Eleccions
municipals a la vista en dues setmanes i mitja. Els Ajuntaments són les administracions
locals de l’estat; doncs resulta que al ser de les institucions més properes a
la ciutadania se les arriba a considerar con si fossin diferents de l’estat,
tanmateix les lleis estatals condicionen l'autonomia municipal i ofeguen la
hisenda local. A l'estat espanyol els municipis no disposen del terç dels
ingressos impositius com la mitja europea, tampoc tenen veu rellevant en les
polítiques que afecten la vida i convivència del veïnat. Les escletxes que
permeten un petit marge d’actuació municipalista cal aprofitar-les per millorar
les condicions del veïnatge i per fonamentar alternativa cívica a l’estat
caciquil, clientelista i corrupte. Les eleccions del 28 de maig són un terreny
per clarificar la proposta política i amplificar la denúncia de les imposicions
dels grans poders i del propi estat.
Les necessitats de
pobles i ciutats centren la confrontació política municipal. El bé comú, els
drets de la ciutadania, els serveis públics a qui hi habita, la convivència
urbana i també rural, es percep i viu diferent segons cada estrat i classe
social, segons si el poble és un bé d’ús o una mercaderia amb la que fer negoci
i aconseguir-ne un doll de milions. La lògica de l’urbanisme existent és
anàrquica a imatge del sistema econòmic i dels amos milmilionaris.
Racionalitzar l’urbanisme depredador forma part d’una perspectiva que faci
habitables a pobles i ciutats. El projecte o model urbà serà molt diferent si
es basa en una estratègia que tingui en compte i afavoreixi a la majoria de la
població, l’autòctona, la nouvinguda racialitzada, la treballadora o estudiant
passavolant o la turística, del gran luxe i l’especulació immobiliària.
Quan Trias (Junts,
PDECat) parla de les penúries dels sous de 3.000 €, o quan Collboni (PSC), amb
l’acord de Trias, defensa l’ampliació de l’Aeroport, els grans creuers, el Hard
Rock, la supeditació a la mobilitat del cotxe enfront del transport públic, o
quan s’escarneixen contra les superilles, els eixos verds i la pacificació de
la mobilitat inclòs davant les escoles, estan esbossant uns municipis hostils i
feréstecs pels seus habitants.
Les propostes i els
avenços de les polítiques dels Comuns, Guanyem, Cupàires i candidatures locals
d’Alternativa social com AUP de Rubí, van precisament a agafar el brau per les
banyes, per generar uns projectes per a la majoria de la població. Això provoca
l’animadversió, els pals a les rodes i tot tipus d’atac dels qui es consideren
els amos i tenen ànima caciquil.
A les actuals
eleccions la preponderància normal dels afers municipals es veu en part
esbiaixada per unes confrontacions aferrissades supralocals,
autonòmiques-nacionals i estatals.
Per una banda la
confrontació per l’hegemonia d’esquerres o de dretes de l’independentisme; per
una altra, un eix entorn a l’adaptació a la subsistència penosa del règim
estatal monàrquic, inclòs un sentiment procliu a les il·lusions a aconseguir
suport de les polítiques del govern estatal, situació contradictòria amb la
confrontació continua: judicial repressiva, negació amnistia,
referèndum-autodeterminació, menysteniment econòmic en l’execució
pressupostària i fiscalitat, discriminació de la llengua catalana, al que hi
convé incorporar les aspiracions a estructurar una república.
Les perspectives
autonòmiques i estatals a Catalunya quedaran afectades segons diversos factors:
a) quines forces dominin els municipis de l’àrea i regió metropolitana de
Barcelona, fins a quin punt el PSC recupera posicions, així com fins on avança
ERC; b) fins a quin punt ERC supera a Junts en el conjunt de municipis, inclòs
els rurals; c) fins quan aguantarà Junts sense fer un nou esclat, d) quines
posicions aconseguiran les candidatures hereues del municipalisme del canvi, en
concret BComú a Barcelona ciutat, Guanyem a Badalona i Girona, les candidatures
Alternatives a les zones industrials.
De la Carta de L’Aurora.
* Il·lustració de Lusine Djanyan, Pussy Riot.
