Llum de llibertats

El taló d’Aquil·les de la investidura rau en les llibertats de Catalunya, fins i tot més que la crisi econòmica i les vitals necessitats socials. L’encaix de boixets que pugui permetre una majoria parlamentària de suport és un efecte de ressò de la mobilització i anhel profund pel referèndum, el dret a l’autodeterminació i la república catalana, concentrat en la defensa de la llengua, el referèndum i l’amnistia. La gesta de l’1 d’octubre de 1017 va ser negada, bloquejada i reprimida en la seva execució, s’ha dividit el moviment independentista, s’ha fomentat desil·lusió i retrocés, ans l’Estat, la Judicatura i el govern no han aconseguit aniquilar-lo. El PP de Feijóo i Vox ho ha sofert en clau parlamentària en una investidura bufa fallida. El PSOE de Sánchez haurà de fer mans i mànigues per arrodonir tots els vots necessaris. El Parlament de Catalunya s’ha conjurat per condicionar la investidura amb l’exigència d’una llei d’amnistia (ERC, Junts, CUP, Comuns) i que es comprometi a treballar per fer efectives les condicions per a la celebració del referèndum (ERC, Junts, i abstenció CUP).

Les dues resolucions adoptades pel Parlament de Catalunya, sobre l’amnistia i el referèndum, representen un canvi que, en el cas de l’amnistia, ha aplegat a l’independentisme (ERC, JUNTS, CUP) i el sobiranisme de comuns (ECP). Sobre el referèndum ECP ha estat en contra, fent costat al PSC, amb la protesta de Podem.

El diumenge 8 d’octubre es concentra a Barcelona la plana major de la reacció de la dreta i ultradreta espanyolista. El PP, els seus dirigents autonòmics i alcaldes, Vox, aterren a la convocatòria de SCC, contra la amnistia i l’autodeterminació. Tanmateix trepitjar carrer no els hi farà enrere la investidura fallida, no podran emular el post 1 d’octubre. El PSOE i el PSC no hi seran. Tampoc hi haurà l’equidistància de l’aleshores alcaldessa de Barcelona i de CatComú entre la rebel·lió independentista i l'acceptació del marc existent.

Les forces independentistes catalanes oscil·len a l’hora de condicionar a l’Estat i el govern. A diferència d’EH Bildu que proclama ben clar “cap oportunitat a la dreta, impulsarem una majoria plurinacional progressista”, les expectatives catalanistes s’esbiaixen entre condicionar, bloquejar o desestabilitzar, en un garbuix referent a la investidura i govern, al règim monàrquic i a l’Estat nacional espanyol, caciquil i corrupte. Hi ha confusió entre el que correspon fer a Catalunya, la força de masses i la capacitat concreta de revolta per aconseguir-ho, o la de l’Estat per impedir-ho. El debat és legítim i necessari, forma part de la metabolització del referèndum guanyat però no executat de l’1 d’octubre; com ho és l’apreciació de la relació de forces, sobre si ha de ser pactat (consentit) amb l’Estat o unilateral.

El que distorsiona l’esforç per una estratègia comuna, entre la pròpia diversitat de l’independentisme, i amb sectors com el sobiranisme republicà autodeterminista, o per incloure el sentiment ampli per la llengua, l’amnistia, el dret d’autodeterminació i la república és, en primer lloc, la imposició repressiva estatal, per altra banda, la concepció com si la Generalitat i Catalunya no fora part de l’Estat espanyol o podés actuar en llibertat, com si fora una qüestió de desig o voluntat. La posició de l’ANC de bloquejar o desestabilitzar les institucions a través de no pactar o condicionar la investidura, no s’albira que obri camí a les llibertats i la república, sinó que els indicis senyalen que pot contribuir a fomentar el contrari, obrir oportunitats al PP, a Vox, a la ultradreta estatal, per recuperar el govern i imposar involució reaccionària, com en els governs més ultradretans d’Europa.

Fer el camí republicà significa frenar els poders econòmics i la dreta al govern, aplegar forces per confrontar les polítiques adaptades i favorables a la patronal, grans fortunes i als poders de Brussel·les (UE). Fer aquest camí implica condicionar críticament la investidura i un govern Sánchez del PSOE, els seus coalitzats i la majoria parlamentària de suport necessària: a) avenç en les llibertats (amnistia, referèndum, llei mordassa i d’estrangeria, república); b) economia i social (treball,  inversions industrials i infraestructures, serveix públics vitals i essencials, habitatge-lloguer, renda bàsica universal); c) fiscalitat (grans multinacionals i fortunes, frau, corrupció).

El món dels poderosos, dels amos del gran capital, dels mitjans de producció i dels estats, gira cap a la dreta, malgrat el fracàs de les seves polítiques i gran propietat privada, que genera misèria, precariat, guerres, sotmetiment de les dones i espoli dels pobles, destrucció del planeta. El món treballador, popular, femení, dels pobles sotmesos i la natura, necessita construir un altre escenari comunal, una estratègia socialista revolucionària, unes perspectives de lluita concreta per millores vitals, contra els privilegis, necessita aprendre de les experiències revolucionàries per exercir la seva força massiva de natura internacional, amb un programa i una organització que s’enfoqui a capgirar de soca-rel el poder polític i estatal.

Us animem a compartir la “Presentació del llibre SinMuro. Escritos de un revolucionario”, d’Arturo Van den Eynde “Aníbal Ramos”. És un homenatge en el 20è aniversari de la mort del militant comunista internacionalista. El dissabte 14 d’octubre, a les 18 h, a l’Espai Veïnal Calabria 66, Barcelona. Ho organitza la Fundació Socialisme sense fronteres (FSSF). 5 d’octubre de 2023

De la Carta de L’Aurora.