27/6/24

Singularitat sense lliure decisió

L’Amnistia comença a aplicar-se. Malgrat tots els obstacles i la previsible obstaculització ha resultat possible. És un ariet que obre bretxa. Cal posar la banya en la lliure decisió sobirana. El dret a l’autodeterminació i un referèndum efectiu, per a decidir el que Catalunya vol ser en la seva estructuració política, amb qui i com es vol relacionar, associar, federar o confederar, és quelcom encara negat i reprimit, ans que no es podrà evitar. L’Estat, les forces democràtiques, republicanes i les esquerres, hauran de posar fil a l’agulla, o el sotmetiment del fet català alimentarà la involució i la regressió política reaccionaria vers la ultradreta, de tall i privilegis neofranquistes, corrupció inclosa. La pressió per investir a Illa/PSC president pren la forma de proposta de finançament singular, en contraposició al concert econòmic, i sobretot per evitar vel·leïtats de lliure decisió i refrendatàries. La concepció de singularitat recorda la fórmula de la Convergència de Mas (pacte fiscal, 2012), o efluvis del Pacte del Majestic de Pujol (CiU, 1996). Uns pactes insuficients, incomplerts, que no han frenat el dèficit fiscal de milers de milions de l’Estat referent a Catalunya.

Sobre el Concert econòmic, o fórmules de decisió i execució pressupostària pels impostos recaptats a Catalunya, i en relació a les inversions estatals deficitàries, tant per insuficients com per incompliment reiterat, siguin en governs de UCD, PSOE o PP, hi ha unanimitat absoluta en el nacionalisme gran espanyol. La bandera ideològica de la unitat nacional espanyola o de la plurinacionalitat, es fon en la imposició constitucional, manu militari i repressiva, de garantir la recaptació dels impostos de forma directa per part de l’Estat. És un dèficit fiscal entre un 8% i un 10% del PIB anual de Catalunya des de la transició i l’autonomia. Una forma d’espoli. Castells, els governs tripartits de Maragall i el de Montilla, ja es varen estavellar contra aquest tipus de parasitisme financer estatal.

Salvador Illa, PSC, és un fidel avalador d’aquest drenatge financer a Catalunya que discrimina i perjudica seriosament les condicions de treball i de vida de la majoria de la població. Illa s’ha erigit en el defensor i interlocutor privilegiat de l’Estat, sigui per defensar la repressió basada en l’article constitucional 155, contra les decisions del referèndum popular però il·legal de l’1 d’octubre de 1917, sigui per condemnar l’Amnistia o per defensar-la. Illa ha abanderat els interessos i beneficis del gran capital, les grans infraestructures més nocives, però no la del corredor de la mediterrània, ni els traspàs de Rodalies. El mateix Illa ha bregat contra qualsevol inici d’aplicació de la Renda bàsica universal, prioritzant el sistema de subsidis fracassats, de tarannà caritatiu en comptes d’universal i assequibles. Illa no es talla de reiterar que no hi haurà dret a l’autodeterminació ni referèndum.

I si Illa no te els suports suficients per a la investidura, doncs per això no s’ha presentat, tampoc fa de bo la candidatura de Puigdemont/Junts, com ha assenyalat la CUP.

Les promeses governamentals de 12.000 M per Catalunya, la meitat del deute fiscal comptabilitzat, sense garantia de compliment, tot i vist les experiències viscudes, poden ser llamineres. Una major part es vehiculitzarien i farcirien els negocis de les multinacionals i grans fortunes, però una part més petita potser arribarien a la població més modesta. En això piquen els sindicats de CCOO i alguns sectors socials. Ara bé, la condició d’investir a Illa de president, val a dir, amb l’Illa de gestor governamental, sembla més aviat un esquer, un cant de sirenes. El fet de que no hi ha proposta de canvi d’estructura (concertada privada) i model a Educació, Salut, en els diferents serveis públics, als subsidis, a reprivatitzacions de serveix bàsics, donen l’alarma de que hi ha mala peça al teler.

La crisi política de la Generalitat pot empènyer el precari equilibri del bloc de suport del govern estatal. L’atzucac parlamentari necessita de mobilització popular i perspectives de llibertats sobiranes.

