Aquest poble ha recorregut unes
serralades amb pics i valls, s’ha trempat al sol roent, vendavals i tempestes,
ha aconseguit fer el cim del referèndum de l’1 d’octubre de 2017, així com
moure voluntats indecises, i fins i tot contràries, respecte la independència,
a la jornada de mobilització i vaga política del 3 d’octubre. La repressió
estatal ho va frenar i bloquejar, va noquejar lideratges i dirigents, impedí
l’execució de la decisió popular, va fer enrere, dividí i afeblí el potent
moviment independentista. La revolta republicana va ser frustrada, però la
repressió no va arribar a liquidar completament el moviment ni l’anhel
catalanista de sobirania, referèndum i república. Tocava albirar nous camins i
cims, baixar per metabolitzar èxits i el fracàs, agafar noves forces i
aliances. Des de fa set anys de reflux és la tasca a fer. L’Estat ha sotmès en
la confusió el moviment, els partits s’han esberlat. El que tampoc es percep és
que s’hagi acabat les ànsies de llibertat i de lluita..
El procés d’autonomia atorgat pel
rei i preparat amb el govern espanyol de Suárez va comportar el predomini de
l’hegemonia de la dreta catalana amb el president Pujol. Les convulsions van
portar el federalisme asimètric de Pascual Maragall (PSC), el Pacte del Tinell
(2006) i el tripartit (PSC, ERC, ICV-EUiA) de l'Acord per a un Govern
Catalanista i d'Esquerres a la Generalitat de Catalunya. Les topades entre els
governs socialistes, estatal d’Espanya (Zapatero) i el de Catalunya (Maragall),
per la renovació de l’Estatut, posats entre les cordes pel Congrés i l’Estat
(TC), ho van dinamitar (2006). El següent capítol tripartit amb l’Entesa
Nacional pel Progrés de Montilla va fer fallida entre el bloqueig estatal, la
vaga general (CCOO i UGT) contra la reforma laboral de 2010, i el naixement
d’un nou escenari catalanista amb el “Som una Nació, Nosaltres decidim) del 10
de juliol de 2010. El moviment per la independència es va convertir en una
força massiva (2009) que abraçava a les diferents classes i capes socials, a
sobiranistes, federalistes i confederalistes, sota la bandera del dret de
l’autodeterminació i la república catalana, amb una proposta que anava guanyant
terrenys social i polític: lliure decisió i referèndum.
Tanmateix la consulta sobre la
independència del 9 N de 2015, així com la gesta del referèndum de l’1
d’octubre de 2017, s’ha de situar junt i convivint amb el revulsiu del moviment
de regeneració del 15 M del jovent de les places; la marea del nou feminisme
des de l’ariet contra i per erradicar la violència masclista; el persistent
moviment pensionista; les mobilitzacions estatals per l’habitatge i un lloguer
assequible a les llars modestes; les continues lluites pels serveis públics, la
Salut, l’Educació, l’Energia, Aigua i Farmàcia públiques, remunicipalitzades;
la continua proposta d’una Renda bàsica universal; la remor eixordadora pels
drets de la immigració (21 %), i en general per evitar la limitació i involució
de les llibertats.
Els lideratges i organitzacions del
catalanisme, l’independentisme, el sobiranisme i el republicanisme
autodeterminacionista, qui defensa la lliure decisió, el referèndum i el català
sense discriminacions ni greuges, les opcions de la dreta, l’esquerra i les
revolucionàries, han de reflexionar i metabolitzar els èxits, les errades i els
fracassos. Molt hi ha en joc, molt s’ha lluitat, com per permetre cercar el
camí, l’estratègia adient, per afrontar les noves serrades i cims. Per L’Aurora
és clau que la classe treballadora s’impliqui i esdevingui activa en la defensa
de la lliure decisió, el referèndum i la república, denunciant alhora les
polítiques que perjudiquen a la població treballadora, precària i immigrada,
per afavorir a les minories privilegiades i riques.
El proper diumenge 6 manifestació
important contra la invasió militar, genocidi i destrucció de Gaza, Palestina.
L’extensió al Líban de la massacre perpetrada per l’Estat sionista d’Israel, en
total impunitat, demostra el veritable sentit de l’ordre mundial imperialista,
la profunditat de les seves crisis múltiples: explotació de les classes
treballadores, espoli neocolonial dels pobles, sotmetiment de les persones,
dominació i misogínia vers les dones, destrucció de la natura. La gira
sindicalista ucraïnesa assenyala l’altre focus cabdal de guerra imperialista
dins Europa.
Centenari Lenin. A
juliol de 1917 va haver-hi el cop militar de Kornilov, un retrocés reaccionari
de vertigen que va fer qüestionar el rol dels Sòviets de nou poder estatal
emergent revolucionari. Des de l’exili Lenin va fer una sèrie de cartes
notables amb propostes de canvi de tàctiques constant. A “La situació política
(quatre tesis)” (10 juliol 1917): “1. La contrarevolució s’ha organitzat i consolidat
i, de fet, ha pres ja el poder... el poder fonamental de l’Estat a Rússia és
avui en dia una dictadura militar... la veritable essència de la política...
consisteix en preparar la dissolució dels Sòviets”. “2. Els dirigents dels
Sòviets i dels partits esserista i menxevic... han traït definitivament la causa
de la revolució al posar-la a mans dels contrarevolucionaris... Al legalitzar
el desarmament dels obrers i dels regiments revolucionaris es privaren a ells
mateixos de tot poder real”. “3. Totes les esperances d’un desenvolupament
pacífic de la revolució russa s’han esvaït per sempre... la consigna de “Tot el
poder als Sòviets” no és ja justa”. “4. El
partit de la classe obrera, sense abandonar la legalitat, però sense
sobreestimar-la ni per un instant, haurà de combinar la tasca legal amb
la il·legal”. A “El marxisme i la insurrecció” (13 setembre 1917): “La
insurrecció, per poder triomfar, no s’ha de sostenir en una conjura, en un
partit, sinó en la classe d’avantguarda (1)... ha de sostenir-se en l’entusiasme
revolucionari del poble (2)... (3) ha de sostenir-se en el moment crític de
la història de la creixent revolució en que sigui major l’activitat de
l’avantguarda del poble, en que siguin majors les vacil·lacions a les
files dels enemics i a les files dels amics febles i indecisos de la
revolució... aquestes tres condicions són precisament les que diferencien
el marxisme i el blanquisme”. Tom 34, Obres complertes. Ed. Progreso,
Moscou.
4 d’octubre de 2024
https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo34.pdf
https://amnistia.omnium.cat/
