seu crematístic albir. La corda fluixa governamental tremola pels ensurts que provoquen els amos de l’economia. Els senyors dels diners, de les finances i la gran propietat, procuren no perdre puntada. Els 186 vots al Congrés, del PP, Vox, Junts i PNB, han tombat el gravamen energètic. La reducció de la jornada laboral tampoc serà efectiva pel bloqueig patronal. Els lloguers segueixen desbocats. La dreta nacional espanyolista dominant de l’Estat, la nacional catalana i basca sotmeses, no baden boca en beneficiar a Repsol i demés energètiques, Bancs, Fons depredadors del sol i l’habitatge, gran capital del turisme i gran luxe. Els amos empren els seus capatassos polítics, servidors ideològics, jurídics i repressius, a través del seu Estat, per imposar i conservar privilegis, poder i beneficis. Son cacics i oligarques sense cap pietat vers les necessitats vitals de la majoria de la població. La majoria de suport al govern del PSOE i Sumar, s’ha esberlat. Cal aprendre dels avenços en drets i realitats de

les dones i el moviment feminista. Cal copsar la força mobilitzada que emergeix en el moviment pels lloguers. Cal metabolitzar com la classe treballadora ha aconseguit plantar cara a certes empreses per millores salarials. Els carrers han de ser sempre nostres o les catifes negociadores i vots parlamentaris serveixen els poderosos amos.

El govern estatal queda en un atzucac parlamentari. Els Pressupostos en entredit. El que la dreta no va aconseguir guanyar electoralment, ho recupera des dels poders econòmics i estatals. La independència per part de Junts, o el preuat basquisme del PNB, no són de rebut quan afecta els beneficis i inversions de Repsol i la Banca.

Els Sindicats CCOO i UGT, que han posat gairebé tots els ous en la cistella de la confiança governamental, els hi correspon girar la mirada a les empreses i els carrers. És hora de reaccionar amb  la mobilització treballadora per tenir la força suficient per exigir i aconseguir millores imprescindibles. Si més no, en fiscalitat, lloguers, salaris i jornada laboral. L’increment de la productivitat ha de revertir entre la massa treballadora. Ara se’n va al parasitisme financer, a la ineficiència de la competència econòmica, al militarisme, a les conseqüències de l’absència de planificació per una economia sostenible, sana, útil per a la vida de cada persona, el bon desenvolupament de la humanitat, les dones, els pobles i la cura de la natura.

El Pa, Sostre i Treball, entra en el paradigma dels drets i serveis públics universals. L’amor nadalenc i la pau universal que canten els àngels conviuen en tant que contrapartida simbòlica de l’opressió, les guerres, l’explotació del treball, el sotmetiment de les dones, les discriminacions, l’espoli dels pobles i la destrucció de la natura. Per defensar-se i frenar la deriva reaccionària involucionista, cal cercar estratègia revolucionària, començant per rebel·lar-se, mobilitzar-se i organitzar-se.

Centenari Lenin. A “Resposta a les preguntes d’un periodista nord-americà” (20.07.1919): “Les reformes són concessions obtingudes de la classe dominant que manté la seva dominació. La revolució és el derrocament de la classe dominant... El programa nostra, revolucionari, constava, en realitat, d’un sol punt general: derrocament del jou dels terratinents i capitalistes, derrocament del seu poder, emancipació de les masses treballadores respecta d’aquests explotadors... Hem donat la possibilitat... a les masses bashkiries (una de les nacions musulmanes) de constituir una república autònoma en el si de Rússia; coadjuvem per tots els mitjans al desenvolupament independent i lliure de cada nacionalitat, a l’increment i difusió de publicacions en la llengua materna de cadascuna”. “El nostre ulterior objectiu polític i econòmic en relació a tots els pobles... és un sol: aliança fraternal amb els obrers i treballadors de tots els països sense excepció... el capitalisme fou i segueix sent un sistema d’esclavitud assalariada. Tom 39, Obres complertes. Ed. Progreso, Moscou. 