Centenari Lenin. A les “Tesis sobre la qüestió nacional” de 1913, precisa: “El # del nostre programa (sobre l’autodeterminació de les nacions) només pot ser interpretat en el sentit de l’autodeterminació política, és a dir, del dret a la separació i a la formació d’un Estat independent... aquest punt del programa socialdemòcrata és absolutament necessari... Rússia és a l’actualitat el país de règim estatal més endarrerit i reaccionari en comparació de tots els països que la rodegen... insistir... en el dret de les distintes nacions a formar un Estat apart o a escollir lliurement l’Estat al que desitgin pertànyer... posar en guàrdia... per a que no es deixin enganyar per les consignes nacionalistes de la “seva” burgesia... que intenta dividir al proletariat i desviar la seva atenció dels fraus de la burgesia... El proletariat no pot lluitar pel socialisme i defensar els seus interessos econòmics quotidians sense la unitat més estreta i complerta dels obrers de totes les nacionalitats en totes les organitzacions obreres sense excepció... exigeix l’absoluta igualtat de drets de les nacionalitats i lluita contra tota classe de privilegis d’una o diverses nacionalitats... rebutja, en particular, l’idioma “oficial”... exigeix la promulgació d’una llei general de l’Estat que protegeixi els drets de tota minoria nacional a qualsevulla lloc del país...” Tom 23, Obres complertes. Ed. Progreso, Moscou. 27 de juny de 2024

De la Carta de L’Aurora.

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo23.pdf

https://amnistia.omnium.cat/

25/6/24

Bloqueig parlamentari de la Generalitat

No hi ha previst candidat a president de la Generalitat per a la sessió d’investidura del Parlament. Illa/PSC no te prou suports. Puigdemont/Junts tampoc. Bloqueig i situació convulsa, això en un Parlament tutelat i reprimit per la Judicatura, l’Estat i el govern. Crisi a la Generalitat i els partits. Un atzucac parlamentari. És a França on han fet brillar la llum amb un esclat d’unitat treballadora i mobilitzadora de les esquerres per frenar a la ultradreta pàtria. L’aliança NFP (Nou Front Popular) recupera necessitats peremptòries vitals per a la població treballadora. Sigui un intent, més o no tant, reeixit, deixa clar que el camí és en aquest sentit de lluita. Com ho és l’abnegada resistència del poble ucraïnès a la invasió, o l’heroica lluita palestina a Gaza per existir ‘des del riu fins el mar’, que ha tingut la virtut de desencadenar l’adhesió solidària arreu del món. Temps de militarisme, espoli i destrucció, remor de lluita, revolució i socialisme.

Els eixos nacional i social s’esbiaixen. Els projectes econòmics i els privilegis del gran capital català, espanyol i internacional, afloren en les propostes estel·lars del PSC i de Junts. En canvi els separa l’enorme fossar del constitucionalisme del PSC, estatal i monàrquic, espanyolista únic, discriminador dels pobles i llengües. Junts forma part del pol dretà del catalanisme independentista de tall rupturista i republicà, situació de confrontació cabdal que els hi està impedint un acord d’estabilitat, com el que reclama el Cercle d’Economia, el Círculo ecuestre i el govern estatal. ERC dubte, oscil·la, entre un pragmatisme immediat de certa estabilitat decantat vers l’Estat, o la dificultat que comporta una recomposició de forces que s’orientin cap a l’autodeterminació, la república i la independència. La CUP manté una estratègia propagandista revolucionària, amb un no a Illa i un altra a Puigdemont, sense aconseguir propostes i aliances que contribueixin a millores concretes necessàries. Comuns s’entesten en un tripartit d’esquerres que obviï la realitat viva i l’escletxa a flor de pell de les llibertats nacionals catalanes, el dret d’autodeterminació i el referèndum.

La Presidència del Parlament s’ha atorgat a Junts, amb el suport d’ERC i la CUP. És un altre tomb que torna cap a la dreta el lideratge independentista parlamentari; tot i que ERC i CUP son majoria en diputades.

