Cap on anem?

L’horitzó proper és de crisi, catarsi i necessitat de recomposició, cívica, social i política. A mig i llarg termini tot porta a un xoc major, condicionat per l’evolució de la població treballadora i la metabolització que faci la base social republicana i independentista. La lleu millora del treball va plena de plom: estacionalitat per la tercerització turística, increment de la pobresa i la precarietat, creixent component immigrada de les classes treballadores sense drets, amb la repressió greu de la llei d’estrangeria i la de mordassa. La Generalitat del president Illa/PSC, gira acceleradament a situar en llocs claus a executius i líders del gran capital privat, de la neoconvergència, de la praxis de fomentar serveis privats amb els diners públics, a dirigents que s’han destacat pel compromís contra el referèndum i les llibertats de Catalunya, tolerants o animadors de la repressió a l’independentisme. En comptes del substrat de la Convergència de Pujol, Duran i Mas del peix al cova, ens cal una confluència treballadora, social, feminista, immigrada i de les llibertats nacionals republicanes. Des d’una amnistia real i un referèndum d’autodeterminació efectiu.

L’ex president Mas s’ha mostrat públicament afable amb l’orientació pràctica del president Illa. És il·lustratiu que Illa incorpori a dirigents del PDECat, Unió, i a un executiu d’Agbar per gestionar les Aigües de la Generalitat. Agbar, que liderà i finançà, junt amb altres del sector elèctric, hospitalari, educació, turístic i immobiliari, el tot si val contra Colau i BComú, per evitar a ultrança la remunicipalització d’aigües de Barcelona i les dels altres municipis de Catalunya.

Les Entitats com l’ANC, els partits com ERC, CUP, Comuns, inclosa la nostra tendència ideològica i política L’Aurora, Comunistes*, Anticapitalistes, el jovent revolucionari, el sindicalisme, s’han, ens hem, de recompondre a fons. El primer que cal és tocar de peus arran de terra. Doncs perquè recuperem “els carrers seran sempre nostres” és imprescindible capir i aprendre de l’èxit aconseguit (1-O, 3-O, 15-M), el seu bloqueig, repressió, involució i reflux. Hi ha voluntat de lluita i ànsies de llibertats, això és necessari però no suficient. Manca, imprescindible, que el clam republicà i nacional s’encarni al cor de la majoria ciutadana popular, inclosa la immigrada.

L’independentisme necessita incloure a l’estratègia rupturista la realitat estatal, el segment social i la immigració. El xovinisme, també el catalanista, afebleix la causa popular al dividir, confrontar, demonitzar i excloure a parts importants de la població, tant les de llengua castellana com les immigrades i racialitzades.

Drets i Serveis públics universals. Serveis vitals desprivatitzats i remunicipalitzats. Sol, habitatge i lloguers públics suficients. Salut i Educació i Transport. Renda bàsica universal en comptes de subsidis escadussers de tarannà caritatiu laic. S’ha de superar el mantra sobre “independència primer” per una estratègia de confluència inclusiva i respectuosa del conjunt treballador popular.

El sobiranisme republicà i autodeterminacionista, necessita assumir el compromís pràctic amb les llibertats, la sobirania i lliure decisió sobre tot, la sensibilitat de rebuig a la limitació de drets i llibertats, per tant, també amb el referèndum d’autodeterminació efectiu. La plurinacionalitat, el federalisme, la confederalitat, qualsevol tipus de relació o associació o separació entre nacions i estats, ha de basar-se en el desig i consentiment, explícit, clar i voluntari, de la part dominada, discriminada, més petita o ressentida per greuges de poder i de llengua, com és el cas de Catalunya i altres nacions.

No s’atura el moviment solidari amb Palestina, des de les desenes de milers de manifestants dels dos caps de setmana passats, fins a les xerrades que es multipliquen als pobles i als barris i la constitució arreu de grups de solidaritat. És una solidaritat que nodreix la voluntat de resistència de Palestina i del Líban, com la seva lluita anima les nostres. I cal reforçar la pressió sobre els governs (espanyol i català) per trencar les cadenes de complicitat amb l’estat genocida, començant per aturar el comerç d’armament que continua en ambdós sentits.

Centenari Lenin. 25 d’octubre de 1917 a les 10 h matí, el Comitè Militar Revolucionari proclama: ”El Govern Provisional ha estat derrocat. Un òrgan del Sòviet de diputats obrers i soldats de Petrograd... ha assumit el poder de l’Estat... proposta immediata d’una pau democràtica, abolició de les grans propietats rústiques, control obrer de la producció i constitució del Govern soviètic”. El revolucionari, teòric i estratega, és alhora executor pràctic de l’obra i lluita de Marx i Engels. S’inaugura una nova època de petjada treballadora, revolucionària i socialista. A l’ “Informe sobre la Pau (26 O/8 N)”: “el govern considera annexió o conquesta de territoris aliens tota incorporació a un Estat gran o poderós d’una nació petita o feble sense el desig i el consentiment d’aquesta última, manifestat explícita, clara i voluntàriament, amb independència del moment en que s’hagi efectuat aquesta annexió forçosa i així mateix del grau de desenvolupament o d’endarreriment de la nació annexionada o retinguda per la força en els límits d’un Estat”. Tom 35, Obres complertes. Ed. Progreso, Moscou.

10 d’octubre de 2024

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo35.pdf

https://amnistia.omnium.cat/