26 de desembre de 2024

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo39.pdf
https://organitzemlaresposta.cat/
https://amnistia.omnium.cat/

A la corda fluixa

Els carrers parlen un llenguatge que xoca amb els poders econòmics i polítics. Les mobilitzacions són desiguals, algunes com la d’habitatge-lloguers va fer eclosió imponent, altres són més modestes, fins i tots n’hi ha de simbòliques. Ara bé, són persistents i clarividents. Són mobilitzacions que diuen la veritat de les necessitats i propostes, denuncien privilegis i destrets, apunten i pressionen els governs, municipals, autonòmic i estatal: Sostre, Pa, Treball i Llibertats. No va de carta als reis mags, ni d’amor universal eteri, sinó de drets i serveis universals. Va d’existència i igualtat concreta, de treball i educació actual, de vida feliç i plaent. Els poders econòmics acceleren el seu enriquiment, especulació, parasitisme i corrupció. Els poders polítics i estatal es deuen als senyors dels diners, els amos reals, per això fan polítiques amb resultats decebedors per a la majoria de la població. L’increment de la inflació (2,5%) anul·la augments de sous i subsidis. Augmenta la precarietat i la pobresa, en especial entre les dones i jovent. Els diferents moviments socials van per vies diferenciades entre sí, i respecte a la classe treballadora. Les experiències mobilitzadores, els èxits i els fracassos, necessiten enfocar la visió conscient a la necessitat de noves referencies polítiques útils, treballadores, republicanes de ruptura amb el règim monàrquic i revolucionaries. 

El decret de pròrroga pressupostària de la Generalitat situa el govern Illa/PSC a la corda fluixa. El PSC s’ha erigit en paladí dels interessos de l’empresariat, el gran capital i fortunes, ben arrapat al govern estatal i al règim constitucional espanyolista monàrquic. Tanmateix en el Parlament depèn d’ERC i Comuns, amb els que va pactar i signar al suport a la investidura de Salvador Illa. Ens cal assenyalar que la investidura va comptar també amb el vistiplau dels sindicats CCOO i UGT. Hi ha un cúmul de contradiccions entre les eleccions i el parlamentarisme, entre les necessitats de la majoria popular i les de la minoria poderosa, entre la dominació estatal i la supeditació i discriminació de les llibertats de Catalunya i llengua, entre un treball, sostre i pa inestable, i els beneficis bancaris, immobiliaris i del gran luxe.

Poques polítiques importants dels pactes d’investidura han vist la llum. No hi ha finançament singular. Ni indicis fiables de que es pugui instrumentar. Les mesures sobre habitatge i lloguers segueixen torpedinades pels tribunals estatals, per la majoria parlamentària del congrés i sectors influents dels PSOE, PSC i Junts. La salut i educació estan sotmeses a la subvenció del capital privat concertat. La consellera de Salut n’és una defensora entusiasta. L’energia, aigua i indústria farmacèutica privada, resten intocables. Sí cau un Hard Rock condemnat d’antuvi. S’anuncia la condonació propera de 16.000 milions d’euro del deute del FLA (Fons de liquiditat autonòmica). S’ha de concretar l’enèsim anunci del traspàs de Rodalies, així com la realització de la infraestructura de la Línia 9 del Metro de Barcelona. La construcció d’habitatge en terrenys de la memòria inundable d’aigua segueix implacable, a llocs com Gavà i altres de la mà del PSC. L’alcalde PSC de Barcelona, Collboni, proposa una tercera terminal de creuers de gran luxe al Port, o l’ampliació aeroportuària, malgrat incrementarien la pol·lució i les milions de turistes. Sembla com si fóssim davant d’un neo peix al cove de substrat sociovergent, ben de de bracet amb el govern estatal. 