De moment Illa/PSC no serà el president. La manca de vots i d’abstencions obliguen a esgotar el termini legal de dos mesos per a la investidura abans de la convocatòria de noves eleccions. Un estiu d’agonia fins a finals d’agost. El poder de l’empresariat més fort i del govern espanyol queden en escac davant el resultat del vot ciutadà. Una cruïlla esperpèntica on el PSC i Junts aposten a unes aliances avui en dia inescrutables. Noves eleccions? La clau rau sobretot en els carrers, sobre si ‘seran sempre nostres’ o quedaran a mans de l’estabilitat que afavoreix els poders econòmics i estatals.

Manca una estratègia que fongui les reivindicacions treballadores i les llibertats, a Catalunya i a l’Estat. Convé una estratègia catalanista de perspectiva revolucionària, social i treballadora, comunal i socialista, ni que sigui com horitzó. En aquest sentit les aliances socials, republicanes i de llibertats, com el dret a l’autodeterminació i el referèndum, necessiten encaminar-se a cercar la complicitat de la democràcia i les esquerres republicanes espanyoles. Un tipus de pacte de Sant Sebastià que inclogui el dret a l’autodeterminació. La lluita per l’emancipació catalana ha d’anar compenetrada amb millores socials vitals, drets i serveis públics universals.

L’aplicació de l’Amnistia inaugura una llarga marxa per totes les persones condemnades i exiliades, així com ple conjunt de les 4.500 repressaliades per lluitar per la independència.

Arran de terra les infermeres segueixen fermes en el camí de la lluita contra els cops a la Salut pública. Nou torcebraç d’ofec a l’hora de disposar de personal i mitjans suficients per l’estiu. La pitjor part la sofreix l’Atenció primària i els hospitals, per tant, els serveis vitals per la població. Ànims i força per a la concentració d’avui “Aturem-nos!”, davant el departament de Salut, per denunciar la reducció de llits, serveis i professionals.

Centenari Lenin. Un resum pedagògic és a “Les tres fonts i les tres parts integrants del marxisme” (1913): 1/ “La filosofia del marxisme és el materialisme... El materialisme va resultar ser l’única filosofia coherent, fidel a tots els principis de les ciències naturals, hostil a les supersticions, la hipocresia, etc. Marx... va contribuir a l’avenç de la filosofia... La principal d’aquestes adquisicions és la dialèctica, és a dir, la  doctrina del desenvolupament en la seva forma més plena, profunda i lliure d’unilateralitat, la doctrina de la relativitat del coneixement humà, que ens dona un reflex de la matèria en constant desenvolupament. Marx... estén el seu coneixement de la natura al coneixement de la societat humana. El materialisme històric de Marx és el màxim assoliment del pensament científic... Les institucions polítiques  són una superestructura sobre la base econòmica”. 2/ “Marx... va demostrar que el valor de tota mercaderia es determina per la quantitat de temps de treball socialment necessari dedicat a la seva producció.(a l’intercanvi de mercaderies per mercaderies) Marx hi va revelar la relació entre persones. El capital significa el desenvolupament posterior d’aquest lligam: la força de treball humana esdevé una mercaderia. La doctrina de la plusvàlua és la pedra angular de la teoria econòmica de Marx”. 3/ “No es va assolir ni una sola victòria de la llibertat política sobre la classe feudal sense una resistència desesperada. Ni un sol país capitalista es va formar sobre la base més o menys lliure i democràtica, sense una lluita a vida o mort entre les diverses classes de la societat capitalista. Aquesta conclusió és la doctrina de la lluita de classes”. Tom 23, Obres complertes. Ed. Progreso, Moscou; Tot el poder per als soviets!, Tigre de Paper. 20 de juny de 2024

De la Carta de L'Aurora.

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo23.pdf

https://www.tigredepaper.cat/ca/noticies/centenari-lenin-publiquem-tot-el-poder-per-als-soviets

https://amnistia.omnium.cat/

Deriva ultradretana, xenòfoba i militarista

El tomb anunciat de deriva reaccionària, xenòfoba i militarista, s’erigeix més punyent al fer-se realitat. Els resultats de les eleccions europees de la UE esdevenen aclaparadors. Les polítiques governamentals son involucionistes en drets i llibertats i socials; sobretot quan la manca de perspectives i la disgregació de les esquerres resulta decebedora. Tot en un context de feble mobilització treballadora i de retrocés industrial, d’increment de la precarietat i l’empobriment. Hem d’alimentar les espurnes de lluita treballadora, la solidaritat resilient amb Palestina, les guspires de suport a la resistència ucraïnesa, la marea feminista pels drets i lliure consentiment de les dones, els moviments per les llibertats i els pobles, les necessàries cures a la natura.

