Consentiment lliure i respectuós

La mobilització, el sentiment i la consciència massiva de les dones innova: engendra canvis sans, ferms i profunds a la societat. L’avenç del moviment feminista és el que desencadena les reaccions virulentes contra els drets i la vida de les dones, per tant de la humanitat. L’any anterior el món va aprendre, de la mà de la futbolista Jenni Hermoso, que un petó no consentit no era “un piquito”, sinó una agressió sexual intolerable. Fa just una setmana, estem aprenent que la impunitat de l’assetjament i agressió sexual és rebutjada per un allau d’acusacions de dones anònimes. És aquesta força tel·lúrica de milions de dones que permet que l’actriu Elisa Mouliaá, malgrat el linxament obscè a xarxes socials i mediàtic, alci la veu, trenqui el silenci i reveli el seu agressor. El consentiment, tant per consideracions ètiques, socials, humanes, i ara legals, ha de ser lliure, de respecte mutu, voluntari, per tant no imposat. Les relacions afectives cal siguin desitjades i plaents. Les dones, totes les persones, haurien de poder ser felices de viure.

El comportament personal privat d’Iñigo Errejón s’ha convertit en un afer públic de conseqüències demolidores. La seva vida dissoluta, o el que titlla de contradicció entre persona i personatge, aprofitant la impunitat de posar una ma no consentida furgant en l’esperit i el cos d’unes dones, ha resultat la puntilla que desestabilitza i acaba l’agonia en que ha esdevingut la representació política del moviment de la indignació, de la regeneració democràtica del 15-M. El diputat i portaveu parlamentari de Sumar, enfanga el grup parlamentari i també a Mas Madrid.

Elisa Mouliaá diu “que no s’ho esperava” d’Errejón. També explica que no és un cas únic. Que ella mateixa s’havia decidit a parlar, i a denunciar legalment, quan ha percebut que es tractava de més dones, a les que es posava en dubte el seu testimoni per ser anònim. I que ara, altres dones, ja li havien acusat d’homes amb autoritat i poderosos, d’esquerres i de dretes, de diferents professions.

I mai ningú sap res. El poder de l’Omertà. La punyent realitat d’una cadena de complicitats de tot tipus, la violència aïlladora. La pressió ancestral de la cultura de la violació que terroritza a les dones, vernissat de dolçor i sacrifici femení.

El cas Errejón, d’agressió sexual i prepotència masclista contra les dones, fa caure mites i planteja dilemes cabdals.

La mobilització dels sentiments i greuges de les dones, el moviment feminista, remou i capgira uns quants axiomes culturals, cívics, socials i institucionals. Subverteix la moral vigent patriarcal. Capgira l’ètica.

Les denuncies anònimes adquireixen consistència. Davant el perill de calumnies o de tirar la pedra i amagar la mà, s’eleva la realitat de la immensitat de veus que expliquen atrocitats quotidianes només anònimament. Són dones que es protegeixen de la ira i la violència dels homes i del sistema social. La periodista Cristina Fallaràs mostra que, en dues setmanes, li van arribar tres milions de denúncies diverses en quan va iniciar el “Cuéntalo” a les xarxes socials, des de setze països. Algú podrà insinuar que és una altra proesa de la IA, però no és pas això.

La lucidesa del moviment del MeToo va inventar el poderós “Jo si et crec”. Serà poc just, o molt discutible, o poc fiable, no demostrable, segons els paràmetres culturals i legals, fins i tot ètics, existents fins ara. Tanmateix les milions de veus a tot el planeta ho han convertit en un nou principi ètic, en un fet d’avenç real, que comença a obrir un lloc a les consciències, sentiments i també lleis.

La presumpció d’innocència passa a ser per a les dones agredides, mentre s’obre pas una presumpció de culpabilitat per a l’home agressor.

La punició de l’agressió, sempre suavitzada, que no pot fer enrere i evitar el dany ocasionat, queda en segon lloc, quan les dones en conjunt clamen per la prevenció i la reparació de la violència masclista. És el sentit del “s’ha acabat”.

L’equitat en les relacions socials i treball, entre les dones i els homes, els pobles, ha d’adquirir tot el seu sentit. Som en un món, una societat, d’essència desigual. Per la naturalesa, per una part; pel poder del talismà de la propietat privada, per una altra banda. Desigualtats, greuges, que s’han de corregir amb un biaix conscient i concret. En el cas del món masclista patriarcal el biaix de gènere ha de permetre corregir la discriminació, agressió i violació de milers d’anys. Desigual igualtat.

«Cada pas del moviment real és més important que una dotzena de programes» reflexionà Marx. Apliquem-ho al moviment viu de les dones. Cal metabolitzar que la revolució serà amb les dones o no serà.

Els propers 7, 8 i 9 de novembre hi haurà el XX Fòrum contra les violències de gènere. El Lema: “Lliure consentiment. Dret al propi cos”. A L’Espai Francesca Bonnemaison, c/ Sant Pere més baix, 7, Barcelona.

Nota: el nostre condol al País Valencià per les morts, ferides i destrucció de la DANA, a les famílies, a tothom. El desastre natural creix pel canvi climàtic, provocat per la depredació del territori pel capital immobiliari. La negligència política i empresarial, la prevenció negada, el desmantellament de la unitat d’emergències i l’alerta tardana són criminals. El govern, president i dirigents que ara es planyen en són responsables, despleguen una hipocresia insuportable. És un govern a foragitar.

Centenari Lenin. Al “Discurs del I Congrés nacional dels consell d’economia” (26 maig 1918): “la propietat privada dels mitjans de producció estava condemnada per la història... el socialisme alliberarà a la ciència de les seves traves burgeses, dels seus sotmetiment al capital, de la seva esclavitud davant els interessos del brut egoisme capitalista. Només el socialisme permetrà difondre àmpliament i subordinar de veritat la producció i la distribució socials dels productes segons consideracions científiques amb l’objecte de fer que la vida de tots els treballadors sigui el més fàcil possible i els hi doni la possibilitat de benestar”. A la “IV Conferència dels sindicats i dels comitès fabrils de Moscou” (27.06-2.07 1918): “En el nostre país que ha viscut dues revolucions, sabem i comprenem que és impossible predir la marxa de la revolució, que és impossible provocar-la”. Tom 36, Obres complertes. Ed. Progreso, Moscou. 31 d’octubre de 2024

De la Carta de L’Aurora.

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo36.pdf

https://amnistia.omnium.cat/

https://violenciadegenere.org/actualitat/comunicat-inigo-errejon-no-es-un-cas-individual-ni-aillat

https://violenciadegenere.org/sites/default/files/2024/Programa%20XX%20Fo%CC%80rum%20OK%20CAT%202.pdf

https://violenciadegenere.org/xx-forum-contra-les-violencies-de-genere