L’aplicació adulterada i perversa de la Llei d’Amnistia distorsiona una entesa idíl·lica. La Judicatura està aconseguint que s’amnistiï a més repressors dels fets d’octubre 17 que de les persones repressaliades. La confrontació pels Pressupostos en el Congrés estatal altera l’equilibri de suports parlamentaris al govern PSOE i Sumar; on Junts fa causa amb les dretes, PP i Vox, en polítiques econòmiques i socials, però burxa pel biaix profund de la repressió nacional.

Els Pressupostos esdevenen un taló d’Aquil·les pels governs de la Generalitat, de l’Ajuntament de Barcelona i pel de l’Estat. Collboni i Sánchez han de començar a posar les seves barbes a remullar.  
Les crisis governamentals remouen els governs a França i Alemanya. Són nous símptomes de la inoperància i fracàs de la globalització imperialista neoliberal. Els poderosos del capital financer i les multinacional s’enriqueixen immensament, multipliquen el seu poder i extorsió, però sobretot porten destrucció i misèria a la gent treballadora, pobles, dones, jovent i natura. De forma negativa mostren la seva incapacitat per resoldre les necessitats de la majoria del planeta i de la humanitat sencera. Capgirar-ho necessita d’estratègia i organització revolucionària.

Centenari Lenin. Al “Programa del PC (bolxevic) R” (1919): “el perfeccionament de la tècnica, al concentrar els mitjans de producció i circulació i al socialitzar el procés del treball en les empreses capitalistes, va creant amb rapidesa cada vegada major la possibilitat material de substituir les relacions de producció capitalistes amb les comunistes, és a dir, la possibilitat de la revolució social... Al substituir la propietat privada dels mitjans de producció i circulació amb la propietat social i a l’instaurar l’organització planificada del procés social de producció per assegurar el benestar i el desenvolupament universal de tots els membres de la societat, la revolució social del proletariat acabarà amb la divisió de la societat en classes, amb el que alliberarà a tota la humanitat oprimida, ja que posarà fi a totes les formes d’explotació d’un sector de la societat per altre”... “La democràcia burgesa... el capitalisme... en la seva fase imperialista ha portat a la més greu agudització del jou racial i nacional... Només perquè el Poder soviètic és un poder dels treballadors ha pogut eliminar fins a la fi i en tots els àmbits de la vida, per primera vegada al món, les últimes petjades de desigualtat a l’àmbit del dret matrimonial i, en general, de la família”. Tom 38, Obres complertes. Ed. Progreso, Moscou. 

19 de desembre de 2024

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo38.pdf
https://organitzemlaresposta.cat/
https://amnistia.omnium.cat/

Convulsions

El cop d'estat a Corea del Sud ha resultat fallit per obra d’una important mobilització vaguista i popular. La caiguda del dictador de Síria sentència la degradació del règim, a mans de la revolució popular finalment liderada per l’islamisme suní i HTS, en una llarga guerra civil que ha dessagnat el país. El govern conservador de Macron cau incapaç de subsistir contra el veredicte i mobilització popular, que va convertir en primera força electoral el Front Popular de les esquerres. El Pròxim

Orient s’encamina a un esclat, que s’estén, sobretot, per les massacres del sionisme d’Israel contra Gaza, Palestina i Líban. La guerra d’invasió de Rússia per sotmetre Ucraïna fereix Europa. Guerres, revoltes, revolucions i lluita aferrissada, ni que sigui soterrada, formen part de les crisis diverses que convulsionen la transició de l’imperialisme neoliberal i militarista de les poderoses multinacionals, vers un escenari incert que, pel moment, està dominat per la tendència cap a la reacció ultradretana; una

evolució on la classe treballadora resta disgregada, doncs li cal aconseguir consciència i organització política independent. Les necessitats vitals, la lluita i mobilització, i la teoria revolucionària, marxista, són el talismà amb el que confrontar-se a la propietat privada i als estats.

