 |
| Lledoners. |
El debat de fons sobre Espanya, l’Estat espanyol (actualment un Regne) i
Catalunya és sobre tres elements superposats, contradictoris i complementaris
alhora: l’econòmic i social, el democràtic republicà i el nacional, dominant o supeditat.
En els tres aspectes planegen una diversitat de sobiranies que determinen
la legitimitat i la legalitat de diferents estratègies i acció política.
El concepte del Comú i de la radicalitat democràtica des de la base
ciutadana i social és cabdal per unes sobiranies emancipadores. Per
completar-ho en funció de les realitats polítiques convé incloure sense
prevencions i temors la dimensió col·lectiva dels pobles i nacional.
L’anomenat espai del Comú, tant municipalista com supramunicipal,
manifesta un dubte fonamental a l’hora de sostenir la radicalitat democràtica quan
es tracta de l’Estat, de les seves institucions i governs, així com dels pobles
i nacions com a col·lectivitats que conformen subjectes polítics diferenciats.
Si analitzem les forces que fomenten el dubte veurem que la part que
prové “des de baix” és molt menor que les parts que provenen dels poders
econòmics, “des de dalt”, i de l’Estat, els governs, les seves lleis i instruments
de fer aplicar, o la vista grossa, unes determinades polítiques i la legalitat
vigent.
La Catalunya ciutadana i popular mobilitzada ha assenyalat des de 2010
que “som una nació, volem decidir”, per concloure, en un acte inaudit i massiu de
sobirania, amb les urnes i vot del 1er d’octubre de 2017, en un referèndum
legítim i legal per la Generalitat de Catalunya, però prohibit per il·legal i
reprimit pel govern de l’Estat del Regne d’Espanya, que es vol ser “un estat
independent en forma de república”.
Dos milions tres-centes mil persones es varen mobilitzar per garantir,
val a dir imposar, el referèndum, de les que més de dos milions van votar un sí
inapel·lable des de la legitimitat de radicalitat democràtica, però negat, castigat
i judicialitzat pels poders estatals.
L’immobilisme estatal és regressió democràtica clara i palpable. El Regne
no està pas disposat a cedir cap sobirania que permeti votar i decidir al poble
de Catalunya. La sobirania legal espanyola (Constitució de 1978) s’imposa i
supedita la voluntat i la mobilització de lliure decisió i emancipació
catalana. La monarquia i la nació espanyola es nodreixen en un vade retro a la irrupció de la
perspectiva de sobirania republicana i a la legitimitat de la sobirana nacional
catalana.
Per les ànimes càndides el trident PP-C’s-Vox a la Junta d’Andalusia pot
ser ben aclaridor com alternativa: reconquesta estatal des d’una regressió
reaccionària complerta.
El món municipalista del Comú i CatComú necessiten resoldre aquest dubte
de radicalitat democràtica, gens existencial sinó ben terrenal. Convertir l’1 d’octubre
de 2017 en un tabú, que ni es pot esmentar si no és per tergiversar-ho o per insistir
en que ha fracassat, és incapacitar-se per representar i resoldre les diferents
ànimes catalanes en el sentit de radicalitat democràtica mobilitzada
republicana.
Una majoria ciutadana vol sobirania per decidir en referèndum. Una
majoria popular mobilitzada no accepta ser nació supeditada i tutelada pel
Regne, sinó que vol i lluita per constituir-se en estat independent i en
república.
El Comú te capacitat d’entendre i assumir el dret d’aquesta voluntat de
sobirania popular? O li atorga més drets a la legalitat de l’Estat de la
Constitució de 1978, titllada de caduca? O son indiscutibles les imposicions
dels poders financers i econòmics del mercat capitalista?
En una recent entrevista* Joan Josep Nuet, imputat en el Judici
contra l’independentisme i republicanisme, exposa el moll de l’os de la
radicalitat democràtica sobre sobirania supeditada o lliure.
Sobre CatComú i en nom de Sobiranistes, Nuet exposa: “cal
un aclariment. Nosaltres partim del fet que Catalunya és una nació i com a tal
té dret de definir-se com a subjecte polític de
manera sobirana. Una vegada l’ha definit, aquest subjecte polític estableix
quin tipus de relació vol amb la resta de pobles de l’estat espanyol. La
proposta dels comuns és una confederació de pobles en una república
plurinacional. Però aclarim-ho. Aquesta constitució
què és? La de la República Catalana. I per mitjà del diàleg volem
confederar-nos. Cal aclarir-ho, perquè si no sembla que Madrid permeti de
canviar el nom de l’estatut. En això no hi estic d’acord i demano un aclariment
per a no fer-nos trampes al solitari. No podem fer
servir llenguatge sobiranista per amagar una subordinació a l’estat espanyol.
Hem de ser un ens polític sobirà que es confederi amb la resta de pobles de
l’estat i ens retrobem en un projecte comú. Ha de ser un procés constituent de la República Catalana, i nosaltres
defensarem que aquesta república es confederi. Hem d’aclarir que al final la
nació catalana té el dret d’autodeterminar-se i de constituir un subjecte
polític propi”.
Per ampliar l’aclariment hem de situar que el
dret a la sobirania, a la lliure determinació, no es pot supeditar tampoc a que
la conclusió sigui a un estat únic. Una República de Catalunya ha de disposar del dret a optar
lliurement a associar-se,
federar-se, confederar-se o no, de forma fraternal amb els altres estats i repúbliques.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.
No hay comentarios:
Publicar un comentario