Amnistia, llibertat i inestabilitat

La desaprovació dels Pressupostos de la Generalitat ha precipitat la caiguda del govern d’ERC en minoria, altrament està en qüestió la direcció i el lideratge del procés sobirà republicà. 68 vots (Comuns, Junts, Cs, PP, Vox) contra 67 (ERC, PSC, 1 ex Junts). Tot seguit el president Pere Aragonès ha convocat eleccions anticipades pel 12 de maig. La inestabilitat aflora a cada pas a Catalunya i a l’Estat. La crisis catalana arrastra els pressupostos estatals i afecta al govern del PSOE i Sumar. Els astres semblen alinear-se per dinamitar la recomposició de forces necessària per reprendre un nou camí cap a la llibertat, mentre s’erosiona les possibilitats d’avenç cap a l’esquera, alhora que augmenten les dretanes. L’alternativa actual a un govern ERC apunta a un del PSC, referent dels macroprojectes del gran capital, com el del Hard Rock, malgrat ser aquest el motiu pel que Comuns s’han plantat i provocat finalitzar la legislatura.

El factor social es fa present de tal manera que no és possible obviar-lo. Encara que vingui tergiversat per la confrontació nacional estatal i de les imposicions del gran capital. Val a dir que les infermeres combatives, els moviments per la salut, per l’aigua i la natura, s’han mobilitzat contra aquests Pressupostos, tot i que ampliaven de forma significativa moltes partides socials.

El Congrés estatal espanyol s’encamina a situar l’Amnistia com a pedra de toc de la fràgil inestabilitat del govern del PSOE amb Sumar, de la mà del bloc d’investidura amb les forces nacionalistes i independentistes. Una amnistia que pretén ser capaç d’incloure les milers de causes contra l’activisme independentista i republicà, frenar la fúria judicial de tall ultradretà, plantar cara a l’essència repressiva estatal contra els pobles. Una amnistia que divideix l’independentisme, car una part considera com un placebo per adormir, o foragitar, el clam de sobirania i independència. Una amnistia que no és cap punt i final, sinó un respir que pugui constituir-se com a font de nou camí de llibertat sobirana. Una llibertat necessària per a la convivència entre els pobles i per a la classe treballadora. La plurinacionalitat estatal no te recorregut negada o imposada, s’ha de resoldre des de la lliure determinació de processos constituents republicans sobirans.

Uns epicentres de llibertat s’irradien des de la resistència d’Ucraïna i de Palestina a les agressions militaritzades, les guerres, de Rússia i d’Israel sionista. Els USA sostenen la resistència ucraïnesa, tot i que limiten l’enviament d’armes necessàries i preparen la partició d’Ucraïna, en un pacte amb Putin, de territoris per pau sotmesa, alhora que avalen i contribueixen a l’agressió contra Palestina. La natura de la confrontació entre els imperialismes, econòmica i militarista, és el profit de les grans multinacionals i finances. Son sangoneres paràsites especulatives que xuclen la vida, exploten les classes treballadores, sotmeten i espolien els pobles, fomenten la misogínia i violació de les dones, malmeten la natura. Trencar aquest ordre mundial depredador significa en les crisis d’aquest focus de guerra, una treva i pau lliure desmilitaritzada. Retirada de les tropes russes. Ruptura de relacions diplomàtiques i embarg comerç d’armes a Isrrael. El moviment de solidaritat palestina arreu del món defensa com a bandera el boicot, desinversió i sancions a Israel. Són espurnes de rebel·lió i revolució.

Centenari Lenin. “Democràcia obrera i democràcia burgesa” (1905). Un cop desencadenat l’esclat revolucionari que va engendrar els soviets, Lenin es va dedicar a destriar la política i la teoria que contribuís al bon fi del moviment proletari: “Es feu més evident cada dia la naturalesa democràtica burgesa del moviment intel·lectual rus, al mateix temps sorgien i es desenvolupaven la ideologia proletària (la socialdemocràcia) i el moviment obrer de masses”... “fou acompanyat d’una escissió entre els socialdemòcrates. Es manifestà clarament l’existència de dues ales... la revolucionària, que expressava les tendències proletàries del nostre moviment, i l’oportunista, que expressava les seves tendències intel·lectuals”. Introdueix la tàctica per a la primera: “Els socialdemòcrates “han de donar suport a la burgesia en la mesura que és revolucionària o només oposicionista en la seva lluita contra el tsarisme”. Hi insisteix en “Dues tàctiques”. Tot i el context tant diferent del que ens trobem, te tot el sentit copsar el fons estratègic i tàctic, com amb “Jornades revolucionaries”, ple de lliçons pels nostres dies. ”. (Tom 9, Ed. Progreso, Moscou). 14 de març de 2024

De la Carta de L’Aurora.

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo09.pdf