Tot depèn de la recomposició popular entorn la classe treballadora. Els esclats de rebel·lia i revolució queden distorsionats, i malauradament

ajornats, per la situació de feblesa treballadora, així com l’enorme poder de les multinacionals. Tanmateix el xoc depredador entre els diferents imperialismes, junt amb la seva incapacitat per resoldre les crisis favorablement per la majoria de la humanitat, permet deduir que les escletxes i esvorancs que es produeixen, seran elements a través del que la població treballadora arreu construirà el camí revolucionari. Un ordre social, climàtic i humà que situï el treball, el coneixement, el gaudir de la vida i la natura, en el lloc dels actuals poders de neocolonialisme i neoesclavisme patriarcal.

Les convulsions habituals, normalitzades, no són menys importants. Hi ha una llarga llista de crisis, com l’econòmica, sanitària, extractives d’espoli dels recursos naturals i climàtica, precarietat, pobresa, migratòria i racisme i refugiades, gènere, sotmetiment i violència masclista contra les dones. Privilegis als senyors dels diners, jerarques, oligarques i cacics. L’increment incessant de la productivitat per la millora científica i tecnològica, en l’organització del treball i la formació, no repercuteix en un avenç social, sinó que queda ofegat i pervertit per l’especulació i domini del capital financer i multinacionals. Cal subvertir aquestes normalitats habituals predominants per contribuir a construir futur social i revolucionari. 

Centenari Lenin. Al “Prefaci al discurs <Sobre com s’enganya al poble amb les consignes de llibertat i igualtat>” (23 juny 1919): “Qui admet la lluita de classes ha de reconèixer que mai en una república burgesa, ni tant sols en la més lliure i democràtica, van poder ser ni han estat mai la “llibertat” i la “igualtat” altra cosa que expressió de la igualtat i la llibertat dels posseïdors de mercaderies, expressió de la igualtat i la llibertat del capital... En el règim burgès (és a dir, en tant es mantingui la propietat privada de la terra i dels mitjans de producció) i en la democràcia burgesa, la ”llibertat i la igualtat” no són sinó mers formalismes que impliquen en realitat l’esclavitud assalariada dels obrers... i el poder omnímode del capital, l’opressió del treball pel capital”. A “Una salutació als obrers hongaresos” (27 maig 1919): “La seva essència fonamental (de la dictadura del proletariat) resideix en l’organització i disciplina del destacament avançat dels treballadors, de la seva avantguarda, del seu únic dirigent: el proletariat. El seu objectiu és construir el socialisme, suprimir la divisió de la societat en classes, convertir a tots els membres de la societat en treballadors, llevar el terreny a tota l’explotació de l’home per l’home... la immensa força de la costum de dirigir l’economia de mode petitburgès i burgès només es pot superar en una lluita llarga i tenaç”. Tom 38, Obres complertes. Ed. Progreso, Moscou. 

12 de desembre de 2024

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo38.pdf
https://organitzemlaresposta.cat/
https://amnistia.omnium.cat/

Creences

La reacció ultradretana, política i teològica, empra el conglomerat internacional “Hazte oir” com ariet per subvertir drets, llibertats i coneixement. Les creences substitueixen a la ciència. Els mites i costums ancestrals perverses esdevenen paraula de Déu, inapel·lable. El negacionisme subjectiu delirant es propaga com a veritat eterna contra la tossuda i creativa realitat objectiva. La història i l’univers en surten anatemitzats. Són una punta de llança matussera destinada a imposar la involució política, més repressiva i autoritària. Tarannà dictatorial. Tanmateix, avalada pel Senat estatal de majoria PP i Vox, la cimera reaccionària ha fet conxorxa amb un Mayor Oreja que proclama als quatre vents que la teoria de l’evolució és mentida, l’avortament cosa del dimoni, i que les persones trans es mereixen la presó. L’anticomunisme visceral i la misogínia violadora d’aquests patricis de la pàtria potestat romana s’agiten inquiets, condemnen d’antuvi tota possibilitat de fomentar alternativa republicana i revolucionària. Els grans poders econòmics alimenten aquestes icones perquè estats i governs prioritzin garantir els privilegis, beneficis i gran propietat.