Lluny, ben lluny, és la UE dels aplaudiments a les infermeres en la Covid, referent els anhels de drets i serveis universals vitals. Encetem una etapa nova de foscor. És un escenari de trànsit on les crisis múltiples de la globalització neoliberal, mostren la seva fallida, mentre és hegemonitzat per les grans multinacionals, els estats imperialistes més poderosos i el capital financer, que impulsen les polítiques i els partits reaccionaris entorn l’extrema dreta.

Lluitem per Europa com cal, lliure i sobirana, democràtica i respectuosa amb els seus pobles, de pau i desmilitaritzada sense blocs ni OTAN, de renda bàsica universal i autodeterminació, de pau i llibertats, feminista i acollidora de la immigració, on no hi hagi lloc per invasions i guerres com la de Rússia contra Ucraïna, ni connivència ni negocis amb la destrucció i genocidi de Palestina per part d’Israel.

Una Europa unida des de l’Atlàntic als Urals s’ha de configurar com bandera de rota perspectiva i alternativa treballadora, revolucionària i socialista.

Les polítiques dretanes i militaristes predominen en els estats imperialistes. Limitació de llibertats i increment de la repressió en nom de la seguretat; esclat de la guerra a Ucraïna, sense alternatives fermes treballadores, accentuat en els govern de les dretes, ans pervivents en els govern dits d’esquerres. Són polítiques que no resolen les necessitat vitals de la població, ciutadania i resident migrada; ben a l’inrevés agreugen les condiciones de vida i de treball de la població, mentre porten com a Cavall de Troia a l'augment de la ultradreta i de la reacció. Som en una Unió Europea (UE) obra de les grans multinacionals i capital financer. Una UE a subvertir a fons, amb lluita treballadora, popular i feminista, pels drets i serveis universals.

A França les esquerres han format un front electoral (Nou Front Popular) per resistir a l’onada reaccionària i a la convocatòria electoral per part del neoliberal Macron. Totes les forces polítiques hauran de revisar el seu compromís amb la classe treballadora, la seva component migrada, el moviment feminista, la joventut, la llibertat dels pobles, per una nova perspectiva de lluita creïble, inserida en les necessitats profundes i la lluita mobilitzadora.

És hora d’aplegar forces per una estratègia d’aliances i contracte social que generi expectatives i compromís, tant pels petits avenços possibles, com per l’alternativa revolucionària cabdal comunal i socialista.

La Sindicatura per l’Amnistia promoguda per Òmnium Cultural es una bona iniciativa per lluitar per L’efectivitat de la nova llei. Les milers de persones repressaliades (4.584), de les que 1.616 en són factibles amnistiables, són una font de mobilització bàsica des d’on recomposar el moviment catalanista popular pel dret a l’autodeterminació, el referèndum lliure i efectiu per decidir i pel projecte republicà. La clau rau en la mobilització de la població treballadora per enfrontar-se a l’Estat repressor i involucionista en les polítiques socials i llibertats.

Centenari Lenin. Concís a Sobre el bolxevisme” (1913), referent a la majoria (bolxevic) i la minoria (menxevic) de la vella Iskra: Lorigen del bolxevisme va unit inseparablement a la lluita del dit economisme” (un oportunisme que negava la lluita política de la classe obrera i el rol dirigent della) contra la socialdemocràcia revolucionària al període 1897 a 1902”. A 1903-1904 la matèria principal de controvèrsia  era loportunisme dels menxevics a les qüestions dorganització”. Lany 1905 configurà definitivament les discrepàncies tàctiques... els menxevics adequaven la tàctica de la classe obrera al liberalisme. Per als bolxevics, lobjectiu de la classe obrera a la revolució democràtica burgesa  era conduir aquesta fins a la seva culminació i darrera seu a les forces camperoles democràtiques, a despit de les traïcions del liberalisme”. Tom 22, Ed. Progreso, Moscou.

13 de juny de 2024

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo22.pdf

https://amnistia.omnium.cat/