17/10/24

Què hem fet?

Les experiències de l’última dècada ens aporten un ric ventall de lluita i d’enteses de les classes i segments socials, diferents governs, una aferrissada lluita en el lideratge catalanista, una dificultat enorme en combinar i fondre les necessitats socials amb les perspectives de sobirania republicana catalana; val a dir entre el factor social i el fet nacional. Per tant entre el treball, sostre i pa, i el referèndum de lliure autodeterminació, l’estructuració d’un Estat independent en forma de república catalana. La tossuderia en negar la interdependència entre la realitat de l’existència de l’Estat espanyol, de règim constitucional monàrquic, i l’Autonomia catalana d’una Generalitat que vol volar lliure, s’ha estrellat davant la política reaccionària governamental que nega drets i llibertats nacionals, o de la maquinària policial, judicial i militar d’un Estat en crisi, però capaç de reprimir les expectatives i el moviment republicà i independentista. El nacionalisme català -dretà, esquerrà i revolucionari- necessita recapacitar tant sobre un contracte social i una entesa treballadora com sobre implicar-se en cercar alternatives a l’Estat i la monarquia del nacionalisme espanyol dominant.

Aquest poble ha recorregut unes serralades amb pics i valls, s’ha trempat al sol roent, vendavals i tempestes, ha aconseguit fer el cim del referèndum de l’1 d’octubre de 2017, així com moure voluntats indecises, i fins i tot contràries, respecte la independència, a la jornada de mobilització i vaga política del 3 d’octubre. La repressió estatal ho va frenar i bloquejar, va noquejar lideratges i dirigents, impedí l’execució de la decisió popular, va fer enrere, dividí i afeblí el potent moviment independentista. La revolta republicana va ser frustrada, però la repressió no va arribar a liquidar completament el moviment ni l’anhel catalanista de sobirania, referèndum i república. Tocava albirar nous camins i cims, baixar per metabolitzar èxits i el fracàs, agafar noves forces i aliances. Des de fa set anys de reflux és la tasca a fer. L’Estat ha sotmès en la confusió el moviment, els partits s’han esberlat. El que tampoc es percep és que s’hagi acabat les ànsies de llibertat i de lluita..

El procés d’autonomia atorgat pel rei i preparat amb el govern espanyol de Suárez va comportar el predomini de l’hegemonia de la dreta catalana amb el president Pujol. Les convulsions van portar el federalisme asimètric de Pascual Maragall (PSC), el Pacte del Tinell (2006) i el tripartit (PSC, ERC, ICV-EUiA) de l'Acord per a un Govern Catalanista i d'Esquerres a la Generalitat de Catalunya. Les topades entre els governs socialistes, estatal d’Espanya (Zapatero) i el de Catalunya (Maragall), per la renovació de l’Estatut, posats entre les cordes pel Congrés i l’Estat (TC), ho van dinamitar (2006). El següent capítol tripartit amb l’Entesa Nacional pel Progrés de Montilla va fer fallida entre el bloqueig estatal, la vaga general (CCOO i UGT) contra la reforma laboral de 2010, i el naixement d’un nou escenari catalanista amb el “Som una Nació, Nosaltres decidim) del 10 de juliol de 2010. El moviment per la independència es va convertir en una força massiva (2009) que abraçava a les diferents classes i capes socials, a sobiranistes, federalistes i confederalistes, sota la bandera del dret de l’autodeterminació i la república catalana, amb una proposta que anava guanyant terrenys social i polític: lliure decisió i referèndum.

Tanmateix la consulta sobre la independència del 9 N de 2015, així com la gesta del referèndum de l’1 d’octubre de 2017, s’ha de situar junt i convivint amb el revulsiu del moviment de regeneració del 15 M del jovent de les places; la marea del nou feminisme des de l’ariet contra i per erradicar la violència masclista; el persistent moviment pensionista; les mobilitzacions estatals per l’habitatge i un lloguer assequible a les llars modestes; les continues lluites pels serveis públics, la Salut, l’Educació, l’Energia, Aigua i Farmàcia públiques, remunicipalitzades; la continua proposta d’una Renda bàsica universal; la remor eixordadora pels drets de la immigració (21 %), i en general per evitar la limitació i involució de les llibertats.

Els lideratges i organitzacions del catalanisme, l’independentisme, el sobiranisme i el republicanisme autodeterminacionista, qui defensa la lliure decisió, el referèndum i el català sense discriminacions ni greuges, les opcions de la dreta, l’esquerra i les revolucionàries, han de reflexionar i metabolitzar els èxits, les errades i els fracassos. Molt hi ha en joc, molt s’ha lluitat, com per permetre cercar el camí, l’estratègia adient, per afrontar les noves serrades i cims. Per L’Aurora és clau que la classe treballadora s’impliqui i esdevingui activa en la defensa de la lliure decisió, el referèndum i la república, denunciant alhora les polítiques que perjudiquen a la població treballadora, precària i immigrada, per afavorir a les minories privilegiades i riques.

El proper diumenge 6 manifestació important contra la invasió militar, genocidi i destrucció de Gaza, Palestina. L’extensió al Líban de la massacre perpetrada per l’Estat sionista d’Israel, en total impunitat, demostra el veritable sentit de l’ordre mundial imperialista, la profunditat de les seves crisis múltiples: explotació de les classes treballadores, espoli neocolonial dels pobles, sotmetiment de les persones, dominació i misogínia vers les dones, destrucció de la natura. La gira sindicalista ucraïnesa assenyala l’altre focus cabdal de guerra imperialista dins Europa.

Centenari Lenin. A juliol de 1917 va haver-hi el cop militar de Kornilov, un retrocés reaccionari de vertigen que va fer qüestionar el rol dels Sòviets de nou poder estatal emergent revolucionari. Des de l’exili Lenin va fer una sèrie de cartes notables amb propostes de canvi de tàctiques constant. A “La situació política (quatre tesis)” (10 juliol 1917): “1. La contrarevolució s’ha organitzat i consolidat i, de fet, ha pres ja el poder... el poder fonamental de l’Estat a Rússia és avui en dia una dictadura militar... la veritable essència de la política... consisteix en preparar la dissolució dels Sòviets”. “2. Els dirigents dels Sòviets i dels partits esserista i menxevic... han traït definitivament la causa de la revolució al posar-la a mans dels contrarevolucionaris... Al legalitzar el desarmament dels obrers i dels regiments revolucionaris es privaren a ells mateixos de tot poder real”. “3. Totes les esperances d’un desenvolupament pacífic de la revolució russa s’han esvaït per sempre... la consigna de “Tot el poder als Sòviets” no és ja justa”. “4.  El partit de la classe obrera, sense abandonar la legalitat, però sense sobreestimar-la ni per un instant, haurà de combinar la tasca legal amb la il·legal”. A “El marxisme i la insurrecció” (13 setembre 1917): “La insurrecció, per poder triomfar, no s’ha de sostenir en una conjura, en un partit, sinó en la classe d’avantguarda (1)... ha de sostenir-se en l’entusiasme revolucionari del poble (2)... (3) ha de sostenir-se en el moment crític de la història de la creixent revolució en que sigui major l’activitat de l’avantguarda del poble, en que siguin majors les vacil·lacions a les files dels enemics i a les files dels amics febles i indecisos de la revolució... aquestes tres condicions són precisament les que diferencien el marxisme i el blanquisme”. Tom 34, Obres complertes. Ed. Progreso, Moscou.

4 d’octubre de 2024

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo34.pdf

https://amnistia.omnium.cat/