La internacional moralitzadora reaccionària és un artefacte ben precís i poc celestial. Centra la seva acció terrenal en contra del dret a l’avortament, val a dir, del dret al propi cos de les dones, per imposar el manteniment del seu domini i discriminació per una part de la societat i l’estat patriarcal. Aquesta ultradreta, que te predicació en la dreta conservadora i s’emmiralla amb les institucions i jerarques estatals, dedica molts esforços en propagar el negacionisme de la violència de gènere, de la cultura de la violació i del lliure consentiment. Fa un atac a ultrança de la diversitat en el gènere i les persones trans. Ho acompanya, sense que li caiguin les esquelles, del negacionisme climàtic. L’homofòbia repressora que destil·la es dona la mà amb el racisme, contra la immigració i la gent racialitzada. És una estratègia de remoure pors i baixes passions d’hàbits i costums de servatge, esclavatge i colonialisme. Burxen en el pitjor d’un imaginari popular profund que milers d’anys de lluita i revolucions, d’avenç social, tecnològic, cívic i humà, pugnen per enterrar. La reacció és enemiga declarada dels drets i serveis universals, de la propietat social i de les llibertats. Les polítiques d’extrema dreta són estendards útils als amos del món per imposar el seu poder en la crisi de la globalització imperialista de les multinacionals.

Els mitjans han difós que el feminisme clàssic ha guanyat en el congrés del PSOE. Tanmateix només cal una llambregada per copsar que les restriccions i penalitzacions en la diversitat en el gènere, o les reserves o limitacions en el lliure consentiment de les dones en les relacions sexoafectives, o la imposició d’una divisió pràctica del moviment feminista, interioritzen la moral i els postulats ultramuntans.

La principal preocupació actual de la població, segons el CEO, ha passat a ser la de l’habitatge. Disposar d’un sostre s’ha convertit en una quimera pel jovent, població modesta, pobre i precària, la immigració i les dones són els sectors més colpit. Les gran manifestacions per l’habitatge, promogudes unitàriament pel Sindicat de llogateres, seguides per milers d’entitats i els sindicats, han generat una ona expansiva que provoca un gran impacte en els governs municipals, autonòmic i estatal. S’anuncien milions per ajudes, subsidis a l’habitatge i lloguers. El president del govern estatal, des

del congrés del PSOE, anuncia fogós la creació d’una empresa d’habitatge públic. Convé es concreti. Ara bé, el que clama al cel i urgeix d’immediat, és la regulació del sector d’habitatge i dels lloguers. El Sindicat de Lloguers ha deixat clar que poden estar bé les mesures si s’avança a un parc de sòl públic, habitatge i lloguer social, però que la gent que cerca sostre no pot esperar 10 anys a aconseguir-ho. Es necessita: Baixada del 50 % dels lloguers. Contractes indefinits. Renovació automàtica dels contractes. Recuperar pisos buits, turístics o de temporada. Prohibir la compra especulativa i d’acaparament.

Centenari Lenin. Al “I Congrés nacional de la instrucció extraescolar” (19 maig 1919): “El diner és riquesa social condensada, treball social condensat... impossible abolir el diner de cop... qui posseeix el diner gaudeix en la pràctica del dret a explotar... La igualtat és un engany si està en pugna amb els interessos de l’alliberament del jou del treball... la igualtat és una frase buida si per ella no s’entén la supressió de les classes... (també haurà) que suprimir la diferència de classe existent entre els obrers i els camperols”, “Quan hem enderrocat les institucions capitalistes, hem vist que existeix encara una altra força que sosté el capitalisme, i és la força de la costum... una institució pot ser derrocada de cop; la costum mai pot ser suprimida així, per molt favorables que siguin les condicions”. Tom 38, Obres complertes. Ed. Progreso, Moscou. 

5 de desembre de 2024

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo38.pdf
https://organitzemlaresposta.cat/
https://amnistia.omnium.cat/
https://idrabcn.com/publicacio/lloguer-inseguretat